Jo també vull una mort digna, després d’una vida digna

  • «No tenim ni mort ni vida digna; la poca que tenim ens la proporcionen les famílies, en aquest cas fins i tot ajudant a morir perquè l’administració i els governs no tenen coratge, pràcticament només pensen en vots i en estratègies de partits, continuen sense fer el pas pel canvi vers una governança comunitària i equitativa.»

Rosa Conca
06.04.2019 - 11:30
Actualització: 06.04.2019 - 13:30
VilaWeb

He llegit i he vist vídeos sobre l’home que ha ajudat a morir a la seua muller, Ángel i M. José. He estat més de mitja hora (i perquè he parat) llegint comentaris amb l’etiqueta #muertedigna i menys d’un minut he tardat a llegir els que hi havia amb #vidadigna. Note les cervicals tancades, pressió al front, la gola oprimida i nervi a l’estómac. Pense que ara no m’eixiria quasi la veu.

Des del dia 3 d’abril que va passar la mort, escolte les persones parlar de com també voldrien morir, no viure així. Opinen a favor de la legalització de l’eutanàsia.
Hi sóc d’acord i done suport el dret de morir quan cada persona decidisca, però totes les persones. Vull una llei on qualsevol persona puga elegir quan i com es mor, estiga en les condicions que estiga. Sí, també qui estiga sa.

Sé que moltes ments no entendran com puc demanar això, que persones sanes demanen una mort digna. Ja s’encarrega el sistema que mentre sigues productiu no penses a morir-te i que la societat no perceba com a normal que algú demane de morir-se si encara pot treballar (cobrant o no).

Per què una persona que vol morir-se, i pot fer-ho pels seus propis mitjans, cal que es tire per un pont, prenga sobredosis de pastilles o es talle les venes, patint dolor, ansietat i amb el risc de no matar-se? Per què en aquestes situacions pensem que cal ajudar-los a tindre una vida digna i amb les persones amb diversitat funcional no?

Si jo arribe a tindre dolor o patiment que considere insuportables (això només ho puc valorar jo, no pot mesurar-ho una llei o el personal sanitari) vull tindre l’opció de morir-me quan jo vulga, sense dolor i amb la seguretat que em moriré.

En el cas de M. José les notícies expliquen que feia trenta que patia d’esclerosi múltiple, que era deu anys depenent del seu marit, però en cap notícia he llegit si tenien o no suport de l’administració. Voldria haver llegit quins suports humans tenien, quantes hores, si eren suficients per a dur a terme les decisions d’ella, i dels dos com a parella. Si tenien mancança d’ajudes tècniques o d’adaptació de l’habitatge, si havien gastat diners de la seua butxaca per a cobrir les seues necessitats, etc. Aquest discurs és el que he trobat a faltar, el de crítica al sistema on sobrevivim, que també fa que no tinguem una vida digna i no només pel dolor. Un sistema que provoca que ni tan sols puguem imaginar que podem viure encara que no tinguem mobilitat, veu o ritme de pensament normalitzat.

La parella de M. José, en el vídeo que grava abans de donar-li la beguda que li causarà la mort, diu: ‘yo te voy a prestar mis manos, tu no puedes, te voy a prestar mis manos’. Fa dècades que demanem això, simplement i senzillament que les nostres decisions es duguen a terme, amb els suports necessaris, que puguem elegir.

M’agradaria que igual que #muertedigna ha estat tendència a Twitter, i una gran majoria ha tingut ermpatia, que també critiqueu les decisions del sistema i doneu suport a les persones amb diversitat funcional quan reclamem triar el moment de pixar i cagar i no fer-ho en un bolquer, quan volem decidir què menjar i a quina hora, quan exigim viure a casa nostra i no a una residència, quan reivindiquem que l’administració sufrague assistència personal 24 hores, quan volem anar a escola amb la resta de la nostra quinta, al col·legi ordinari del nostre barri.

No tenim ni mort ni vida digna; la poca que tenim ens la proporcionen les famílies, en aquest cas fins i tot ajudant a morir (ara un home, però normalment són les dones les encarregades de les cures) perquè l’administració i els governs no tenen coratge, pràcticament només pensen en vots i en estratègies de partits, continuen sense fer el pas pel canvi vers una governança comunitària i equitativa.

Les cures no remunerades (l’esclavisme de les dones) beneficia el sistema patriarcal, capitalista i religiós, per això no es regula ni la vida ni la mort digna.

Si voleu i demaneu una llei d’eutanàsia, feu-ho amb ment oberta i sense discriminacions per etiquetes socials. #vidadigna

Rosa Conca Pérez
Tècnica Superior en Promoció d’Igualtat de Gènere
Activista pels Drets Humans de les Persones amb Diversitat Funcional

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any