La milotxa

Quan era menut em van regalar una milotxa. Era una joguina de plàstic que s’havia de muntar. Duia una creueta central, amb quatre ranures per a ajustar les varetes rodones de fusta que formaven el bastiment. No recorde ben bé quin era el superheroi que duia estampat en la tela plastificada. Portava un fil blanc, sedós, que s’enrotllava en una bovina menuda que cabia en la mà d’un xiquet. Recorde la cinta groga i lluent, també de plàstic, que feia de cua. Quan la vaig veure desplegada, em va semblar tan llarga que vaig estar segur que no podria aixecar mai una tira tan llonga com aquella.

La meua generació ha sigut l’última en la qual els xiquets han jugat amb tiradors, trompes i els retalls de les fustes que anàvem a arreplegar entre la borumballa de la fusteria de la qual era propietari un fuster benèvol que semblava el gnom d’un conte. Ho dic perquè en aquella època s’aprenia per imitació, per contacte, ja que no hi havia tutorials, i quan a mi em van regalar la milotxa, evidentment, no duia cap manual d’instruccions i jo no n’havia volat mai cap.

Després de fer algunes carreres amb els amics -que estaven també més pròxims a l’Escalèxtric que a les milotxes- la decepció va ser gran perquè tan sols aconseguírem que es mantinguera enlairada a uns metres de terra, vacil·lant, insegura, mentre durava la correguda. I, a més, feia l’efecte que la llarga cua era en realitat un llast que s’aliava amb la força de la gravetat.

L’oncle Lluís, el germà de ma mare, va veure els nostres intents i, amb aquella contundència que el caracteritzava quan jutjava els actes dels altres, ens va dir: “Aixina no es fa, xe!” A pesar de la seua edat, com un xiquet més, va agafar la milotxa i ens va dur al replanell que feia la muntanyeta que hi havia al final del carrer. “Les milotxes necessiten vent per a volar, si no, com ho han de fer?” La forma que tenia d’agafar la joguina, d’ajustar amb els fils perquè foren simètrics era la mateixa que la d’un pescador avesat desenredant les xarxes o arreplegant amb destresa una maroma esfilagarsada.

Mentre traginava equilibrant fils i varetes, recorde que ens va contar que en la seua època, els xiquets es construïen els seus propis catxerulos. Aleshores, havien de competir pel millor cartell de cinema perquè fera de vela, i això no era fàcil perquè li l’havien de demanar al propietari del cinema del poble que era un vell guàrdia civil retirat. L’estructura la feien amb dues canyes que tallaven molt fines perquè l’estructura pesara poc. El fil era d’empalomar, aquell fil de cànem sempre d’olor astringent. I la cua la muntaven lligant pedaços de tela de forma equidistant sobre un altre fil. Explicava que aquest element, lluny de ser cap llast, era l’element primordial per a equilibrar el vol de la milotxa.

Imaginava el dibuix ingràvid de Tarzan eixamplant el pit i duent-se les mans a la boca per a projectar el seu crit selvàtic, molt amunt, al cel; o la valentia d’un Robin Hood desafiant els núvols amb arc i fletxes; o l’altruisme dels Set magnífics volant, amb tots els colors que permetia la fototípia d’aleshores. Una vegada ho tingué tot enllestit, ens donà les instruccions i algú de nosaltres agafà la milotxa com si es tractara d’un gran avió de paper. L’oncle Lluís agafà la bovina amb una mà i amb l’altra prengué directament el fil. Quan notà suficient brisa digué: “Provem ara”, i féu unes passes llargues que obligaren el xiquet que sostenia la milotxa a córrer al seu darrere. “Solta!”, va ser la paraula màgica i la milotxa va pujar ràpida i vertical. Per uns instants va semblar que es quedava “suporada”, sense aire i, aleshores, l’oncle, amb els seus braços fenomenals, va començar a estirar el fil a sotracs, com reanimant la milotxa perquè s’animara a volar. Quan l’enginy va tocar un corrent benigne va mamprendre el vol per si mateix, com el peix que és retornat a l’aigua després de ser pescat.

Allà dalt la cua estava tota desplegada i dibuixava caragols i tirabuixons grocs i brillants que feien més blau el cel. Amb el fil tibant, quina distància tan magnífica va pujar! (hui, segurament, no m’ho semblaria tant). Als xiquets ens feia l’efecte que fregava els núvols, que des d’allà dalt ens mirava, com podia observar les copes dels garrofers, les pedres, les herbes, com ho fan els ocells als quals tots els ha de semblar insignificant quan ens sobrevolen.

Hui en dia, sense haver-les vistes mai, encara m’agrada pensar en les milotxes que devia construir l’oncle Lluís amb aquells els cartells retirats del cinema del poble i no imagine escena més bella en un cel infantil.