Don Víctor Arias Prats, in memoriam

  • «Les promocions d'estudiants i els pares que el van conéixer, tots li reconeixen la labor a l’institut d’Albaida, i la seua insistència que els  alumnes sol·licitaren beques d’estudi, beques que ajudaven l’economia familiar en una època en què la majoria de famílies preferien un jornal més a casa que no un fill estudiant.»

Bartolomé Sanz Albiñana
06.07.2020 - 08:57
Actualització: 28.05.2022 - 21:10
VilaWeb

A finals de novembre de 2013 es va commemorar el 50è aniversari de la creació de l’institut d’Albaida. Ja jubilat, vaig assistir a alguns actes que es van celebrar aquells dies, entre els quals hi va haver  una  taula redona presidida per  pràcticament tots els directors que havia tingut el centre. Vaig prendre nota de tot el que van dir: cadascú amb les seues anècdotes i de com anava creixent i canviant l’institut al ritme que dictaven les lleis educatives. Entre ells hi havia don Gonzalo Yélamos Redondo  († 2016), catedràtic de grec i que havia sigut director sis cursos (1967-1973). Tot i que don Víctor Arias Prats, professor de religió entre 1963 i 1971, no havia fet de director, em va cridar l’atenció de no veure’l en l’acte, ja que ell, com sabien tots els que van estudiar en aquell centre educatiu en la dècada dels seixanta, va ser un dels alma mater de la seua creació i posada en funcionament. En aquell moment es va perdre una oportunitat de fer un merescut homenatge a don Víctor, un home que es preocupava pels alumnes i es feia voler. Un home diplomàtic i dotat per a les relacions públiques.

Víctor Prats, a la dreta, amb tres ex-alumnes de l’institut d’Albaida: Casimir Romero, Toni Canet i Joan Olivares

Afortunadament, en la taula redona, hi havia don Gonzalo, qui va fer menció a la labor realitzada pel sacerdot que ens ha deixat aquest primer de maig, a 85 anys. Labor de captació d’alumnat per tota la Vall d’Albaida i labor sobretot en un tema clau: la sol·licitud de beques per a l’alumnat. Dos detalls curiosos aportats per don Gonzalo en aquella taula redona: dels set-cents alumnes de l’institut, només seixanta eren d’Albaida; la resta no va caure del cel, ni hi acudiren perquè la idea d’estudiar ja havia calat en el cap dels nostres pares. L’altra anècdota és que, durant algun curs  dels vuit de la seua estada a l’institut d’Albaida, el centre es va convertir en el que més becaris tenia de tot Espanya.

Una de les coses que lamente a mesura que vaig fent-me gran és la capacitat d’oblit que tenim les persones i de no ser agraïdes quan encara som a temps. Fer ara un homenatge pòstum a don Víctor no té massa sentit. Els polítics van canviant al llarg del temps, no tenen memòria i a més tenen el cap en altres qüestions, o com em deia una amiga: ‘Son olvidadizos, cortoplacistas, ingratos…’. No haver fet un homenatge en el seu moment a aquesta persona no té perdó. Tot i això, don Víctor, professor de religió, amb el seu megàfon ambulat, d’aula en aula, continuarà en la memòria i en el cor dels qui el van conéixer com un home bo, molt pacient i respectuós amb els alumnes. A tothom parlava de vosté i en castellà, única llengua de transmissió del coneixement en aquell moment. Si don Víctor haguera estat professor en un college anglés, no tinc el menor dubte que en aquests moments una sala d’actes o una aula duria el seu nom. Però nosaltres no som bons ni per a tindre aquests detalls, que per a més sarcasme són ben  barats i honren la memòria d’una persona i serveixen d’exemple per a altres.

Segons les meues notes, l’Instituto Nacional de Enseñanza Media José Segrelles de Albaida, inaugurat el curs 1963-1964, era el sisé institut públic de la demarcació de València, després del Luis Vives (1845), del San Vicente Ferrer (1933) a València, del de Requena (1928), del José Ribera de Xàtiva (1933) i del de Sagunt  (1952). Tota una fita aquells anys per a la comarca: gràcies a totes les persones que ho van fer possible. Perquè, cal recordar-ho, la ciutat d’Ontinyent no var tindre institut públic fins al curs 1970-1971. El curs 1969-1970 encara venien d’Ontinyent els autobusos de la Concepció i jo tenia companys d’eixa població que al curs següent, al PREU ja no hi eren.

Víctor Arias Prats, al centre, en una missa a l’església de Salem

Don Víctor era de Benicolet, de la comarca. En cantar missa el 1958 el van destinar a Salem, d’on va anar a Albaida. D’Albaida se’n va anar a València, on va ser  secretari de l’arquebisbe Miguel Roca Cabanellas i, a continuació, arxipreste amb l’arquebisbe Carlos Osoro Sierra. En juliol de 2019 va cessar com a rector de la parròquia de Sant Esteve protomàrtir de València, on hi ha la pila baptismal de Sant Vicent Ferrer,  i va ser nomenat a continuació confessor de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. Aquest breu resum de la seua vida no fa justícia de l’home  que va ser i de què va fer. La seua vida és l’exemple d’un home al servei de l’Església i el seu treball humà la dignifica.

Les promocions d’estudiants i els pares que el van conéixer, tots li reconeixen la labor en el període en què va estar a l’institut d’Albaida, i la seua insistència que els  alumnes sol·licitaren beques d’estudi, beques que ajudaven l’economia familiar en una època en què la majoria de famílies preferien un jornal més a casa que no un fill estudiant.

Cada alumne d’aquells anys deu tindre una imatge inesborrable de don Víctor. Jo recorde la seua definició de sacrament: ‘És un acte de Crist’,  i també un consell que no li podré agrair mai prou: ‘Usted solicite una beca salario para ir a estudiar a Valencia’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any