La premsa, bàsicament a l’Estat espanyol, no viu els seus millors temps. Es roben a faltar una sèrie de noms que posen un poc de cordura als editorials, articles d’opinió, informació partidista, omissions, notícies de breu que tenen una pàgina i són portada… En lloc d’eixos noms, del passat com Luís Carandell, Gabriel García Márquez, José María Íñigo, Francisco Cerecedo, Cirilo Rodríguez, Pedro Wender, Manuel Piedrahita, Andrés Aberasturi, Eduardo Haro Tecglen, Ricardo Fernández Deu, José Antonio Plaza, Javier Pradera, Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo, Alfredo Amestoy, i tants i tants noms que han dignificat el periodisme… què tenim actualment? Eduardo Inda, Antonio García Ferreras, Francisco Marhuenda, Carlos Herrera, Ana Pastor, Alfredo Urdaci, Isabel Sansebastián i tota la nòmina d’alarmadors socials i a nòmina d’un partit i del gran capital.

La premsa groga o sensacionalista, doncs, viu bons temps a hores d’ara i, el que és el mateix, els ciutadans tenim una mala, infame, premsa. És contradictori. En l’era de la comunicació, és quan més costa d’esbrinar la veritat. En realitat, des de que es va inventar el concepte de premsa groga, allà a finals del segle XIX, no ha parat de créixer. Recordem que van ser els propietaris dels periòdics nord-americans, New York World, de Joseph Pulitzer, i el New York Journal, de William Randolph Hearst qui es van inventar la mentida disfressada i que el descobriment va fer que els dos hagen passat a la història, i no precisament pels morts que tenen sobre el seu invent i les seues consciències quan estaven en vida, sinó com a visionaris de la premsa. Pulitzer dóna nom al premi més important dels EUA, en què es premia l’excel·lència (???) periodística. Hearst, per la seua banda, ha passat a la història més per fixar-se en ell Orson Welles i una de les seues obres mestres: Ciudadano Kane, pel·lícula que traça la biografia d’aquest poc respectable personatge. El film, hi ha crític que el considera la millor pel·lícula de la Història de la cinematografia.

Entre un i altre, i les ganes de bel·ligerància, van fer que els EUA declararen la guerra a Espanya per la possessió de Cuba. Es van valdre d’una gran mentida, la tragèdia del Maine, cuirassat que va volar pels aires i van culpar sense proves als espanyols. I encara que els governants americans no tenien ganes de gresca amb Espanya, la posició de la premsa groga i la intransigència espanyola, va fer que 1898 fóra l’any del gran desastre.

Però no solament foren els dos rotatius nord-americans que es va deixar portar pel sensacionalisme. Segons va recollir fa una vintena d’anys, en uns deliciosos articles que escrivia Luís Carandell, els altres nous adalils de la premsa groga que van aparèixer de seguida foren els periòdics espanyols. Van ser aquewsts que van donar continuïtat a la premsa groga. El Blanco y Negro, va arribar a escriure aquests versos: ‘Es injusto con los cerdos / a los yanquis comparar / porque el cerdo es provechoso / y el yanqui perjudicial’, o l’editorial que parlava en referència als espanyols ‘de un par de huevos como la copa de un pino’. La premsa espanyola va atiar el foc per anar a la guerra. ‘¡Guerra, guerra, guerra!’ al temps que els americans són ‘un pueblo de avaros y soeces negociantes’ davant els espanyols –recordem: els dels parell d’ous com la copa d’un pi– que ‘buscando entre las filas del ejército el brazo fuerte que ha de salvarnos’. Els diaris, majoritàriament, volien anar a la guerra per mullar-los les orelles als americans: El Imparcial, El Liberal, Heraldo de Madrid, El Siglo Futuro, El País, El Progreso, El Correo Español,… Va hi haver una tíbia excepció i una excepció entre els gran diaris. El que tenia més dubtes entre la premsa de Madrid era La Correspondencia de España, que no ho acabava de veure clar i li semblava que els altres diaris estaven deixant-se dur per l’algaravia i un optimisme desenfrenat, encara que, tot s’ha de dir, va donar cabuda també en les seues pàgines als més fervorosos partidaris de la guerra. L’excepció total va vindre de Catalunya, amb el Diario de Barcelona, que va ser la veu capdavantera que clama en el desert sobre els efectes negatius que tindria un conflicte armat. Com és normal, i davant la testosterona, al seny català ningú li va fer cas.

I quin va ser l’estament que més èmfasi va posar en les ganes de barallar-se i d’anar a la guerra contra els Estats Units d’Amèrica encara que siga eixir-se’n del tema d’aquest article? No s’ho imaginen? Doncs és bastant fàcil. Els toreros. En les corregudes de bous era on més es veia el patrioterisme espanyol. Així, els matadors en els brindis demanaven que la recaptació es destinara a la compra de dinamita per fer saltar pels aires a ‘ese país de aventureros’ o ‘por que no quede un yanqui en todo el universo’. El torero cordovès Rafael Guerra, conegut com Guerrita o El Guerra –amb un cognom i dos malnoms molt apropiats– es va deixar portar per l’eufòria i va dir en un brindis ‘yo no quisiera otra cosa, sinó que se volviera yanqui el toro que voy a matar’. Amb un parell…

Ara, cent vint anys després estem igual. Catalunya vol deslliurar-se d’Espanya. Vol la independència. El govern espanyol, de Madrid, ha optat per la inanició i per la Llei que fan ells com a armes fonamentals per desactivar el procés. Front al govern espanyol, hi ha una premsa espanyola que no ha aprés res en més d’un segle. A hores d’ara, tots els mitjans importants són de dretes (El País, El Mundo, ABC i La Razón) i tots ells atien el foc contra els catalans i en defensa de la mà dura. Una vegada més, en lloc del sentit comú, s’imposa el cervell ple de testosterona. Premsa groga, groga.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]