Ja hem passat un any més les esperades pasqües, cadascú les viu de manera diferent.
Enguany, segons tots els comentaris, ens ha acompanyat un esplèndid oratge. Al meu parer, una mica eixut i temperatures molt altes, prevenint el que ens espera, tot un estiu per davant, però com ja diu el refrany ‘no plou mai a gust de tots’.

Uns, els més afortunats, ho han aprofitat per fer una escapada fora del nostre país, potser un viatge de plaer o per veure el fill que ha hagut d’exiliar-se en busca de feina o per estudis; uns altres per anar-se’n a passar uns dies a la platja o a un indret de muntanya. I sempre ens en quedem un tant per cent molt elevat, ací a casa, fent alguna que altra escapadeta a la caseta, en companyia dels amics, o visitant algun lloc prop de la nostra zona de residència, i com no, sempre amb els amics prop per fer la característica paella o torrada.

Doncs bé, aquest any vam fer una eixida molt prop d’ací, a l’encantador i meravellós poble de Bocairent. Tot el que vos dic ara va passar Divendres Sant. El grup que anàvem ens vam quedar bocabadats, veient la quantitat de gent que trepitjava els carrers de Bocairent i concretament la part vella. El moviment era impressionat. Els bars i terrasses plenes i les tendes de gom a gom, I tots sabem el significat d’açò. Parlem d’un poble amb un cens de 4.288 habitant, i l’Oficina d’Informació i Turisme va atendre 4.972 persones amb un increment del 2,26% respecte de l’any 2016.

Aquesta imatge em va donar què pensar. Com és possible la capacitat d’atracció d’un poble com molts altres que la seua única manera de viure en el segle XX era exclusivament tèxtil i que hui en dia ha tingut o ha sabut després de la crisi industrial reconvertir-se?

La resposta és molt fàcil: els bocairentins han sabut pujar al carro de la transformació, han sabut vendre (de manera metafòrica) el seu patrimoni durant molts anys, donant-se a conèixer per tot arreu. I ara reben tot allò que com a poble treballador i lluitador (i com no, també fester), han decidit tirar endavant, i no s’han quedat en la nostàlgia del poble que era en l’esplendorosa època fabril industrial.

Per això, com a ontinyentí en fa una mica d’enveja sana la seua recuperació i adaptació als nous temps.

Cosa que nosaltres no hem sabut superar i ens hem adormit en els llorers enyorant el gran poble que era i la gran riquesa productora que teníem en el sector tèxtil, capdavanter en la nostra Vall Blanca.

Dic açò, perquè nosaltres tenim un gran patrimoni, i no s’ha sabut vendre ni potenciar; encara pitjor, a coses que fins ara funcionaven com a senyera del nostre patrimoni, no se li té la cura que li pertoca.

Exemple del que dic és la lamentable imatge que va donar aquestes pasqües el nostre envejat Pou Clar, tant per la quantitat de fem, com per l’aspecte que tenien els tolls, plens de canyes després de més de quatre mesos de les pluges torrencials.

O sinó, la imatge que tenen els arcs del pont Vell, l’embús de canyes i la passarel·la de fusta que segurament procedeix del molí Filaner per l’arrossegament de l’aigua. I torne a dir, després de més de 120 dies del temporal.

Ho sent com a ciutadà del nostre poble Ontinyent, veure que pet tal de fer coses thàgem d’exigir als nostres governants actuacions, quan realment davant d’aquests contratemps, ells havien de ser els primers a actuar i no esperar que col·lectius demanaren o exigiren comportaments dintre de la racionalitat, si no volem que passe com ha passat en el nostre nucli antic, que entre uns i altres, el deteriorament és imparable.

Si us adoneu, només haguera demanat que per aquestes pasqües la imatge del nostre Pou Clar no s’haguera deteriorat tant, i per a això simplement bastava una neteja i més endavant fer les actuacions pertinents. I d’igual manera en els arcs del pont Vell.

Espere que s’actue com més prompte millor i que açò ens done una lliçó.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]