Máximo Caturla, el senyoret de Fontanars dels Alforins

Ximo Urenya
12.03.2016 - 11:01
Actualització: 12.03.2016 - 12:01
VilaWeb

Si uns pares trien el nom Máximo per a un fill, ja es veu, suposadament, què li desitgen, quin és l’alt destí social que esperen del xic. Si tenim en compte que màxim és el superlatiu de gran, és a dir, un ésser suprem, culminant, majúscul, enorme, colossal, és clar que qui té aquest nom hauria de fer honor, per força, al seu majestuós patronímic. I és ben cert que el nostre personatge veí de Fontanars dels Alforins ha fet tots els possibles per aconseguir-ho. Però també és probable, em diria el bon monjo Josep Miquel Bausset, que en batejar-lo amb el nom de Máximo estigueren pensant els seus progenitors en Sant Màxim de Torí, aquell bisbe del segle V que fustigava els dolents ambiciosos de les seues parròquies dient-los que ‘molts cristians no només no distribueixen allò que tenen, sinó que furten als altres’. Tanmateix un servidor considera que és més probable que el patronímic seria triat pensant en Maximus de Hispania, també del segle V, famós pel seu sobrenom de ‘l’Usurpador’. I ja podeu posar-vos a pensar el per què.

El cas és que Màximo Caturla Rubio és considerat pels veïns de Fontanars ‘el Senyoret’, i les raons per a batejar-lo amb aquest sobrenom el té ben guanyat, segons manifesten els seus paisans. No se’l veia massa pels Alforins a pesar de ser regidor del poble des de 1995 i fins el 2014, quan perseguit per la justícia dimiteix de regidor i de diputat de la institució provincial, de la qual era vice-president al costat d’Alfonso Rus. Això sí, anar als plens molt poc, però a les processons no solia faltar massa, armat amb el seu ciri de gros calibre i acompanyat d’altres senyorets del poble. Els seus paisans es feien creus per l’ascens meteòric de Máximo, de treballador del banc de Santander a les altes instàncies governamentals valencianes, en ser cridat a la cort del cap i casal pel seu amic José Luís Olivas, esdevingut Honorable President de la Generalitat Valenciana de la nit al matí per una carambola causada per Zaplana. Al bar de Julio no s’acaben de creure això que deien a Canal 9, que ‘el Senyoret’ haja passat de ser un economista oficial d’un banc a convertir-se en director general de Pressupostos de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Administració Pública des de 1995 fins a 1999. I després en sots-secretari per als Recursos de la Conselleria de Sanitat des de 1999 fins a 2003. I després en secretari autonòmic d’Educació de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports des de 2003 fins a 2007. I després en vice-president segon i responsable de l’àrea d’Economia i Hisenda i portaveu adjunt de la Diputació des de juliol de 2007 fins el fatídic final de la pel·lícula de flors, violes i grosses guardioles . Tot això i més encara: s’havia guanyat el respecte del Partido fins al punt de fer-se el responsable Màxim de les finances del Partido, conseller delegat Màxim de Ciegsa, la cosa aquella que havia de fer centres educatius i cobrar comissions per al Partido i per als amics i director Màxim d’Imelsa, una altra rendible font de diners de comissions vàries. Home polifacètic, un milhomes, era capaç de tot això i seguir treballant dur a Fontanars, on era i no era regidor d’Educació, Cultura i Règim Interior de l’Ajuntament. Havia nascut una estrella als bancals de vinya i gira-sols de l’antiga casa El Fondo, ara parcel·lada, un tros de la qual els propietaris, pares de Máximo, van anomenar la Corona. No m’han sabut dir per què això de la ‘Corona’, on ara la mare ha muntat una empresa de conserva de tomates, les famoses Kiki.

Males llengües envejoses de Fontanars creuen que ‘el Senyoret’ -els que treballen per a ell en diuen ‘el Señorito’, només va voler entrar de regidor del seu poble per a ser Diputat Provincial de la Comarca de la Vall d’Albaida i així prendre possessió privilegiada per fer allò que el Partido tenia decidit que fes: ser l’amo i el senyor de les tres, o les quatre, o les cinc caixes negres. Perquè una altra cosa no s’entendria, atès la poca o nul·la dedicació que ha tingut per als seus paisans locals i per als comarcals. A Ontinyent no se li ha vist el pèl més enllà que per aparèixer en la foto el dia d’una qualsevol inauguració, o quan acompanyava Rus quan allò dels sobres amb taló inclòs que donava als festers dels moros, dels bous en corda o aquells de la Romeria de la Virgen del Rosio. I als altres trenta-i-tants pobles se suposa que passaria un altre tant. Ho preguntarem.

I és que més de vint anys al costat o al mig del poder dóna per a molt. Quan el cul del polític professional s’enganxa a la cadira, això vol dir que li és rendible socialment i econòmicament. I les mateixes llengües viperines conten i no acaben dels ‘rendiments’ que a Máximo li ha reportat la política des que va entrar per la porta gran, Màxima, del Partido Popular Valenciano: Tenia una finca familiar als Alforins i ara en té ací quatre com a mínim. Participacions a nom propi o de familiars o de coneguts en alguns negocis de construcció i compra de naus industrials al poble o a la Font de la Figuera i en altres llocs, unes quantes. I si cal, una empresa constructora li regalarà unes pistes de pàdel per a la seua Finca. Per cert, conten que els cinc anys que van estar parades les obres del port van tenir com a causa les saboroses comissions amb què el PP va sabrejar l’empresa constructora fins al punt que no els eixien els comptes per poder continuar. I se suposa que el cobrador del frac de torn era persona coneguda del poble. No direm noms! I no és moment per a fer història del malaguanyat golf i urbanitzacions annexes que gràcies al seu oncle Serratosa es van parar per a desgràcia de la família Caturla i altres especuladors ben coneguts a la veïna Ontinyent.

La història seria més llarga, però ja tot el món se n’ha assabentat, al poble, a la comarca de la Vall d’Albaida i al País de les mil corrupcions: Caturla ha dimitit de la direcció de Imelsa, de Ciegsa no vol saber-ne res, però hi ha més mil milions d’euros que no se sap on han anat a parar dels sobre-costos de la construcció d’escoles, hi ha molta porqueria a sota la taula encara per netejar al cas Taula, dos milions d’euros de fiança per no estar Máximo a la presó… El senyoret ha perdut la essa majúscula del sobrenom i diuen a Casa Julio que potser un dia Máximo haurà de tornar tot allò que s’ha embutxacat. El més envejós del grup somriu sorneguer i veu un Màximo convertit en Mínimo, pelant tomates Kiki a ca la mare.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any