I visca la llei, veges tu quin remei!

Sí, visca la Llei d’Educació Celaá i visca també, segurament, la que vindrà d’ací a quatre o cinc anys, que serà la d’algun altre socialista o la de Pablo Casado, o la de Pablo Iglesias (?) perquè mentre el vigent acord amb la Santa Seu no es canvie, les futures lleis seran massa semblants.

L’acord entre l’estat espanyol i la Santa Seu de 1979, que vol legitimar el de 1976 anterior a la constitució espanyola, estableix entre més coses un règim de beneficis i exempcions fiscals per a les organitzacions catòliques. Qui té encara la clau del canvi en profunditat d’una llei d’Educació és, doncs, el Papa de Roma, ara l’argentí Papa Francisco. Ell serà qui canviarà els Acords amb Espanya, o els anul·larà definitivament, si això fóra possible, en una Espanya vertaderament aconfessional. Perquè, diu Pérez Royo, que mentre estiguen vigents aquells acords, la Conferència Episcopal no permetrà a la dreta espanyola arribar a cap acord en matèria d’educació

Amb cada canvi de color polític en la Moncloa, el ministre d’Educació de torn ens ofereix la seua nova, o no tan nova, Llei d’Educació. Canvi legislatiu en matèria educativa que és fortament contestada per la dreta o per l’esquerra, dependent de qui l’haja proposada. Unes voltes haurà estat rebutjada per la gran majoria dels partits polítics, com va ser la de Wert (el que ens volia espanyolitzar a la força), finalment llançada a les escombraries de la història com es mereixia. Ara, tindrem la nouvinguda, o de Celaá, que ha rebut un ampli suport dels partits del congrés espanyol a excepció dels de la dreta tímida, de la dreta intermèdia o de la dreta extrema. Com ha estat habitual en cada canvi de Llei d’Educació, hem hagut de recordar aquell mite de Lampedusa, de Giuseppe Tomasi, que deia ‘Que tot canvie, perquè tot continue igual’. Doncs en això seguim: quatre insignificants canvis de continguts introduïts pel govern de torn, però res de canvis radicals com criden sense trellat els portaveus dels partits contraris a la llei Celaá i algun rector amb colon irritable.

I així ens va en l’estat espanyol, amb massa acaloraments entre els actors de l’Educació i, sobretot, el que és la causa principal del problema, el d’una ridícula despesa pública en Educació del 3,97% del PIB, una misèria si la comparem amb altres països del nostre entorn: Islàndia (7,53%), Suècia (6,77%), Dinamarca (6,58%), Finlàndia (5,68%), Noruega (5,61%), França (5,42%), Portugal (5,00%) i Polònia (4.92%). Malgrat tot, ara mateix no ens queda cap altra solució que tornar a cridar que visca la llei, veges tu quin remei!