Al bisbe Arturo Ros, nou bisbe auxiliar de València

Benvolgut bisbe Arturo: no ens coneixem personalment, tot i que segur que tenim amics comuns de Vinalesa, com la germana Vedruna M. Pilar, els professors Xavier i Pilar, el bon amic Bene o el capellà Antoni López.

El passat dia 27, festa del gran bisbe Sant Ciril d’Alexandria, el papa Francesc el va nomenat bisbe auxiliar de València, una diòcesi que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval, un home i una dona que en la vida quotidiana, i amb una distància de cinc segles de diferència, utilitzaren amb normalitat la llengua del nostre Poble.

En la presentació com a nou bisbe auxiliar, el cardenal Antonio Cañizares va dir que li ha confiat de promoure i potenciar ‘la nova evangelització dels laics i la participació de la dona en la vida de l’Església’, àrees tan important en una diòcesi. És per això que li escric aquestes lletres, preocupat per una Església Valenciana que continua vivint d’esquena a la cultura del nostre País. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i els rectors valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent i de la Sra. Pepa Naval, una llengua que ha entrat amb normalitat en l’ensenyament, en l’Administració i en la vida  dels valencians. Només l’Església i l’Exèrcit continuen marginant el valencià.

Des de la Transició, els successius bisbes de València han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església la falta de consens en la societat valenciana i també la falta d’un ens normatiu que fixara la normativa lingüística. Afortunadament ja tenim l’AVL i també els textos litúrgics que ha traduït aquesta institució, a més del tresor que és el ‘Llibre del Poble de Déu’. El problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos de l’AVL ‘dormen el son dels justos’ des de fa anys en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.

Bisbe Arturo, per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i els capellans valencians, continuen menyspreant el valencià? Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? Vostè s’imagina que a Requena, la seua zona pastoral de llengua castellana, estiguera prohibit el castellà a la litúrgia? O que ho estiguera el portuguès a Lisboa o el francès a París? No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, per què a Ontinyent, Sagunt, Gandia o Carlet, els cristians tenim prohibit de celebrar la nostra fe en la nostra llengua? No és això un contrasentit?

El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que fins i tot rebé la benedicció del bisbe Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència de tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en compte de passar del ‘Dominus vobiscum’ a ‘El Senyor siga amb vosaltres’, el rectors deien: ‘El Señor esté con vosotros’.

Bisbe Arturo: si el cardenal Cañizares li ha encomanat a vostè ‘la nova evangelització’, serà possible que ara, en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina s’aprove la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i als Seminaris per evangelitzar en la llengua dels valencians els cristians del País Valencià? O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? Serà possible que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les esglésies diocesanes de Sogorb-Castelló, València i Oriola-Alacant? Per què aquestes diòcesis valencianes no imiten en la pàgina web i en les celebracions litúrgiques, allò que fa, amb naturalitat, el bisbat de Tortosa, que té una part de territori valencià?

Si el papa Francesc ens ha recordat que ‘un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble’, per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? Quina ‘olor d’ovella’ faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat?

El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló) cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per la nostra llengua. I encara som igual que fa 50 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles. El papa Francesc, en l’exhortació ‘El Goig de l’Evangeli’, ens diu que l’Església ‘s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia’ (E.G. 115).

Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la ‘Cartilla y breu instrucció de la doctrina Christiana’, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra trobem la justificació d’aquella reimpressió de 1897, quan J. E. Serano Morales escrivia: ‘La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en catellano’, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de ‘los disparates’ que naixien de ‘recitar como papagayos, en lengua extraña’, les pregàries, ja que ‘a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma’.  

Bisbe Arturo: confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: ‘El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto’.         

Pregue a la Mare de Déu del Puig perquè el seu ministeri siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès pel que fa a la diversitat de llengües, que tants cristians valencians esperem.