Col·lecció “Dides e criatures”

València compta amb un extraordinari arxiu, el General i Fotogràfic de la Diputació de València amb milers de documents, que ens donen una àmplia informació sobre el nostre passat. Entre tants lligalls hi ha una excel·lent col·lecció, “Dides e criatures”, és a dir, nodrisses i expòsits, que ens aporten abundants dades sobre aquesta temàtica, i que és imprescindible de consultar si un investigador es vol acostar, conéixer, desentranyar un camp tan voluminós com ignorat i amagat durant tants anys. Amb aquesta col·lecció conviuen uns altres documents que n’amplien la informació: organització de la inclusa al llarg dels anys, constitucions o reglaments, millores, ingressos…

La col·lecció “Dides e Criatures” està formada per 820 llibres, en els quals va quedar escrit per a la posteritat, scripta manent, tota la informació sobre aquestes desafortunades criatures que hi van arribar des de 1512 a 1977.

Aquests llibres es troben en perfecte estat. La seua grandària i gruix fan que no passen desapercebuts. A mesura que van passar els anys, van anar perfeccionant i ampliant la informació de l’inclusero, i es van escriure en valencià fins al 1784, amb l’excepció de l’any 1603. A partir de l’any 1784-1785 ja apareix a la tapa el títol en castellà: Libro de  didas y bordes de la claveria del Hospital Real y General de Valencia. En 1786 el títol s’abreuja a Libro de Expósitos.

Un mateix llibre servia per a registrar xiquets i xiquetes, segons l’ordre d’arribada, però a partir de 1817, a causa de l’ingent nombre de xiquets que ingressaven en la borderia valenciana, es van anotar en llibres separats: expòsitos-expòsitas.

L’única dificultat seriosa que presenten per a l’investigador que vulga abastar-lo tot, és que eren dos llibres diferents per any, “Dides e  Criatures”, escrits per mans diferents. El de “bords” està escrit per “el pare de bords”, responsable directe del Bressol, i l’altre, el de “dides”, està confeccionat pel gestor del centre o clavari. Una àmplia informació, desdoblegada i elaborada per mans diferents. El “pare de bords” hi reflectia tota la informació del xiquet: ingrés, dia, baptisme, roba, procedència… El clavari, tot el que feia referència a la dida, especialment els pagaments que se’ls abonaven. Tots dos llibres havien de caminar paral·lels, compartint fins i tot informació… Doncs bé, s’ha documentat que la informació entre tots dos llibres, a vegades, no és coincident.

Coneixedora d’aquest desfasament entre els dos llibres, em vaig centrar, des del primer moment, en els llibres d’expòsits, iniciant el meu recorregut en l’any 1600, buscant-hi bords vallalbaidins d’anada i  tornada, disposada a fer-ho full a full. Vaig aparcar el segle XVI per la molta dificultat en la lectura d’aquells llibres i les escasses dades de la nostra comarca.

El període que comprén de 1600 a 1950, any en què vaig parar la meua investigació, dels 820 llibres que es compon la col·lecció, vaig palpar, vaig grapejar, vaig llegir, pàgina a pàgina, 487 llibres que abasten des de la signatura II-1/131 a la II-1/804. En aquest període, van ingressar a la  borderia de València 123.986 expòsits, que distribuïts per centúries donen els següents resultats: 

1. Segle XVII — 18.755  xiquets, 224 dels quals eren de la Vall
2. Segle XVIII — 27.659  xiquets, dels quals 612 eren de la Vall
3. Segle XIX — 65. 856  xiquets, dels quals 2.171 eren de la Vall
4. 1900-1950 — 11.716  xiquets, 64 dels quals eren de la Vall 

Amb poc marge d’error, aquestes són les xifres. Si les persones de cabells blancs que habitem a la Vall d’Albaida havíem sentit dir als nostres majors que “molts xiquets” -manera d’expressar una quantitat imprecisa- van ser remesos a la inclusa de València o rebuts als pobles de la nostra comarca, hui podem endevinar la realitat de la qual encara queda molt per saber: en aquests tres segles i mig, 3.071 xiquets de la comarca van anar a parar a la borderia de València. I en aquest mateix període en van ser 2.898 els que n’eixiren per a ser acollits a la Vall.

Per més certes i esgarrifoses que siguen aquestes xifres, no són completes, ja que només s’hi han comptabilitzat els xiquets registrats en els llibres de la Casa. Hi falten aquells pobres xiquets, no-desitjats, que morien en el viatge, mortalitat en trànsit, dels quals ja parlarem. Tampoc reflecteixen el nombre de xiquets que, abandonats a qualsevol part, eren trobats morts. Els enterraven in situ…

Historiadors que han treballat aquesta problemàtica no s’atreveixen a donar-ne quantitats. Cite dos comentaris significatius de dos bons coneixedors del tema:

Pérez Moreda, en parlar de la magnitud d’aquest holocaust -com ell ho qualifica- en el període aproximat que jo he treballat, calcula una pèrdua humana al nostre país d’uns cinc milions de xiquets.

Domínguez Ortiz, afirma rotundament que les xifres conegudes espanten; les ignorades, encara que pressentides, horroritzen.