Fa una setmana el cònsol espanyol a Washington va ser destituït de forma fulminant per burlar-se de la presidenta d’Andalusia quan aquest imità la parla característica de la política en comentar una foto al facebook (d’ara endavant, Carallibre). Sembla que aquest diplomàtic, a qui alguns mitjans de comunicació qualifiquen de molt actiu en les xarxes socials, té un tarannà alegre i rialler. Quan hom veu les fotos que ara s’han publicat del funcionari en qüestió, de seguida salta a la vista que és una barreja d’aventurer vocacional i còmic innocent. El bronzejat,  la vestimenta colonial, el discret anell al dit gorrit (o menovell) de la mà esquerra i el somriure sempre a la boca, encara que una columna de paperassa s’aixeque avorrida sobre la taula del seu despatx. En altres fotos apareix rodejat per un munt de gent guapa i somrient que, potser, si que l’han sabut valorar com a showman.

El cas és que quan aquest bon home l’han rellevat després d’haver-lo pillat fent acudits, ha apel·lat a la llibertat d’expressió perquè -segons ell- tot ha estat mal interpretat en haver-ho tret de context. No digueu que aquest funcionari no és graciós! Sens dubte, l’humorisme és una qualitat que ha d’estar molt ben valorada per a fer la carrera diplomàtica. Cosa que explicaria la dilatadíssima vida professional del cònsol que, per altra banda, ha estat ‘multicondecorat’ com a oficial del mèrit civil, cavaller iure sanguinis, medalla de plata i moltes altres heroïcitats.

Els enemics de la diversió, per fer-li la contra i justificar la destitució han apel·lat, per la seua banda, a l’honorabilitat de les persones i els pobles, a la cortesia, a la responsabilitat, a la decència, etcètera, etcètera. Per això li han dit que se n’ha de tornar cap a casa. Preguntat el cònsol sobre la següent destinació ha contestat amb modèstia i certa melancolia perquè, aquesta vegada, està quasi segur que se li escapa la desitjada ambaixada per sempre. De les seues declaracions hom entén que la seua funció l’ha desenvolupada costant-li diners de la butxaca, la qual cosa és un dels sacrificis més nobles que hom pot entregar, després, és clar, de la suor del front.

Però tampoc cal ser tan funests. Pitjor hauria resultat si haguera estat un irònic en compte d’humorista! Igual, d’ací a no res, tot s’arregla i, prompte, el cònsol té un altre escenari on actuar. La lliçó, encara que siga per la llei de Paulov, acaba aprenent-se.

D’altra banda, l’afrontada presidenta també podrà treure algun ensenyament positiu i acceptable. Potser, els divertits acudits del cònsol li aprofitaran per a agafar un model, una guia i, així, abandonar per sempre la cara de pomes agres i les quimeres. Jo, de totes totes, trobe que és més encertat resoldre aquesta mena d’ultratges a les pàgines del Carallibre, perquè quan l’honor arriba tan alt fa por que la solució es dirimisca en un despietat duel de sorolloses armes.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]