Patrimoni industrial d’Ontinyent, una altra oportunitat desaprofitada

Marc Pérez i Fuset
25.06.2017 - 21:37
Actualització: 25.06.2017 - 23:37
VilaWeb

Els experts d’història de la nostra localitat, Ontinyent, daten en el segle XV l’inici documentat de l’activitat tèxtil a la població; dic documentat perquè es sobreentén que amb anterioritat ja s’hi teixia. Això no significa, ni molt menys, que ja des d’aleshores fóra l’actiu principal de la població. A vegades se sol sobredimensionar o destacar amb excessiva notorietat la importància d’un sector concret per diferenciar-se de l’etiqueta que totes les poblacions de l’època tenien (com Ontinyent): principalment agricultura i ramaderia. Es teixia llana, doncs? Sí, i amb intensitat, s’estima ja al segle XIII, aprofitant molins al riu Clariano. Es teixia com a molts altres llocs, potser més i tot. D’algun lloc havia d’emergir la guspira que va desenvolupar el sector des de finals del segle XIX i tot el segle XX.

Resta indubtable l’impacte del sector tèxtil, sobretot durant el segle XX, quan la incessant aparició d’indústries relacionades amb el tèxtil comença a configurar l’Ontinyent modern: Paduana, Tortosa y Delgado, Manuel Revert, Jordà, Mora, Manterol, Vidal y Sanz, Estampados Sanchis, Colortex…

L’aportació de modernitat, dinamisme i creixement socioeconòmic d’Ontinyent no s’entén dissociant-lo del sector tèxtil, ans el contrari, ha estat significatiu sobretot en l’impacte poblacional i urbanístic: els barris de Sant Josep, Sant Rafael i el Llombo creixien proporcionalment paral·lels a l’auge del sector tèxtil. Aportant també, entre d’altres coses, riquesa cultural amb les persones nouvingudes. Identitat, memòria, arrels i progrés.

Partint de tot el que ha aportat el tèxtil a la nostra població, queda clara la necessitat de conservar el patrimoni que ens ha aportat el sector. Culturalment, socialment i demogràficament som el que som, en gran part, pel desenvolupament del sector durant el segle XX. La UNESCO i molts d’altres organismes culturals internacionals, determinen que el patrimoni industrial és el conjunt d’elements d’explotació industrial i cultura del treball, generat per les activitats socioeconòmiques de cada societat, consolidat en el temps i significatiu. Aquest patrimoni respon a un determinat procés de producció, també els èxits socials i tècnics produïts per les noves tecnologies. A més, argumenten que la seua conservació és un element reparador de la destrucció del medi que hagen pogut provocar, fent-los ressorgir com a materials i espais reutilitzats, sostenibles i útils per a la comunitat.

Justificat sobradament el motiu per a la seua recuperació, ens podem preguntar: què s’ha fet i que s’està fent a Ontinyent al respecte? La resposta no és senzilla perquè està envoltada de clars i obscurs.

Que s’han fet coses és una evidència, que s’han fet les que calia fer, malauradament no.

Què s’ha fet? Actuacions puntuals o ‘bolet’, sense cap planificació estable. Això sí, amb bona voluntat, però sense arromangar-se en excés: el Museu Tèxtil del País Valencià, impulsat a finals dels anys 90, potser ha estat i continua sent la gran esperança al respecte per revalorar el patrimoni industrial de la localitat. Malgrat això, no ha estat mai un projecte prioritari: la crisi i el desmantellament del sector dels darrers anys no han ajudat gaire, i la poca visió política sobre l’oportunitat que suposa un espai així, menys encara. Tot plegat ha fet que actualment, després de quasi vint anys, la Fundació creada per a impulsar el project, té el local per habilitar (antiga fàbrica de Manuel Revert) i resta provisionalment establert com a pur cementeri de màquines antigues al Palau de la Vila. En els darrers mesos torna a haver-hi vent a favor i fins i tot s’ha presentat una maqueta amb projecte de museu i espai d’innovació. Veurem si el finançament arriba i tal com està promés s’inicia la primera fase a finals de 2017. Això sí, xoca bastant que es plantege un espai d’innovació quan els estudis professionalitzadors relacionats amb el sector tèxtil s’han deixat morir a Ontinyent i a més no hi haja implicació de cap universitat per a desenvolupar tal espai.

Per altra banda tenim la conservació d’elements arquitectònics com la façana modernista de Paduana, o dotze de la vintena de xemeneies de maçoneria (no totes lligades a la indústria tèxtil) que hi havia a la població. Dues intervencions necessàries però amb dubtes discutibles de com s’ha fet. La sonada desaparició d’algunes xemeneies com la de Vidal y Sanz que hauria estat fàcilment integrable a l’actual centre comercial, o l’estricte manteniment de només la façana de Paduana i la torre, sense valorar la potencialitat de l’espai complet que ocupava la fàbrica. De fet, on és la cúpula/vidriera modernista que hi havia a l’entrada lateral de vehicles a Paduana?

Perquè, d’espais aprofitables i sostenibles se n’han enderrocat molts (Paduana, Vidal y Sanz, Estampados Sanchis, Tortosa y Delgado, Llombofil…). L’oportunitat socioeconòmica que comportaven, via museus i equipaments culturals, turisme cultural, espais per a l’associacionisme, estances municipals, fàbriques culturals de creació, espais de coworking i innovació, escoles, instituts, universitats, noves empreses, equipaments lúdics privats… ha estat una oportunitat perduda. I tants exemples on emmirallar-se, que no pot haver-hi excuses.

Per exposar un lloc, Alcoi no és que siga un exemple impol·lut de conservació de patrimoni industrial, però almenys no han enderrocat naus per construir al mateix lloc facultats universitàries com s’ha fet a Ontinyent. S’ha respectat el valor patrimonial en molts edificis.

Amb tot, encara no hi un pla seriós sobre la taula que permeta de conservar naus que podrien tenir una segona oportunitat i resten sentenciades (Jordà, naus vora el riu Clariano…). I no només parlem d’immobles, parlem de bens mobles (màquines, enginys…) i de bens immaterials (memòria i vivències poc estudiades o recopilades).

Tenir una voluntat real per la conservació del patrimoni industrial d’Ontinyent, passa per una Fundació del Museu Tèxtil del País Valencià sòlida, amb bons especialistes i amb competències àmplies. També per un aprofitament del finançament europeu per aquestes finalitats, un pla estratègic de conservació lligat a un pla de possibles usos dels espais patrimonials i mesures legislatives de protecció i suport a la rehabilitació. Però sobretot, consciència i voluntat tant de l’àrea política com de la ciutadana.

Estem disposats a continuar deixant perdre l’oportunitat de dinamització socioeconòmica similar a la que va proporcionar el patrimoni industrial que estem destruint?

 

Marc Pérez i Fuset
Màster en Gestió Cultural

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any