El papa Pau VI sempre donà suport a l'arquebisbe Romero

Hui 15 d’agost celebrem el centenari del naixement de l’arquebisbe Óscar Romero, pastor, profeta i màrtir, assassinat per la dictadura del Salvador el 24 de març de 1980.

Romero, que va nàixer a Ciudad Barrios el 15 d’agost de 1917 al si d’una família senzilla i humil, era el segon de vuit germans. Després de treballar de fuster entrà al Seminari i l’octubre de 1937 anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser ordenat prevere el 4 d’abril de 1942 i l’any següent obtingué la llicència en Teologia. En retornar al Salvador, el seu primer destí va ser el poble d’Anamorós, tot i que als dos mesos de prendre possessió fou nomenat secretari de Cúria, a més de ser rector de la parròquia de Sant Domènec, encarregat de l’església de Sant Francesc i confessor de religiosos i de religioses. Posteriorment va ser rector del Seminari Menor i director d’una revista diocesana.

Romero era un capellà senzill i abnegat en el servei pastoral i sol·lícit pels més necessitats, atenent presos, prostitutes i alcohòlics. En un primer moment, Romero va ser un capellà conservador i la seua recepta davant els problemes era dedicar més temps a la pietat i a la pregària i ‘menys cants de protesta social’. A partir dels anys seixanta la situació del Salvador es va agreujar amb un atur que portà la desesperació a les famílies. Lentament, Romero va anar assimilant la renovació del Vaticà II, fins al punt que el trobem en la preparació de la Conferència de Medellín, el 1968, origen de la Teologia de l’Alliberament, encara que en un primer moment Romero se sentí incòmode amb aquesta línia eclesial. De fet, Romero, al principi trobà molt polititzades les reunions de les Comunitats Eclesials de Base, estructurades segons el mètode ‘vore-jutjar-actuar’. Per això, en ser nomenat director de la revista Orientación, va canviar la línia d’aquesta publicació, de manera que, si abans tractava temes socials, ell l’enfocà cap a postures eclesials. I és que Romero tenia por de les postures progressistes a l’Església i d’una manera particular, dels jesuïtes.

El 25 d’abril de 1970, Romero va ser nomenat bisbe auxiliar de San Salvador i aviat va descobrir el difícil ambient que vivia la capital, a causa de la violència generalitzada propiciada pel govern. El 15 d’octubre de 1974 Romero va ser nomenat bisbe de Santiago de María i el juny de 1975 es va produir el cas anomenat dels Tres Carrers, on un grup de llauradors que tornaven d’una celebració litúrgica van ser assassinats, amb l’excusa que eren elements subversius i armats. Després es va saber que les seues úniques ‘armes’ eren les bíblies que els llauradors portaven sota el braç. Romero va enviar una dura carta al president Molina, on li recordava els principis cristians més elementals, contraris tots ells a la violència.

Un altre fet que marcà el canvi de Romero d’un conservadorisme a una línia més oberta i compromesa amb el seu poble va ser l’expulsió del país del director del centre Los Naranjos, depenent dels religiosos Passionistes, un lloc que formava agents pastorals i creava Comunitats de Base. Tot i que Romero tenia una certa prevenció per la línia de Los Naranjos, protestà enèrgicament per l’expulsió del seu director. Això, evidentment, provocà una més gran tensió entre Romero i el govern del Salvador.

En aquell ambient de violència i d’injustícia, el 3 de febrer de 1977, Óscar Romero va ser nomenat arquebisbe de San Salvador.

Romero, que sabia escoltar les dificultats que tenien els capellans en l’acció pastoral, va canviar dràsticament d’actitud amb l’assassinat del jesuïta P. Rutilio Grande i dos laics que foren metrallats pels Esquadrons de la Mort el 12 de març de 1977. Després d’aquest fet, Romero es convertí en veu dels qui noen  tenien per defensar la dignitat dels pobres i va dir que mentre no s’aclariren aquests assassinats i se sabera la veritat, ell no assistiria a cap celebració de l’Estat, cosa que va complir els tres anys que fou arquebisbe. En dos anys, Romero va perdre 40 capellans, entre assassinats, expulsats o exiliats del país. Per això a partir de l’assassinat del P. Rutilio Grande, Romero es va comprometre clarament en la defensa de la justícia social. Si abans s’ocupava dels pobres, a partir d’aquell moment els pobres van ser la seua prioritat. Com digué el P. Ignacio Ellacuria (màrtir també de la repressió al Salvador) de l’arquebisbe Romero, ‘els seus ulls van veure la veritat i se li va revelar què significava ser apòstol al Salvador; significava ser profeta i màrtir’ en un país on el 1978 hi hagueren 150 assassinats, i el 1979, 600.

Les homilies de Romero eren una denúncia profètica de les atrocitats del govern del Salvador i de l’oligarquia econòmica. Per això l’arquebisbe Romero va començar a rebre anònims i amenaces, convertint-se d’aquesta manera en signe de l’Església perseguida al Salvador. Desgraciadament Romero també va patir acusacions falses d’altres bisbes, i tot i que va tindre el suport del papa Pau VI, van arribar a Roma informes tendenciosos i negatius que acusaven l’arquebisbe de San Salvador com a responsable de la violència que patia el país. Romero era conscient que l’aplicació de la Doctrina de l’Església no podia reduir-se a doctrines abstractes i etèries i per això les seues denúncies eren ben concretes, a partir de fets concrets. Romero predicava sobre la veritat en la seua opció preferencial pels pobres i per això va estar al costat dels oprimits, però sense substituir mai l’amor per la política. Romero deia: ‘Compromesos amb els pobres, condemnem com a antievangèlica la pobresa extrema que afecta nombrosíssims sectors del nostre continent’.

Després de l’assassinat del P. Rutilo Grande, van ser massacrats més capellans i molts laics cristians i Romero es va adonar del perill que corria, però no per això deixà de parlar amb llibertat i amb valentia. Així, denuncià l’extrema pobresa del poble, la injustícia que patien els llauradors que no tenien terra i les dificultats dels treballadors per organitzar-se i defendre els seus drets. L’arquebisbe Romero denuncià també la crisi econòmica, condemnà el capitalisme i l’estat totalitari del govern del Salvador i la violència que els militars toleraven i propiciaven.

Amenaçat de mort des de feia temps, les últimes amenaces eren més fortes. El 23 de març de 1980, la seua última homilia, valenta com totes les que feia Romero, va ser considerada com la seua sentència de mort, per la duresa i la claredat amb que va denunciar l’opressió i la violència de la dictadura militar. L’endemà, el 24 de març,  l’arquebisbe Romero era assassinat mentre celebrava l’Eucaristia en la capella de l’Hospital de la Divina Providència. La seua sang es va mesclar amb la sang redemptora del Crist i per això va esdevenir màrtir de la fe i de la justícia. Romero, que s’havia entregat a Déu en l’ordenació presbiteral, s’entregà totalment en el seu martiri, com a símbol de reconciliació i de fraternitat.

El pensament i el compromís de l’arquebisbe Óscar Romero amb el seu poble, a favor de la justícia i de la llibertat i de denúncia de la violència i del terror del govern del Salvador, els podem descobrir a través de les homilies que va fer, així com també de les Cartes Pastorals que escrigué i del seu Diari.

La seua denúncia profètica va fer de Romero un testimoni de la veritat i de la justícia i per això va ser beatificat com a testimoni de l’Evangeli, el 23 de maig de 2015. El postulador de la beatificació de Romero, el bisbe Vicenzo Paglia, ha definit l’arquebisbe màrtir com ‘un profeta actual per al Salvador i per a tot Llatinoamèrica’. Els intents per beatificar Romero van trobar diversos entrebancs i sempre rebotaven per causes incomprensibles. Però el seu missatge d’amor als pobres, va quallar a l’Amèrica Llatina i per això el bisbe Paglia digué: ‘Romero és el profeta de l’entrega gratuïta de l’amor’. Si bé el van matar per fer-lo callar, ara el Beat Romero és memòria per a tota l’Església.

L’arquebisbe màrtir Romero és per al nostre temps i per al nostre món, llum de les nacions i sal de la terra i per això la seua memòria és viva, com a consol per als pobres i per als marginats. La denúncia profètica de Romero, malgrat les amenaces que rebia, era per a ell un deure i així, amb valentia, defensà l’Església i el seu poble. Per a Romero, ‘el cel havia de començar a la terra’ i l’alliberament que proclamava enfront de l’opressió dels poderosos, es fonamentava en Jesucrist. Per això va defendre la dignitat dels més indefensos, oprimits pel govern dictatorial del Salvador.

En la seua opció pels pobres i a favor de la justícia, la seua caritat pastoral li infonia una fortalesa extraordinària per denunciar la violència i l’opressió que patia el seu poble.

Bisbe amb olor d’ovella, home de profunda fe i d’esperança ferma, Romero és una benedicció per a l’Església i per al nostre món, ja que és signe de reconciliació i de pau, pel fet que va vessar la seua sang en defensa del Regne i del poble salvadorenc.

Com digué fa uns dies el bisbe auxiliar de San Salvador, el cardenal Gregorio Rosa Chávez, ‘l’Església ha de recuperar la memòria dels centenars de llauradors assassinats durant la guerra civil (1980-1992) per divulgar la fe catòlica’. I és que, de la mateixa manera que s’ha de rescatar la figura de l’arquebisbe Romero, també cal ‘rescatar la memòria dels màrtirs anònims, la major part d’ells humils llauradors’.

La seua beatificació, incomprensiblement frenada des del Vaticà durant molts anys perquè Romero va ser acusat de subversiu, va ser possible gràcies a l’impuls del primer papa llatinoamericà, que així ens presentava el primer arquebisbe màrtir després del Vaticà II, com a model en el seguiment de Jesucrist. Per això el papa Francesc va definir Romero com a ‘bisbe i màrtir, pastor segons el cor de Crist, evangelitzador i pare dels pobres i testimoni heroic del Regne de Déu’.

Com ens recorda el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, en el seu llibre ‘Romero: bisbe dels pobres’, l’arquebisbe màrtir ‘va ser en primer lloc anunciador de la fe i mestre de la veritat, a més d’un acèrrim defensor de la justícia’. L’arquebisbe Romero va ser també ‘l’amic, el germà, el defensor dels pobres i dels oprimits, dels llauradors, dels obrers, dels qui viuen en barris marginals’.

El centenari del naixement de l’arquebisbe Romero ens parla del testimoniatge d’aquest pastor amb olor d’ovella que, com a màrtir de Jesucrist, va donar la vida pels pobres, per la justícia i per la pau.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]