La rabosa

El cel nocturn no m’ha despertat mai un interés especial. La Lluna no m’ha semblat en cap cas un objecte inspirador, tan sols l’espill lluent del Sol. No he trobat mai sentit al nom de les constel·lacions, als dibuixos ficticis que molts veuen des d’antic quan uneixen les estrelles que les formen, a manera d’aquells passatemps infantils que quan s’acaben revelen una figura que havia sigut intuïda quasi des del principi. Estic segur que, en absolut, aquesta indiferència meua no rau en la manca d’encant de la volta del cel sinó de la seua complicació física, gravitacional, que, de forma natural, m’és negada i que fa que passe d’esquitllentes perquè no se’m note el defecte de perspectiva.

Per això no sé com, aquesta vegada, he acceptat d’acompanyar un amic astrònom a fer unes observacions de camp. Segurament, em degué pillar desprevingut o, tal vegada perquè ja em feia una mica de vergonya d’esgrimir la mateixa excusa: ‘és que quan comences a parlar de forats negres em marege’. Vam arribar al lloc definitiu, dels dos que havia proposat, quan encara era de dia. En un tram de la carretera que condueix de la Llacuna a l’Orxa, hi ha una esplanada on sol muntar el telescopi perquè és -segons diu- al límit aconsellable pel que fa a la contaminació lumínica. Instal·lar tota la parafernàlia òptica no és fàcil, ja que s’ha d’alinear amb la Polar, anivellar respecte a la inclinació del terreny, ajustar el visor, fer les comprovacions pertinents amb un punt de referència, etcètera, etcètera. El cel encara estava blau, calia esperar la foscor i jo no podia fer altra cosa que buscar, dur i aguantar, seguint les ordres, les peces del telescopi que anava configurant-se al ritme d’un Tetris sobre el robust trípode.

Quan ens vam adonar, la Lluna ja havia iniciat el semicercle ascendent i mostrava amb timidesa la forma creixent d’una D. Aprofitàrem l’estona que necessitaven els astres per a deixar el camerino lluminós i eixir a escena per a menjar l’entrepà i encetar, després, el termo del café. El meu amic començà amb les observacions; jo no tenia pressa. Allí s’estava bé, la cremor del dia es concentrava només en la calcària blanca de la paret vertical del barranc. Només al cap de les mil passava algun cotxe i la tranquil·litat era total. El meu amic feinejava com un malabarista girant, pujant i baixant el tub del telescopi com si estigués apuntant un objectiu i, en un moment donat, quan el tinguera ben calat, haguera de llançar un míssil. El tabac a la muntanya ol diferent, més ample i viu, com si, joiós, es retrobara amb la natura després d’una combustió transcendent que el du a encalar-se, regirat de plaer. Els grills, tan infinits com les estrelles, cantaven sense estridència; entre la calma i les ombres creixents es podia endevinar des d’on recitava cadascú la seua lletra d’amor.

-Què vols veure? -em preguntà el meu amic quan acabà de fer la seua faena.

-Què vols que et diga?, enfoca’m la Lluna.

-La Lluna? -digué ell com si acabara de sentir un pecat.

-Què passa? No es pot veure?

-Home, clar!, però no t’estimes més veure els satèl·lits de Júpiter o l’anell de Saturn? Guaita, són aquells dos punts -assenyalà amb l’índex enfront seu-, i ara es troben a l’altura perfecta per a ser observats. Vaig veure una boleta lluminosa més gran i l’altra, més menuda, baix a l’esquerra.

-Són molt lluny, no?

-Va, allí tens la Lluna -em respongué pacient i girà el telescopi cap a la tallada de meló d’Alger que ja havia començat a baixar per la dreta.

Em vaig aproximar, escèptic, a l’ocular i la resplendor de la llum reflectida pel satèl·lit em saturà la retina. No recorde què vaig exclamar. Vaig quedar fascinat. Tot just entre el límit de la llum i l’ombra s’aixecaven muntanyes brillants entre les fosques valls. Hi havia cràters dins de cràters; en la part il·luminada, mars, oceans d’una finor sublim amb tolls d’argent polsegós. La tenia tan a prop que tan sols em calia allargar una mica el braç per a fregar amb la punta dels dits la superfície enfarinada.

-Això és l’efecte finestra de nau espacial -em va dir el meu amic quan s’adonà de l’èxtasi que m’impulsava a descriure en veu alta cada detall amb què reparava-, sol passar la primera vegada.

Vaig estar una bona estona mirant per aquella finestra que connectava amb la immensitat. Després arreplegàrem trastos; lentament, baixàrem amb el cotxe les corbes del port. Poc abans d’arribar a les primeres cases una rabosa travessava la carretera i s’endinsava entre el crepuscle de les oliveres. Era menuda, potser una femella jove. Caminava confiada, furtiva, amb la cua horitzontal, mostrant el fulgor argilenc amb les veladures que li pintava la Lluna. La visió de l’animal em féu aterrar, després de baixar part del camí de tornada levitant.