12.08.2017 - 22:00
Aquest va ser el desficaci (un altre més) de la Sra. Bonig pel que fa a trobar una ‘solució’ al plurilingüisme. En la trobada de l’11 d’agost amb el Molt Honorable President Puig, cap de govern del País Valencià, la Sra. Bonig va exposar que una alternativa al plurilingüisme seria ‘deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià’. La Sra. Bonig, en un moment d’il·luminació, ha presentat al President Puig com a alternativa al plurilingüisme un model ‘revolucionari’ i ‘avançat’, per a les zones castellanoparlants, on el reforç del valencià siga ‘voluntari’ i d’aquesta manera no ‘s’impose a les famílies’.
Em sembla una idea excel·lent. Que els pares puguen triar per als seus fills el model i el nivell de llengua que vulguen que aprenguen els alumnes. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als seus fills el nivell d’aprenentatge del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (i per què no ho poden decidir directament els alumnes tot sols?) també haurien de poder triar el nivell d’aprenentatge de l’anglès, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.
Amb aquesta idea ‘revolucionària’, la Sra. Bonig s’hauria carregat el currículum escolar o el pla d’estudis, perquè les famílies, elles i ningú més, decidirien el nivell d’aprenentatge dels seus fills. Un altre problema afegit seria quan en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els seus fills estudiaren integrals i unes altres famílies decidiren que això no val la pena.
Amb l’argument de la Sra. Bonig podríem començar amb les matemàtiques. Els nostres fills han d’estudiar la suma i la resta, però no la multiplicació. I per a la divisió i les arrels quadrades o les integrals, ja farem una comissió de pares a veure si cal que aquests conceptes entren en el nivell d’aprenentatge o no. Els alumnes haurien de fer àlgebra però no trigonometria, perquè som els pares que decidim el nivell d’aprenentatge de les matemàtiques. Pel que fa a la natura, no caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques (si no tenen nucli per a què estudiar-les?) sinó només les eucariòtiques. Tampoc caldria estudiar ni el cervell, ni el cerebel humà, perquè per a l’ús que fan alguns de les neurones, els alumnes s’ho poden estalviar. Tampoc caldria estudiar la botànica, ja que un estiu i un altre se’ns cremen els boscos i per això mateix no cal perdre el temps estudiant les plantes.
Pel que fa a la geografia, cal que els alumnes estudien bé la comunitat autònoma de Madrid i també la de Castella la Manxa i la de Castella la Vella. No cal que els llibres ens parlen de la geografia del País Valencià (perdó, de la Comunidad Valenciana) perquè com els nostres xiquets i xiquetes ja viuen ací, ja ho descobriran.
Pel que fa a la literatura, caldria potenciar sobretot la literatura castellana, perquè pel fet que els nostres xiquets parlen valencià, se senten discriminats, ja que no tenen la llengua de Cervantes com a llengua habitual, com passa a Sevilla o a Salamnca, que tenen la sort de viure com a persones normals i no com els nostres xiquets que no saben parlar castellà com Déu mana. Per tant, pel que fa al valencià, només que aprenguen a dir quatre coses en la llengua d’ací (no cal massa) per així poder fer un sainet i cantar el PeraofrenarnovesglòriesaEspanya, ja anem bé.
La Sra. Bonig, que deu haver aprés aquest nou model docent a Finlàndia, vol que l’aprenentatge del valencià siga ‘voluntari’ i que el decidisquen els pares.
Al desembre, la Sra. Bonig serà premiada amb el Nobel de Física, de Química i de Literatura! I gràcies a ella s’instaurarà un Nobel de Pedagogia, que evidentment en la primera convocatòria serà per a la Sra. Bonig.
