Aquesta expressió és atribuïda a Giulio Andreotti, polític italià que va ser president del consell de ministres de la República Italiana diverses vegades, a més de diputat i senador. En aquesta frase, Andreotti qualificava les persones que et pots trobar en l’activitat pública i que poden ser ‘amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit’, aquests últims, evidentment, els més temuts. He recordat aquestes paraules d’Andreotti, a causa de la ‘guerra’ que ha començat al PSOE valencià. I és que, sembla ser que els ganivets estan ben afilats en una nova lluita pel poder.

Paral·lelament a la frase d’Andreotti, hi ha una anècdota de Winston Churchill que il·lustra la manera d’entendre la política. Es conta que un jove parlamentari del partit conservador assenyalà els laboristes, que al Parlament Britànic es trobaven en la bancada del davant dels conservadors, com a enemics. Churchill, amb un gran sentit de l’humor, li va fer veure a aquell diputat tory que els qui estaven al davant no eren els enemics sinó els adversaris, i que els enemics es trobaven al darrere d’ell, ja que els seus mateixos col·legues, els del seu mateix partit, eren realment als qui havien de témer.

Quan Sant Benet va escriure la Regla per als monjos, va dedicar dos capítols (el dos i el seixanta-quatre) a parlar de l’abat. De com havia de ser l’abat, que és pare de la comunitat, mestre que ensenya, pastor que guia i metge que ajuda a curar les ferides del cor. Sant Benet, en la Regla, no pensa mai en un abat amo de la comunitat o senyor feudal, com desgraciadament ha passat algunes vegades. Per això el pare de monjos demana a l’abat que en la seua missió com a mestre, ha de mostrar ‘totes les coses bones més, aviat amb fets que no de paraula’ (RB 2:12). Per a Sant Benet no es tracta de manar als monjos, sinó d’ensenyar i servir la comunitat .

El pare de monjos també vol que l’abat ‘no faça accepció de persones al monestir. Ni s’estime l’un més que l’altre’ (RB 2:17). La fraternitat entre els germans arriba a tal extrem, que Sant Benet no vol que al monestir un home lliure s’antepose a l’esclau.

Un altre punt important de la Regla és que Sant Benet demana a l’abat que mire de combinar ‘moments i moments, rigor i dolcesa’, per així mostrar ‘adés severitat de mestre, adés bondat de pare’ (RB 2:24) i que així, l’abat faça l’esforç per ‘acomodar-se a moltes maneres de ser’ (RB 2:31), per tal que ‘s’adapte a tothom’ (RB 2:32).

El nucli d’aquests dos capítols dedicats a l’abat es troba en la regla d’or d’una comunitat (i també de qualsevol associació) quan Sant Benet vol que l’abat siga un servidor, ja que ‘més li pertoca servir que manar’ (RB 64:8). Per això mateix, seguint aquests consells, l’abat ha de ser ‘més estimat que temut’ (RB 64:15).

Crec que si els partits polítics seguiren les línies mestres que Sant Benet dóna a l’abat, no hi hauria aquests balls de ganivets que trobem entre els hòmens i les dones que haurien de ser servidors de la societat i no amos. I és que només quan ens convertim en amos, quan perdem de vista la dimensió de servei de la política, naix la por de perdre el comandament, que s’ha convertit en poder i no en servei. En dominar i no en servir.  Per això els enemics són els del mateix partit.

Segurament que si al PSOE valencià i a l’espanyol (i a d’altres partits) hi haguera el convenciment que la política és un servei, no hi hauria aquesta lluita per manar. I aquesta por de perdre el poder! I la por també a la democràcia. O és que la presentació de diverses candidatures no ajuda a fer més visible la democràcia? O és que s’han d’anul·lar els contrincants (enemics?) per por de perdre el poder?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]