Església valenciana i llengua

Amb l’arribada del període democràtic, a l’Església valenciana li va costar molt d’entendre, i encara li costa, que valencià i català són una mateixa llengua. Diguem-ho d’una altra manera: en l’actualitat l’Església valenciana es nega a reconéixer eixa realitat filològica. Però deixant a una banda el tema filològic, el fons de la qüestió no és si valencià és català o no, sinó si l’Església valenciana mostra voluntat de ser fidel a la llengua del país. Fins hui, l’Església valenciana ha donat l’esquena a la llengua i ha preferit adoptar el castellà en un exemple evident d’autoodi.

A aquests fets podem afegir-ne un altre no menys significatiu: la jerarquia romana es cuida molt de  nomenar arquebisbes valencians,  i quan  ho fa va amb cura que siguen del predomini lingüístic castellà, com l’actual. L’objectiu final és que les coses no avancen un pas i estiguen en perpetu punt mort. Ja saben allò que deia Jesús a l’hort de Getsemaní quan se li acostava la mort: ‘transfer calicem hunc a me’, ‘aparta de mi aquest calze’ (Marc 14:36). La llengua és un assumpte que li esmussa i tracta d’evitar-lo sempre que se li planteja; en el passat i en el present.

No crec que a la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, per a impartir els ensenyaments, facen servir la llengua en què el sant valencià feia els seus sermons. Ni tampoc al Seminari, estiga on estiga ara ubicat. És un tema que els preveres tenen ben interioritzat i que es transmet de generació en generació. Sembla  com si l’Esperit Sant, que tant sap del do de llengües, haguera infós a la jerarquia eclesiàstica i als preveres valencians una màxima coneguda ‘Más vale no meneallo’, en castellà antic, és clar.

Durant la meua etapa al seminari de Montcada (1963-1969), crec que sols vaig cantar en valencià l’Himne de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, himne que per cert l’any que ve farà cent anys de la seua composició, tot i que va ser adoptat com a himne oficial uns anys més tard. Tinc entre les mans el Reglamento del Seminario Metropolitano de Valencia (Moncada), en edició de 1961. Són quaranta  fulls format vuité. Consta de ‘Preámbulo, Principios y Praxis’. En la ‘Praxis’ s’inclouen ‘Normas generales, Formación, Lugares, Con el exterior y Normas especiales’. Doncs bé, no apareix en cap full cap referència a la llengua que calia parlar dins del recinte, ni tampoc una paraula pel que fa a la  prohibició de parlar valencià, però ja aleshores hi era al curriculum ocult, sempre present en totes les superestructures. La bona qüestió, ho recorde molt bé, és que no se’ns permetia de parlar ni escriure la llengua materna i ho teníem ben assumit. Ni allí ni en cap altre centre d’ensenyament, que quede ben clar. No la podíem escriure perquè no l’havíem vist escrita mai.La llengua de les classes dominants era una altra.

Quan jo era menut, pel que fa al valencià oral fora de l’àmbit familiar i del carrer, es podia si de cas veure i escoltar algun sainet còmic en valencià sobre ‘llauros’ i ximplets on els personatges eren quasi sempre analfabets i de poble que anaven a la capital un poc despistats, fet que no prestigiava ni dignificava precisament la nostra llengua. En poques paraules, com que el sainet còmic no es va dignificar ni tampoc va pujar de categoria, es va perdre una de les moltes oportunitats de canviar l’statu quo. Perquè ho hem de reconéixer, dir sainet valencià era sinònim d’escoltar gracietes, brofegades i poc més. Era aquell temps en què també s’anava al teatre Russafa a veure carn i cuixes i a alliberar-se soltant  alguna neciesa.

A l’església, del llatí, una llengua que marcava distàncies i resultava misteriosa a la litúrgia, es va passar al castellà amb el Vaticà II, però no al valencià, perquè el castellà era la llengua de l’imperi amb la qual vam conquerir Amèrica i estava ben arrelada. A  Franco, a més a més, per tal de tindre’ns ben controlats, li agradava que tots parlàrem  castellà en tots els àmbits: administració, ensenyament, mitjans de comunicació, etc., és a dir, la llengua amb què Espanya es va donar a conéixer arreu del món i amb la qual es va evangelitzar els infidels. Qui no recorda aquell temps en què Estat i Església anaven agafats de la mà, aquell temps en què Franco també proposava a Roma una terna per al nomenament de bisbes, i els sacerdots interioritzaven en silenci la situació favorable en què, acabada la guerra, el país s’havia instal·lat.

Ja a la Facultat de Filosofia i Lletres, a mitjans dels anys setanta,veia don Manuel Sanchis Guarner —reconec la meua ignorància i ceguesa— com un element esotèric i pintoresc quan ens explicava el seu llibre La llengua dels valencians en un dels dos cursets que havíem de fer a la llicenciatura de Filologia Moderna. Era tal la nostra desorientació que la majoria ens preguntàvem a qui podria interessar allò quan la majoria de nosaltres havíem de ser professors d’idiomes (anglés o francés, sobretot), de la qual cosa també reia el professor Manuel Ángel Conejero, recentment doctorat, com si volguera incitar-nos a mirar més enllà de les muntanyes que s’alçaven davant dels nostres ulls. ‘Study English: you’ll have your bread and butter’, ens deia un dia i un altre,  o ‘¡Qué triste ser profesor de idiomas!’. De qualsevol manera, la dimensió dels  departaments de llengües modernes (dada prou significativa) no era més gran que una conillera, amb perdó, i això que ja érem a l’avinguda del Mar, en aquell edifici nou i tan modern. En un corredoret per on no cabien dues persones teníem, per aquest ordre, els departaments-conillera d’italià, francés, alemany, i al fons, valencià. Anglés, en una altra planta, tenia dos seminaris. El castellà, amb l’únic catedràtic de les filologies modernes, era el més privilegiat: tenia diversos despatxos.

Ara, quan ja han passat tants anys i pràcticament ha passat la vida, m’alegre de saber que gent com Antoni Ferrando (de la mateixa edat que l’actual arquebisbe), que encara estudiaria la llicenciatura al carrer de la Nau, tot i haver estudiat la mateixa carrera que jo amb pràcticament el mateix professorat, tinguera una visió tan avançada i capdavantera d’una banda i, d’una altra, tan ferma i dignificadora, com el temps i la seua llarga de recerca acadèmica han demostrat.

Però l’Església sempre ha fet el seu camí, i els aspirants a preveres no xafen les facultats de Filologia sinó les de Teologia, i la línia marcada des de després de la guerra continua exactament igual de recta fins al present, i aquell qui gosa qüestionar-la és ‘decapitat’, defenestrat o fet fora del sistema. També s’observa que el valencià no ha entrat tampoc en els jutjats, notaries o registres de la propietat: que li ho pregunten a la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, nascuda al Ràfol de Salem, poble d’una comarca valencianoparlant.

Sembla que, tot i que la situació ha canviat molt des de finals dels anys setanta, parlar castellà continua sent signe de distinció i de distanciament; parlar valencià, de poble i de segona divisió. He dit finals dels anys setanta perquè a l’institut d’Albaida, on jo era professor aleshores, veia com venien professors de la Safor a fer cursets de valencià. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada a primeries dels anys vuitanta, no pareix que haja afectat l’Església, la Conselleria de Justícia i altres àmbits; i així,  tot allò que s’avança en una etapa queda paralitzat en la següent o s’aparca per a quan vinguen millors temps i s’aclarisquen sobre quin valencià hem de fer servir. Al final, la Batalla de València continua vigent i la ferida no acaba de cicatritzar.

Jo crec, i prou que ho lamente, que l’Església veu el valencià com jo veia Sanchis Guarner a mitjans dels anys setanta, com una cosa exòtica i secundària; no sé exactament què espera per a fer passos ferms. I no en fa cap, conscient dels maldecaps que se’n puguen derivar una vegada partit el meló; cal actuar amb prudència i estalviar-se problemes com els que van sofrir Sanchis Guarner i Joan Fuster, es deu dir dia rere dia, any rere any, segle rere segle.

Per edat, jo hauria de conéixer l’arquebisbe Cañizares pel seu pas pel Seminari Metropolità de València, però no el recorde. Recorde molta altra gent, com els bisbes José Vilaplana, Manuel Ureña, Juan Antonio Reig, Esteban Escudero, etc., més o menys de la seua edat. On era aleshores l’arquebisbe Antonio Cañizares? Potser en algun col·legi major com el  Corpus Christi i el Patriarca, o la Presentación i Tomás de Villanueva? No ho sé. Però per l’edat, si era a Montcada, portava el segell inconfusible del rector Rodilla Zanón, és a dir, ‘stamped with tradition’, que es diria en anglés.

Allò que tenim en el present és el resultat de segles i segles de silenciar, menystenir  i menysprear la llengua: no li tirarem tota la culpa a Rodilla. Crec que hi ha hagut una tendència a creure que, si et parlen en castellà, el tema és més interessant, més acadèmic  i té més categoria. I no sols l’Església: miren què passa a la Universitat, per exemple. Es fan classes en valencià? Quin percentatge? El poder valencià i les seues estructures i institucions parlen en valencià? Quants juís es fan en valencià? Quantes escriptures i testaments han vist vostés en valencià? Per a què va editar la Generalitat Valenciana, per exemple als anys vuitanta, d’entre molts altres materials, dos volums del Manual de llenguatge administratiu valencià?

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha traduït els textos litúrgics en valencià i els ha oferit als bisbes valencians en diferents ocasions, però ells els han guardats al calaix malgrat les directrius del Concili Vaticà II. Sembla que l’Església valenciana acata les exhortacions dels papes a inculturar la fe, a consolidar-la en la ‘nostra cultura’… no en valencià si no en castellà. Un indicador de l’interés mostrat per la llengua per part de l’Església valenciana és que no hi ha cap comissió eclesiàstica que s’ocupe de produir textos litúrgics en valencià, contràriament al que passa a Catalunya, Balears, País Basc i Galícia.

Segur que hi ha hagut desavinences que desconeixem. A hores d’ara hem de creure que el tema està en estudi o en mans d’alguna comissió no sabem bé si paritària o paritòria. I vostés ho saben tan bé com jo: si vols que alguna cosa no funcione crea una comissió. Mentrestant, una cosa tenim clara: en gran part, el clergat valencià ignora, com la major part dels valencians, la història pròpia, i si no la coneixem no podem estimar la llengua.

Els arquebisbes valencians, en cinc-cents anys, es poden comptar amb els dits d´una mà. Ara hi ha bisbes valencians per diverses diòcesis espanyoles, però crec que només n’hi ha un parell al País Valencià. Sóc escèptic pel que fa a la solució del tema que tractem hui. Potser en cinquanta o cent anys més tindrem mitjanament clar aquest assumpte. O no.