Estilogràfiques

Al carrer del Periodista Azzati de València, que voreja la façana esquerra de l’ajuntament fins a arribar al carrer de Sant Vicent Màrtir, hi havia una tenda amb el curiós rètol de La clínica de la estilográfica. Des de la primera vegada que la vaig veure de menut, un dia que vaig passar per allí amb mon pare i em digué que era un dels llocs on abans tothom duia les plomes estilogràfiques a reparar, aquella botiga em va captivar o, més aïnes, hauria de dir intrigar. Era un establiment menut com una capsa de sabates, col·locada en posició vertical. A penes hi cabien el propietari i un client al mateix temps. Externament, feia l’efecte d’un segell antic apegat en la façana de l’edifici on estava ubicada. L’extraordinari nom de la tenda estava pintat a mà sobre el llindar de la porta. No recorde la tipografia però no tinc dubte que devia ser la típica del segle passat, escrita sobre els vidres de les finestres amb lletres roges, blanques o negres, adornades amb una ombra complementària d’un altre color per a donar-los profunditat, seguint els principis bàsics de la publicitat clàssica.

En aquell establiment, tot l’espai estava tan aprofitat que les mateixes ventalles es convertien en aparadors; el taulell, d’un pam, en quiròfan. La tenda estava folrada per innumerables calaixets, arrenglerats, un al costat dels altres, una filera sota l’altra, com si fóra un rusc de capsetes de contingut intrigant. Qualsevol cantó de fusta, qualsevol pom, qualsevol superfície brillava amb la lluentor cerúlia d’anys de desgast. Des del primer moment m’haguera agradat d’entrar i quedar-me en un racó mirant, sense dir res, observant les maniobres del metge-mecànic.

De sempre he sentit una forta atracció per la tinta, pels bolígrafs, els llapis, les estilogràfiques. No m’ha molestat mai dur les mans tacades de tinta o haver d’estar pendent de la càrrega que quedava en el dipòsit quan havia d’agafar apunts. Però aquesta atracció trobe que no és la mateixa que poden practicar els col·leccionistes que potser s’esforcen més a trobar peces úniques, i d’un valor monetari tan exclusiu que inutilitza les plomes per a l’ús diari. Sovint he pensat en aquesta mena de col·leccionistes i, en certa manera, em semblen indecents per les inversions que fan. Jo no tinc cap altra aspiració en aquest tema que les estilogràfiques de batalla però de funcionament segur i precís. Hi pense, i en cada etapa acadèmica n’he emprat una, exhaustivament, i, llevat de la primera, una Parker 21 desapareguda en combat que em regalaren per a la Comunió, les guarde enllestides per a qualsevol escomesa que calga.

Va ser molts anys després que vaig anar a aquella tenda com a client. Hi vaig dur una ploma antiga, una Waterman’s 52 Red Ripple de l’avi Joan, el plomí de la qual va quedar torçut quan jugava amb ella de menut. Vaig entrar a aquella capseta folrada de calaixeres que era la botiga on atenia el facultatiu. Li vaig entregar la peça i després de reconéixer-la entre els dits tacats em comentà, entre commogut i llòbrec, que l’única solució era canviar el plomí per un altre de característiques similars, però que, aleshores, era impossible de trobar una relíquia com aquella. Al cap d’una setmana vaig tornar i l’home em tragué la ploma arreglada. Em va dir que també li havia canviat el dipòsit de tinta que estava ressec quan l’havia intervinguda. La reparació em va apaivagar, en part, el sentiment de culpa que arrossegava des que la ploma em caigué tants anys enrere.

Com havia estat treballant a posta durant alguns caps de setmana, vaig aprofitar la visita per a comprar una Montblanc Noblesse -que el mateix botiguer em va aconsellar- amb la qual volia començar el curs. Estava en segon de carrera i aquesta estilogràfica em va acompanyar fins que la vaig acabar, definitivament i sortosament. Quan vaig eixir de la universitat la ploma tenia la zona de subjecció tan desgastada que fins i tot, en aquest lloc, havia perdut la laca i deixava veure l’ànima metàl·lica. Algunes vegades he fantasiejat amb els quilòmetres i quilòmetres que dec haver escrit sense trellat en aquesta vida agafant uns apunts que m’han servit per a ben poca cosa. Potser, si es pogueren ajuntar tots els renglons, farien un camí tan llarg com d’ací a la Lluna. Són somnis, singulars, que de vegades tinc sobre les estilogràfiques, com trobar-me’n alguna en un calaix d’una casa abandonada. Però acabar un flascó de tinta sempre m’ha produït una delectança tan sols comparable a començar un nou quadern.

Fa anys que La clínica de la estilográfica va desaparéixer. Després, al mateix lloc hi hagué una adrogueria. Ara no sé en què es deu haver reaprofitat. Aquell local era tan diminut que el botiguer pujava i baixava d’un nivell a altre de la tenda com si s’enfilara pel tronc d’un arbre, buscant els recanvis per a ressuscitar els pacients. Supose que, quan acabava la jornada, devia tancar les ventalles del comerç seguint la mateixa cerimònia cada dia. Després se’n devia anar cap a casa i, amb les mans encara brutes de tinta, soparia a la cuina el plat de verdures bullides que la dona li serviria sobre el tapet d’hule, il·luminat per una làmpada malaltosa, tan sol i estret com treballava a la clínica.