Jo vaig tindre un somni… (per nosaltres, contra ningú)

  • «Sí, tot està per resoldre de manera definitiva, però a un pas de fer el cim»

Rafael Benavent
15.06.2017 - 20:14
Actualització: 15.06.2017 - 22:14
VilaWeb

De ben jove vaig tindre un somni… Arran d’una herència històrica, familiar, els meus pares em llegaren un camp. Tot ermot, sí, però un camp que passava a les meues mans i sobre el qual vaig començar a fer-me il·lusions i projectes de futur. Estava erm, sí. Abandonat, en descura. Però jo era jove i em sentia amb forces per començar a desbrossar-lo a consciència, tot i les herbes invasores que hi eren immemorials, colonitzant tot el terreny, sense pietat, entrebancant qualsevol hipotètica intervenció il·lusionant. De segur – vaig resoldre- que la més mínima atenció que li dispensés seria agraïda amb escreix per la seua part, com sol passar no només amb les plantes,  sinó també amb els animals i les persones mancades de sol·licitud i afecte.

Tenia constància i consciència del seu valor, que el seu sòl era de constitució òptima. A més, tenia bon clima i aigua abundant. Tot i així, si calia, en cercaria més per tal d’abastir-lo totalment de rec. També hi aportaria matèria orgànica i altres adobs necessaris. Tot seria menester i res no entrebancaria el meu afany de convertir aquell erm en un verger semblant a un jardí que, a més de les flors més boniques, faria els més abundants i millors fruits.

Acabat de casat, enamorat d’aquell camp i de la meua muller, vaig tindre aquell somni… Amb la independència i responsabilitat implícita que el nou estatus ens  conferia, vaig començar a somiar:  ‘Tindríem fills, néts… Aquell camp seria el principi sobre el qual  poder bastir i fer possible un futur millor, tot allò que preteníem i… per què no? Més encara’.

No tots al meu voltant compartien el meu somni. I uns, impotents, per enveja uns altres, i la gran majoria sense sentir-se motivats pel que em movia, ni disposats a encoratjar-me, vaig haver de fer el camí quasi tot sol. I pitjor encara: moltes vegades, a més d’incomprés, amb pals a les rodes. Tot plegat esdevingué molt dur, molt costerut… El que ningú dels que feien de parallamps a la meua energia sabiq, era l’immens gaudi potencial que sentia en el procés, fent-me capaç de remuntar totes les adversitats.

Pensat i fet: ‘Una part la plantaré d’aquells fruiters que tinc pensats de fa temps. Potser de tarongers una altra. De vinya, naturalment, no n’hi ha de faltar. Sí, també hortalisses… I un cirerer de dolces cireres, primerenc, que a més d’abundós en belles flors, seran de gran delit a la vista i al paladar nostre i dels nostres fills’. I tot, tot, amb la força fonamental, insubstituïble, de la meua muller, compartint colze a colze tanta il·lusió, tanta felicitat, amerant-nos la ment i el cor d’anar assolint el somni, poc a poc, fent junts el camí: res ni ningú ens arrabassaria tanta joia implícita en el somni.

Han passat els anys… I el somni? En el llindar de la meua vida, seguesc vivament expectant l’assoliment definitiu amb l’esperança i convicció més fonamentada que mai d’estar tot a punt de culminació plena. Ja només resta potser la part més incentivant i objectiva de tot l’aconseguit per tal de no decaure, sinó de fer créixer la nostra moral i determinació sense retorn:  foragitar els conills feréstecs i altres depredadors anònims igualment presents des del principi en el camp que segueixen disputant-se entre ells gran part dels fruits de la nostra suor. I els veïns que, posseïdors de la clau d’una tanca principal d’accés, de manera creixent, per cobdícia i enveja, conspiren coercitivament tallant-nos camins, les vies més òptimes que ens permeten d’accedir de manera normal al bon conreu i prosperitat del nostre camp, intentant mancomunar i perpetuar-ne, unilateralment, l’usdefruit històricament i furtivament conquerit, mitjançant amenaces que, des del poder i situació privilegiada de què disposen s’atorguen a si mateix. Desesperats, ja no saben ni com fer-ho, ara també alçant murs ben alts o cavant fosses profundes per tal d’aïllar-nos totalment. Però… ai!, que ja estan adonant-se que, com més obstacles intenten imposar-nos, a llarg termini seran ells els qui acabaran patint-los més que nosaltres: com a obra pròpia, en propi terreny seu romandran, mentre que el nostre somni… amb què l’empresonaran?

Sí, tot està per resoldre de manera definitiva, però a un pas de fer el cim. I quan, mirant enrere contemples els anys, els patiments, l’esforç que hem hagut de fer  per  afrontar tantes dificultats pròpies, però sobretot les alienes procurades, ara, ja no ens farà desistir res del somni dels somnis: que els nostres fills i néts puguen continuar, lliures, somiant. Hem transformat el camp erm en un hort, en un verger que més aïnes sembla un jardí… D’ells és ja, més que nostre. Ja no estem ni estan sols. Treballarem, plantarem, arrancarem…, renovarem cultius, si cal, per tal d’adequar-lo millor a les nostres necessitats i aspiracions, no les dels altres.

Jo, vaig tindre un somni… La meua muller i jo tinguérem un somni… I ara, a més, una cosa impagable: els nostres fills, els nostres néts, continuen amb el mateix somni. Un camp històric, familiar, heretat, com si fóra un llençol, un mantell blanc, infinit, sobre el qual poder brodar, pintar o escriure tot l’imaginable: el futur desitjat, les il·lusions, realitats inèdites a l’espera de ser creades i configurades per nosaltres mateix… I quan, de veres, cabalment, honestament, somies i procures, sovint resulta que la realitat esdevinguda acaba superant el  somni.

Per acabar, no renuncie a compartir-vos una immensa alegria afegida: pel camí hem anat creant complicitats entre amics i altres veïns que, com interpel·lats pel nostre somni, ja albiren la possibilitat d’emular-lo i fer-lo seu també. I tot apunta a la celebració d’una gran festa en un futur gens llunyà en què el somni de cadascú vaja sumant i augmentant l’alegria de tots.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any