Furgant en el passat

Fa un mes llegia una autobiografia d’un escriptor valencià i en valencià, nascut en acabar la guerra, criat en ambient rural, i parava atenció a les vivències que encara em resultaven significatives i que entenia perfectament, tot i que jo sóc deu o dotze anys més jove. I pensava així mateix que, potser, als nascuts en la dècada dels seixanta i posteriors, tot el relat i el món que s’hi descrivia els resultaria tan irrellevant i descontextualitzat com a mi em semblaven de llunyanes i estranyes aquelles històries de la Segona República que em contaven d’uns vint anys abans que jo nasquera: crema de convents, mitja Espanya analfabeta, motins anarquistes, vagues de camperols, José Antonio, la Falange Espanyola, la sublevació de Franco, etc.

I mentre anava llegint eixa autobiografia em vaig veure prenent notes, un vici que m’acompanyarà fins a la mort. Prenia apunts de la meua infantesa, família i veïnat, de l’entorn rural on vaig créixer; en una paraula, de la vida a l’Olleria com jo la recordava fins als onze o dotze anys.

Eixe és el motiu, i cap altre, que m’ha animat a furgar en el meu passat i deixar constància d’aquella època: fer un viatge cap arrere en el temps, potser amb errades però no des de la fantasia. Pense que si unes quantes persones de cada poble de la comarca feren aquest exercici innocent d’evocar la memòria i els records de la infantesa i/o adolescència, segurament tindríem un retrat un poc més exacte de com era la vida d’aquells anys.

Sense adonar-nos-en, anant a escola i tornant a casa, jugant i a vegades també plorant, entre burres, matxos i carros ens va passar el temps i ens vam fer nens de deu o dotze anys. Tinc records, encara que desordenats, d’aquella pel·lícula en blanc i negre en què els xiquets en eixir d’escola corríem pels carrers, places, bancals i barrancs:  ja saben com és de capriciosa la memòria. El meu territori anava del port, des d’on contemplava el pla de Canals, al  camí del convent dels Caputxins i la pinada de Capellans. Una altra ruta era al riu Clariano passant per davant del cementeri. El barranc del Salido i la cova de sant Nicolau on no vaig anar mai de xicotet em semblaven terres d’un altre terme. Alguna escapada al camí d’Alfarrasí, a la brigada del Vint-i-u o al camí d’Aielo completaven els límits de la meua geografia infantil.

Tota eixa vida rural, a l’aire lliure, jocs pels carrers, sense televisió, i tan sols els llibres d’escola formaven tot el nostre bagatge; almenys el meu. I així, una estació rere l’altra: des que les fulles dels arbres eixien fins que queien a la tardor i venia l’hivern.

Quatre cursos a les escoles noves d’Isabel la Catòlica en el període elemental, de 1957 a 1961, amb don Paco Durá (de Cerdà) —Escuela Nacional Unitaria de Niños nº 2 de Ollería, diu la meua  Cartilla de Escolaridad—, seguits de dos cursos a les escoles velles del carrer de la Font Nova en el període tercer, de 1961 a 1963, amb don Felipe Cano (d’Albacete). Mire el preu dels segells de la Mutualidad Nacional de Enseñanza Primaria al final de la Carrilla de Escolaridad, als quals no  havia prestat mai atenció, i hi descobrisc com anava encarint-se la vida, d’una pesseta en 1957 a cinc pessetes en 1963.

El meu mentor oficial, el rector don Antonio Cerdá Talón, va estimar oportú el canvi d’escola quan don Paco va obtenir  destí crec que al seu poble,  potser pensant també en el meu futur. Als xiquets d’onze anys del meu temps no els demanaven mai l’opinió. Ens havien ensenyat a creure i callar. Jo era un xiquet destinat a anar al forn de vidre, com mon pare, però degué contestar prou bé en llatí amb l’entonació adequada les responsa acolythi in missa, ja se sap, dir Et cum spiritu tuo moltes vegades en el moment adequat. Així que a dotze anys acabats de fer em va tocar la loteria: en compte d’anar-me’n al forn de vidre, me’n vaig anar al seminari de Montcada. Els sis anys de seminari van ser  fonamentals per a la meua formació posterior i a ells tornaré, curs per curs, amb detalls i noms que recorde molt bé.

De tot aquell temps a escola em queden records difusos i irrellevants dels companys de classe. En devíem ser uns trenta-cinc per aula, tot xiquets, de diferents edats. Les xiquetes anaven separades dels xiquets i no es podien mesclar ni al pati. No recorde que a les tres aules de les escoles velles, on els mestres eren don Álvaro, don Felipe i don Vicente Castelló, hi anaren xiquetes. Recorde millor els companys de les escoles velles que els de les noves. D’unes i altres recorde millor els de la meua edat i els qui després van seguir estudis com Joaquín Camarena, Vicent García Gras el platero, José Albiñana Frascuelo, Vicent Albiñana Celleta, Pepe Úbeda, Juan Luis Villarroya, etc. No sé com es podien aclarir els mestres amb tants xiquets i amb diversos nivells per aula! Allò devia ser una mena d’assaig d’això que hui es diu ‘atenció a la diversitat’.

Tinc gravats al meu cervell els diferents espais físics dels dos grups escolars on vaig anar i també on vivien els mestres, el dia que va morir el papa Pius XII, l’himne del Cara al sol de matí al pati, els vàters tercermundistes de les escoles velles on féiem les nostres necessitats, la morera que hi havia a les escoles velles i el formatge i la llet en pols dels nord-americans que cada dia dos dels xiquets ens encarregàvem de preparar: un anava tirant la llet en pols dins d’un perol gran ple d’aigua, i l’altre anava remenant i mesclant-ho tot amb un cullerot gran per tal que no es feren grums, però sempre en quedaven. Després don Felipe pujava el perol a sa casa per a calfar la llet. Acostumat a la llet de les vaques del meu avi Tomeu, no vaig poder mai amb aquell producte nord-americà, i si en prenia algun got és perquè li afegia un poc de colacao que em portava de casa. La  biblioteca escolar encara no s’havia inventat o almenys no havia aplegat al poble, així que tota la nostra saviesa estava entre les tapes dels diferents graus de l’Enciclopedia Álvarez. Ah! Feien escola dissabte de matí, al final del qual resàvem el rosari.

Dels anys escolars de primària no tinc cap d’eixes típiques fotografies de grup de tots els xiquets amb el mestre que he vist en llibres o en altres pobles. Però en tinc unes quantes individuals de diversos cursos, sempre igual: el mapa d’Espanya, penjat de la paret, darrere de mi; el globus terraqüi amb els continents i oceans a la meua dreta; i davant de mi un exemplar obert de l’omnipresent Enciclopedia Álvarez entre les meues mans que jo feia com si estiguera llegint. Com que no tinc cap d’eixes fotos a mà, no recorde bé si sobre la taula també hi havia un tinter amb una ploma  i un paper assecant de color rosa, companys inseparables d’aquells anys en què de la llapissera, com si es tractara d’un ritual iniciàtic, ens passaven a escriure amb ploma i tinta. Ara que ho pense: senyor, quanta tinta escampada pels pupitres i damunt de nosaltres i quanta reprimenda en aplegar a casa fets uns captaires!