Jo sóc masclista

  • «Saber la lliçó no és mèrit suficient perquè algú puga presumir d'haver deixat ja de ser masclista»

Ximo Urenya
05.03.2020 - 11:22
Actualització: 05.03.2020 - 12:22
VilaWeb

‘Els xiquets no ploren mai, són valents, forts, no tenen por mai; si es fan mal, no es queixen, si cauen s’alcen de seguida…’ Això i moltes més coses ‘educatives’, només per a homes, ens ho repetien mares, ties, àvies, veïnes, mestres, confessors amb sotana negra, catequistes amb vel negre, faldes negres, totes de negre. Eren els anys quaranta, quan tots érem de l’Acción Católica Española, tots del  Frente de Juventudes, tots de la OJE. Al matí, a les escoles érem els xiquets els amos del pati, els que jugàvem al futbol, mentre les xiquetes ens miraven jugar, esperant que acabàrem per poder ja entrar al nostre pati gran i jugar elles a la corda, al sambori o jo què sé, coses de xiques! Elles aprenien de vesprada la costura, a embastar, a cosir, a fer faldetes de nina i planxar; mentrestant, els xiquets apreníem en classes diferents a comptar i a resoldre problemes difícils de matemàtiques. Allò era per nosaltres el món perfecte, l’educació perfecta. Ningú no en coneixia cap altra. Després a casa es repetien els mateixos codis ‘educatius’ que teníem a l’escola. La mare tenia els seus treballs a la cuina i el pare els seus al taller de mobles; o si li tocava descansar, estava al menjador escoltant ‘el parte’. El meu germà i jo no fèiem res, o ens barallàvem sovint i sempre guanyava ell, que era el gran. Però jo no plorava (o sí, d’amagat).

Aquell món ‘perfecte’, sabem hui que era el vertader aprenentatge per a ser en el futur uns perfectes masclistes adolescents, uns joves masclistes com el primer, uns normals homes masclistes, però no ho sabia ningú. Com a molt sabíem que hi havia personatges un poc rars, també que hi havia joves, homes diferents, de qui tots ens rèiem: eren els marietes, els maricons. I també sabíem que hi havia algunes poques dones que també ens feien riure i que tots les insultàvem amb allò de ‘marimatxos’, perquè ens feia gràcia mirar-les comportar-se com si foren homes. I aquell aprenentatge normalitzat en aquella trista societat dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, diríem que el vam acceptar inconscientment, i que va calar ben endins de la nostra feble consciència, de la nostra domesticada voluntat; va ser com l’efecte d’aquells sagraments que imprimien caràcter, que no s’esborrava mai, com ens explicaven les catequistes.

Hui molts ja sabem ben bé què és això del problema del masclisme i quines les seues greus conseqüències per a les dones. Però saber la lliçó no és mèrit suficient perquè algú puga presumir d’haver deixat ja de ser masclista. Això sí, com deia Gramsci, ‘conèixer quin és el problema és el primer pas per a començar a solucionar-lo’. Encara que solucionar-lo no és una tasca fàcil, ho sabem, perquè per a qui gaudeix dels privilegis que havien de ser de les dones, li resultarà un gran esforç cedir i compartir-los igualitàriament amb elles, a les quals se’ls han furtat des de temps immemorials. I en això estem alguns, ben determinats a canviar, a fer l’esforç de tractar com a iguals les dones, respectar els seus drets i poder un dia deixar de dir que encara som masclistes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any