La veritat

  • «Per als nous idòlatres de l’enciam, qualsevol evidència que puga suggerir la naturalesa omnívora dels humans està mancada de fonament: ni la dentadura, ni l'estructura del tub digestiu, ni res que puga recordar els carnívors.»

Pere Brincs
12.10.2019 - 22:05
VilaWeb

Alguns mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’estudi que assegura que la carn roja no és tan dolenta com, fins ara, afirmava gran part de la comunitat científica. Pareix que el consum d’aquesta carn ja no és tan perillós. El descobriment, que per als contemporanis atacats de complex d’Adonis pot ser una revelació innovadora, ja era una cosa ben sabuda per als esquimals i altres ètnies que, per sort o per desgràcia, no discriminen la carn pel seu color.

L’estudi afirma que considerar negatiu el consum de carn és, segons sembla, una qüestió d’estadística, d’agrupació i d’interpretació de les dades obtingudes en els assajos. Aleshores, és inevitable de comparar aquesta notícia amb el naixement de Popeye i llurs racions atòmiques d’espinacs. Els dibuixos del mariner començaren a emetre’s en la televisió nord-americana perquè els xiquets, poc aficionats al verd, aprengueren la increïble força que proporcionaven aquelles verdures, carregades, segons es creia aleshores, de vitamines i minerals, sobretot ferro. Però hui ja se sap que els espinacs no posseeixen tanta cosa com es pensava i que el seu pretés contingut en ferro va ser un cas flagrant d’’antiserendipitat’, vull dir: l’error tipogràfic comés en escriure la concentració del ferro atorgà a les humils fulles, miraculosament i en l’acte,  poders sobrenaturals. A banda d’això, també se sap que el ferro d’origen vegetal, com el present a les llentilles, té una absorció més reduïda que quan s’ingereix en aliments com els ous o el fetge.

És un cas semblant al que va passar amb les sardines. Fa uns anys, aquest peix de pobres era considerat dolentíssim per a la salut. Ara, s’assegura el contrari amb la mateixa certesa, i tothom s’afanya a menjar peix blau perquè és talment un elixir de vida. Passà igual amb l’oli d’oliva que, després de creure’s perjudicial per a la salut, s’ha demostrat com una poció màgica contra els greixos saturats.

Actualment està de moda el veganisme, sobretot entre el jovent que no ha patit ni ha sentit a parlar mai de fam. Així, reconéixer en una conversa que hom és vegà equival a inferir que està escrivint un tractat d’anatomia comparada amb una tinta daurada. Per a seguir tal rigor alimentari s’addueixen raons de caràcter fisiològic, místic o filosòfic, però no s’argumenten mai motius d’estil o de tendència. Per als nous idòlatres de l’enciam, qualsevol evidència que puga suggerir la naturalesa omnívora dels humans està mancada de fonament: ni la dentadura, ni l’estructura del tub digestiu, ni res que puga recordar els carnívors. Però, si més no, també està bé que algú es preocupe pel benestar de tots els éssers vivents, la pau mundial i l’equilibri entre espècies.

Un argument a favor dels vegans és saber que en un ecosistema, cada vegada que un nivell tròfic s’alimenta de l’inferior, hi ha una pèrdua inevitable d’energia que es dispersa de diverses formes, i per això, l’alimentació a partir dels productors o vegetals es pot explicar com la forma més eficient. És clar que, aleshores, estaríem parlant d’un ecosistema teòric conegut com a ‘Barrio Sésamo’. La mateixa il·lusió que impregna allò de la dieta mediterrània, que ni és dieta ni tampoc mediterrània, sinó una quimera biomèdica com ha explicat l’estudiós Jaume Fàbrega. 

Cosa diferent és la cuina tradicional o ‘la vella cuina familiar’, que per obligació i, provatura rere provatura, s’ha evidenciat com la més adient, la que ha permés mantenir la salut, el medi i la identitat de les diverses societats en territoris i hàbitats diferents. A casa dels meus avis, com en totes les cases del poble, cada dia de l’any, excepte els diumenges i festes de guardar, es dinava amb arròs caldós i se sopava amb bollit (no bullit). I, el més interessant, és que cada bollit i cada arròs eren diferent segons la temporada. Ara, les modes culinàries venen i van perquè hi ha una cruïlla d’interessos que es venen al pes, i que les promocionen o les arraconen fent-les més o menys duradores.

Potser arribe a fer-se realitat el vaticini descrit en l’escena de la pel·lícula de Woody Allen El dormilega. Allà es conten algunes de les peripècies esdevingudes al Sr. Monroe quan es desperta després d’estar-se més de dos segles dormint, hivernant, mentre es trobava una solució a la malaltia incurable que patia aleshores i que després li van resoldre sense cap mena de complicació. Llavors, el mateix metge, davant del munt de preguntes i dubtes amb què l’aclaparava el pacient que sofria un xoc temporal li va oferir una cigarreta, tot dient-li

-Tinga, fume-se’l; i aspire fort perquè el fum li penetre als pulmons.

-No fume -contestà, desorientat, Allen, que interpretava el Sr. Monroe.

-És tabac -continuà el doctor-, una de les coses més sanes per a l’organisme. Fume-se’l. Necessita acumular forces! 

La veritat és que, la veritat, és canviant i no la sap ningú. Això, seguríssim!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any