No és justícia, és venjança

‘Hem vist tancats a la presó homes plens de raó’, deia Raimon fa anys. Ara no, ara sembla que pateix d’afonia. El colp d’estat del Gobierno de Madrid amb la connivència de fiscals i jutges sense escrúpols, comprats, ha enviat a la presó dirigents d’entitats civils i membres del govern de Catalunya sense cap prova d’haver comés els delictes dels que els acusen. Això no és justícia ni res que ho parega. En tot cas, sembla la justícia que fan els jutges xinesos, els turcs o els russos contra els polítics que tenen l’atreviment de posar en qüestió la mena de democràcia que pateixen als seus estats. Sort encara que no han aconseguit d’empresonar tots els consellers del govern català ni el seu president Puigdemont, perquè aquests quatre seran jutjats possiblement per una justícia que anteposarà els Drets Humans Universals a tota altra mena de jurisprudència. A Bèlgica els principis jurídics espanyols no tenen, per sort, vigència.

Dos anys ha estat la fiscalia espanyola esperant, inútilment, que els sobiranistes catalans cometeren algun delicte de violència flagrant per poder-los acusar justament, o no. Però no, ni una paperera trencada, ni un adolescent tornant-li al guàrdia civil les porrades que rebia un trist dia primer d’octubre. Els fiscals, els jutges, titelles a les ordres del govern de la Moncloa, només han pogut veure violència, insults, desordres, amenaces i tumultos en un costat: per la part dels arribats en autobús i l’AVE procedents de moltes parts de fora de Catalunya, armats amb banderes constitucionals cosides sovint a pals de certa grossària per ‘convèncer’ els catalans de les bondats de quedar-se a Espanya; violència de policies ‘nacionals’ i Guàrdies Civils aquell inoblidable 1 d’octubre contra gent pacífica armada de molta paciència i més convicció i determinació; violència oral contra la tevetrés, per no ser tan objectiva com la teveé i antenatrés i telesinco i…; violència dels cap rapats amb els cervells rapats llançant exabruptes barrejats amb escopinades verdes quan les seues manifestacions contra qualsevol vianant amb cara de poder ser catalanista; violència gestual amb el dit major de la mà dreta erecte, les dents serrades, la saliva vessant per la boca dels analfabets energúmens amb aparença de ser policies vestits de civil deixats anar dels creuers del port, atès que ja no podrien ser-hi inactius tant de temps; amenaces als transeünts innocents amb cara d’haver votat ‘qui no devien’ en les autonòmiques de part de gimnastes d’esquenes amples i coneixement estret; els ‘hijoputa, cabrón, catalanista, guarro, separatista, marica, eresespañolaunquenoquieras, nomemires, tunomefilmes, dequételeeres?, háblameencristiano, puchdemunaprisión, todosalacárcel, venaquísitieneshuevos, másostiasosteníanquehaberdado,.. cridats pels espanyolets enfurismats de les manifestacions unionistes’.

Aquesta és la violència només d’un costat que a fiscals, jutges i govern central que els governa els hauria agradat de sentir de boca o dels punys de l’altre costat, també dels polítics i civils ara empresonats, presos polítics que han tingut en cada moment un comportament a l’estil Gandhi i Mandela. Esperem que un dia isquen de la presó com ho van fer aquells líders de l’Índia i de Sud-àfrica, i que  la seua lluita esdevinga igualment un merescut èxit.