Josep Miquel Bausset

L’1 de juliol passat s’esdevingué el 80è  aniversari de la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, un document sobre la guerra civil de 1936 de caràcter històrico-doctrinal, signat l’1 de juliol de 1937 i que va ser publicat el 10 d’agost següent.

El text fou redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general Franco i el van signar tots els bisbes espanyols, amb l’excepció del cardenal de Tarragona i Primat, Francesc Vidal i Barraquer, de Mateo Múgika, bisbe de Vitòria, i de Joan Torres, bisbe de Menorca, ja molt ancià.

Aquest document va ser molt divulgat internacionalment per la propaganda franquista, cosa que ajudà decisivament el Movimiento  Nacional per reconèixer la sublevació dels revoltats espanyols addictes a Franco i va esdevenir una crida patriòtica i militar contra el comunisme.

La Carta Colectiva del Episcopado Español al mundo entero con motivo de la Guerra de España’, un text de 15 pàgines, està estructurat en 8 capítols i una conclusió final.

El document, adreçat als bisbes de tot el món, començava argumentant el motiu de la carta, davant ‘el desconocimiento de la verdad de lo que en España ocurre’. Els bisbes espanyols afirmaven el caràcter ‘anticristiano’ d’una guerra que causava un ‘enorme daño a la verdadera España’.

En la Carta Col·lectiva, els bisbes es lamentaven de l’opinió negativa que els mitjans de comunicació s’havien format de la guerra civil, ja que ‘una buena parte de la prensa católica extranjera ha contribuido a esta desviación mental que podría ser funesta para los sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria’. Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la Carta defensava que ‘la guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia y volverlas al reinado de la paz’. Per això defensaven la sublevació d’aquells que ‘se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana’.

Segons la Carta Col·lectiva, van ser els polítics de la República ‘con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país’. Per als bisbes, el govern republicà va actuar ‘anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia’ i per això, l’episcopat defensava ‘el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza’. Per als bisbes espanyols signants d’aquest text, només hi havia una eixida a la situació d’Espanya: ‘o sucumbir en la embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo’. Per això els bisbes argumentaven així la seua postura davant el Alzamiento: ‘la Iglesia no podia ser indiferente en la lucha’. Per als bisbes espanyols la rebel·lió franquista, qualificada de ‘levantamiento cívico-militar’, tenia un doble suport: ‘el del sentido patriotico y el sentido religioso’ i per això creien que ‘en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional’.

La Carta Col·lectiva defensava que ‘mientras en la España marxista se vive sin Dios, en las regiones indemnes o reconquistadas se celebra profusamente el culto divino y pululan y florecen nuevas manifestaciones de la vida cristiana’.

La Carta Col·lectiva va significar la unió de l’Església i del Règim franquista i el naixement del nacionalcatolicisme, imperant a Espanya fins a la Transició.

Aquesta carta ens hauria de recordar que l’Església no ha de beneir ni donar suport mai a una opció política concreta, ni s’ha de casar amb cap partit, com ens va ensenyar el cardenal Tarancon.

Cal tindre en compte que segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en un article publicat a El País, aquesta Carta Col·lectiva que justificava l’alçament militar va generar un malestar al Vaticà. El P. Hilari Raguer mateix ha consultat l’arxiu de la Secretaria d’Estat del Vaticà i ha vist una carta de Pacelli, Secretari d’Estat de la Santa Seu (fins ara inèdita) que demostra aquest malestar del Vaticà. En aquesta carta de Pacelli adreçada al cardenal Gomà, amb data de 31 de juliol de 1937 (10 dies abans que la Carta Col·lectiva fos publicada) i que no va arribar a ser tramesa, el Secretari d’Estat del Vaticà suggeria al cardenal Primat la conveniència de no publicar el text dels bisbes espanyols, cosa que Gomà no va seguir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]