El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

(Diccionari per a ociosos. Joan Fuster)

Aportacions:

VOLENÇA

Voldria morir a temps per poder viure
sense demanar temps afegit
sense perdre el temps
sense fer-lo perdre

Voldria morir havent arribat
a les fites dels propòsits
a les estacions del trajecte
al molló del compromís

Voldria morir atipat de vida
reblert d’experiències
acaramullat de desenllaços
ataquinat de conseqüències

Voldria morir com vaig nàixer
despullat de prejudicis
lliurat a la coneixença
net de rancúnies

Voldria morir amb les lliçons apreses
amb les vacil·lacions esvaïdes
amb els fracassos perdonats
amb les ànsies apaivagades

Voldria morir estimant
als qui sempre he estimat
als qui mai no he estimat
als qui vaig voler estimar

Són massa volers?
Tal volta sí
però són els volers que em mouen
que el no ja el tinc

            Enric Abad i Lluch · Novembre 2016

Parlar de la mort és parlar de la vida?

La vida i la mort, el naixement i la defunció, l’ésser o més bé el no-res.  En aquestes reflexions s’amaga l’eterna pregunta sobre la nostra mortalitat. Preguntes i més preguntes porten la Humanitat a comprendre d’on venim i on anem, el més enllà o el nostre voltant.

Hem qüestionat que pot hi haver un més enllà o si hi ha eixe més enllà o no. Però a l’interior de totes aquestes preguntes trobem una afirmació que dóna sentit a la resta: som vius perquè algun dia haurem de morir. Som conscients de la mort d’una altra persona, però no de la nostra mateixa que és el fet que més ens pertorba. Saber que un dia deixarem d’existir, passarem a ser no-res, a ser un no ser, ens desil·lusiona i moltes vegades ens fa perdre el sentit i donar-li explicacions fora de la mateixa realitat.

Meditem sobre una vida sense mort, ser éssers immortals, temes que la gran literatura ha arreplegat: El retrat de Dorian Gray, Frankenstein, entre moltes altres obres que podríem citar.

Però la gran pregunta que desperta tot aquest tema és:  seríem humans si deixàrem de ser mortals?

                                                                                                                        Raül Francés i Fenollar

MARBRES MEXICANS
Salten sobre les velles tombes,
fent gresca entre els silencis,
els nouvinguts que fan festa.
Les notes dels noctàmbuls
s’escampen, agraïdes,
per l’acollida calmada
de la ciutat dels morts.
S’intercanvien, somrients,
calaveres de sucre
de color d’escaquer.
Les danses acolorides
marceixen les flors de plàstic
que s’amunteguen, polsoses,
des de fa setmanes i mesos.
Els més irreverents
fan dels ossos batuta.
Els més menuts
construeixen castells de fèmurs
i laberints de cranis
que no condueixen enlloc.
Les lloses són alçades
per mans colrades pel sol,
i, als petris panteons,
les portes reixades
s’oculten rere cortines
de vius colors,
i tot és frenesí
i tot és borratxera…
i tot és boira i foscor…
fins que els fums i les bastonades
els fan plorar,
i fugen , com sempre,
desnonats dels nínxols
on, ni els morts
ni els que ho han de ser,
hi tenen cabuda.

Pep Calero al llibre Pa de dolor

(Aquesta secció vol ser punt de reflexió entre els textos i l’escriptor, entre el pensament i les paraules. A través de fragments de textos de caire filosòfic et convidem a tu, lector o escriptor, a elaborar un poema o un assaig que amb la temàtica del fragment escollit done vida a un altre text –de la teua pròpia creació– que faça que el fragment parle i s’interprete de tantes formes com es vulga. Fes-nos-el arribar i el publicarem en aquesta mateixa pàgina).

The post MORIR appeared first on VilaWeb.