Allò que no hem de perdre

Allà per la segona setmana de desembre, una vegada passada la Puríssima, escolte una frase que m’encanta, potser perquè ja me l’espere o perquè ix dels llavis de la meua mama (sí, de la meua mama, no de la mamà o de la mare, de la mama, perquè així és com li diem a casa nostra). I la frase diu: ‘¡Este año no voy a hacer dulces de Navidad, los compramos y ya está!’.

En eixe mateix instant, els meus llavis prenen la forma d’una línia corba, dels extrems cap amunt, perquè sé que seran uns dies de conversa, que no de convicció, en què sé que la meua funció és donar suport, acompanyar i estimar, sense cap mena de condició.

Però la frase encara continua: ‘Con 82 años ya no estoy para estos trotes y puede que ni recuerde como se hacen…’.

I de sobte actue jo!!! Sé que eixa afirmació du darrere punts suspensius que necessiten un… ‘Com que no saps fer-ne?, estigues segura que sí! Tens un llibre de receptes i encara saps llegir! Jo m’apunte a ajudar, encara que siga a escurar, batre ous o controlar el forn. Als meus quasi 50, sabré jo?’.

A poc a poc la mama va canviant d’opinió, i allò que no podia, ara pot; allò que no sabia, ara sap i allò que no volia, ara vol.

En pocs dies comença l’aventura, el que jo anomene ritual. Ritual amb pautes definides que cal seguir de manera mil·limetrada, sense saltar-se cap punt, cap apartat, cap incís que meticulosament ja ha estat elaborat. 

Primer, cerca de les receptes. Un llibre preciós que amb molta estima vaig transcriure per a tindre organitzada cada recepta, però acompanyat de mil i un paperets solts, on ella ho té apuntat a la seua manera.

Segon, decidir quins dolços fem i quins no (al final farem de tot i més!). Tercer, la llista d’ingredients i la compra, negociació i comanda de què farà falta. Tot açò durant una setmana de conscienciació, de perdre la por, de serenitat davant la faena, de fer desaparèixer qualsevol mal físic (siga al genoll, la ciàtica, a les mans o darrere la tercera vèrtebra… aiii!!! Els anys!).

I arriba el gran dia, el moment de posar les mans a la farina, afegir l’ametlla, coure el moniato, preparar la cassalla, el sucre i la canella i… ja, ja està, fa olor de Nadal!

La cuina de casa nostra ja no té cabuda per a la paella del diumenge, potser ni tindrem temps per fer el llit, serà un cap de setmana intens, tradicional, casolà i molt, molt íntim.

Deu minuts que ella sembla descentrada, que no sap per on va, però eixa sensació desapareix i ja entrem en la solemnitat que comporta mesurar, afegir, pastar, donar forma i fornejar. En unes horetes, pastissets de moniato a punt, i encara calents els hem de tastar, per a confirmar que no són bons, que són boníssims; i jo, jo tanque els ulls i m’adone de la sort que tinc; i ella, ella s’enforteix, ha agafat el fil i ja no pot parar (la motivació dels bons resultats, podeu imaginar quin bé que fan).

Continuarem amb les coquetes de nous, en una estona estaran a punt, potser el que menys costa, almenys això diu ella. Ara ja es troba la faena feta, tot és possible, tot està eixint a la perfecció, eixe sentiment vos assegure que es transmet directament en cada mos.

Ara és el moment de parar, un dia intens però molt gratificant. Toca arreplegar cuina, arregussar, així l’endemà estarà tot a punt per a poder continuar.

Pot ser que ella ni puga dormir, el descans li’l dóna tenir la consciència tranquil·la d’haver pogut, d’haver sabut i d’haver volgut.

Matinem, però no massa, toca el torn als polvorons, que no sols és fer-los, sinó també la presentació. Una vegada gelats i mentre a la nit veurà la televisió, anirà embolicant-los un a un amb un grapat d’amor.

Per a acabar la faena no podien faltar els rotllets de cassalla. Una massa consistent, amb la que farem boletes que després allargarem. Boletes amb la mida precisa, ni molt grans ni molt menudes, ella no cal ni que les mire, les arrugues de les seues mans saben indicar-li a la perfecció quina és la grandària i quina no.

Fa uns anys, era el papa qui li donava suport, però ara ja en fa dotze que l’acompanyament sóc jo. 

I no penseu que el ritual ha acabat. Ara falta repartir. Pot ser que ella siga qui menge menys, però cada peça de dolcet, quan tu te la poses a la boca, ella la gaudirà i sols necessitarà l’aprovació, les paraules d’agraïment, sentir que paga la pena tot allò que s’ha fet.

Jo, ací, al seu costat, intentaré preservar de la millor manera possible els hàbits arrelats a la cultura i a les tradicions familiars, perquè açò siga un traspàs a noves generacions, ja que és allò que no hem de perdre, per ells i elles, per nosaltres, per l’entorn.

Dedicat a la mama, a la família, a la tradició, a les arrels i a totes les persones que, com jo, sabem ben bé què significa estar a prop, compartir, col·laborar i estimar. 

Gràcies mama per omplir un any més les nostres cases de dolç: però el millor dolç eres tu. Gràcies.