El Castell Palau dels Bellvís, conegut també com dels Colomer o Palau dels Vescomtes de Sant Germà, és un immoble històric que ha anat passant de mans amb el pas del temps, i que segons expliquen les cròniques és a la mort de l’onzena comtessa de Casal, Catalina Bellvís i Balda, en 1877, quan el Palau va ser adquirt per la família Colomer, descendent dels vescomtes de Sant Germà, coneguda al poble com els seus amos. Per a Benissuera ha estat i és senzillament el Palau, un edifici reconegut com a Bé d’Interés Cultural des de desembre de 2002. Segons la bibliografia històrica, el seu element més antic és la torre de ponent datada en el segle XIII i construïda probablement sobre una torre islàmica anterior. L’altra torre i l’edifici principal, de planta quadrada, són una construcció de principis del segle XVI, que va mantenir l’aspecte de fortalesa fins al segle XVII, quan es van modificar les torres.

La tècnica constructiva i la configuració de planta i pati central és similar a la del Palau d’Alaquàs. Millor sort ha tingut el d’Alaquàs, que va passar a titularitat de l’ajuntament en gener de 2003 i ara gaudeix i llueix un perfecte estat gràcies a la restauració. Sort i circumstàncies, perquè no és en absolut comparable el pressupost del qual disposa un municipi de més de trenta mil habitants de l’àrea metropolitana de València, com és el cas Alaquàs, al de les 195 ànimes que configuren el padró municipal de Benissuera. És obvi que l’ajuntament, ni en els millors somnis tocant-li la loteria, no pot assumir ni la compra ni la restauració del valuós immoble de la Vall d’Albaida.

El seu valor arquitectònic i històric és indiscutible. En el meu cas, el sentimental impedeix que escriga aquest article amb la justa distància que exigeix una anàlisi i una reflexió més equànime. Permeteu-me que compartisca fets i records, els que tracen els testimonis de les gents, una història que comença a escriure’s a Benissuera a l’estiu de 1939, dos mesos després de l’últim comunicat de guerra signat per Franco a Burgos, aquell del captiu i desarmat exèrcit roig. Una data en la qual ma mare encara no havia complit els dos anys.

Els meus avis van arribar llavors procedents d’Albacete per a instal·lar-se com a residents, sense ser els senyors, del Palau. La meua àvia Isabel havia treballat des de xiqueta per a la família Colomer fins que va deixar de ser fadrina i el meu avi era funcionari de l’ajuntament d’Albacete, fill del doctor Nicolás Sánchez Muñoz qui fóra cap de Correus de Granada. Al trenta-nou, Nicolás Sánchez Hortelano va arribar a Benissuera amb una instrucció oberta per part del ministeri de Governació i amb l’ordre de “depuració” -guardada a la maleta- per la qual l’havien suspés de faena i sou com a funcionari. El motiu: haver estat secretari general de la CNT a Albacete. Però això, com les cèlebres ocurrències del meu avi i el seu saber, mereixerien un capítol a part.

Fins a l’arxiu definitiu de l’expedient a l’octubre de 1951, Nicolás va viure amb la discreció que la situació li imposava, amb la bona companyia d’una nodrida biblioteca que li permetia de llegir de manera insaciable Pérez Galdós, la resta de la Generació del 98 i els clàssics, sense oblidar el piano amb el qual poder espantar les pors i la distància dels seus. La meua àvia va tornar a treballar per als Colomer fent les tasques de la llar. La postguerra va transcórrer amb els seus interminables dies i nits per als quals havien estat despullats del seu ben més preat: la llibertat. De tot allò, dels riures i dels plors, en van ser testimonis aquelles estances de sostres que tocaven el cel i en les quals van transcórrer episodis d’infantesa, els de les vacances de Nadal, Pasqua i les d’estiu, les festes o aquell any sencer que vaig deixar Benigànim per viure a Benissuera quan el meu pare va emigrar a Holanda.

En el Palau celebràrem batejos, comunions, noces, sants, aniversaris, ho celebràvem tot, excepte el 18 de juliol. En despuntar la primavera, al jardí ens menjàvem la mona, en l’estiu el temps de  jocs es feia més llargs que els dies i en l’escenari del teatre rebíem els reis mags cada hivern. Imagine cada saló, cada cambra, cada escala com la de caragol que ens pujava fins a la planta de les torres on estením la roba, la cova que segons la llegenda es comunicava amb el castell de Xàtiva. Tinc el record d’on penjava cada quadre i cada moble en quina paret descansava i tot fins que va morir el meu avi. L’adéu a una vida de novel·la va tenir com a epíleg el llindar de la porta coronada per heràldica amb les armes dels Bellvís, un sepeli que va posar fi a mig segle de vida familiar lluny de la seua ciutat d’origen, entre els antics murs, els mateixos que ara s’enfonsen.

José Luis, el germà de ma mare, encara viu a Benissuera i quan el visite és inevitable que sorgisca en la conversa el Palau, l’etern Palau com a atmosfera i context d’un passat amb llums i ombres. Ell s’entristeix, ja que hi va nàixer i viure fins que es va casar, i fins i tot el convit es va fer al pati. Parlem del que parlem, acabem estirant el fil dels anys d’esplendor seguits per l’abandonament. Fa uns dies, La Sexta TV es va fer ressò en una notícia de l’estat de deteriorament. Curiosament, qui fóra company meu en la redacció d’informatius de Canal 9, Àngel Hernández, va fer un speach a la plaça de Benissuera. En veure-ho em va fer un salt el cor. Em va commoure veure Aurora en el vídeo, la mare de la meua amiga de xicoteta María Inés, i com ella, la resta d’habitants i el seu batle, Toni Soler, que s’estan mobilitzant en un SOS per salvar el seu senyal d’identitat més preat. Han fet samarretes i divulguen la causa a través de facebook, on penjen comunicats, adhesions, accions i fotografies com la dels entranyables Maruja i Lec.

Des de l’ajuntament han traslladat la preocupació a la Generalitat, dirigint-se a la nova directora general de Cultura i Patrimoni, Carmen Amoraga. Una persona tan sensible i preparada com Carmen no hi ha dubte que reaccionarà i que intentarà de cercar una solució a un problema que li pot semblar cridaner per situar-se en el mapa d’un poble tan xicotet a la vora del riu Albaida. No m’agradaria equivocar-me. També, l’actual president de la Diputació Jorge Rodríguez, segur que farà un esforç per allargar la mà a un ajuntament que es veu amb l’aigua al coll mentre un banc intenta vendre el Palau per 240.000 euros, el mateix que val un pis per a oficines a la Gran Via de València.

Amb certa ironia, mon pare solia dir-li a ma mare que s’havia fet el seu pretendent convençut que ella era l’ama del Palau -per la planta i posat de senyoreta que sempre la va acompanyar- i que quan es va assabentar de la veritat era massa tard! Des d’aquestes línies, i espere que no serà massa tard, vull sumar-me a l’intent de salvar el Palau de Benissuera que s’enfonsa cada dia una miqueta, i amb ell una part del patrimoni cultural de la Vall. Com va escriure Jorge Luis Borges, ‘som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt d’espills trencats’.

Salvem aquest museu de la memòria, aquest espill de la nostra història.

The post Salvar el Palau de Benissuera appeared first on VilaWeb.

Seria. Però deixant la hipòtesi a un costat, la realitat és que no n’és, encara que solament haja sigut per unes dècimes en el percentatge per poder-hi accedir. Ignacio Blanco ha estat un parlamentari combatiu en la seua obstinació de liquidar l’època d’obscurantisme ‘popular’. Durant els últims quatre anys s’ha mantingut com un referent contra les polítiques corruptes del Partit Popular, sempre mostrant constància de seua la lluita contra la perversió, les retallades i els contractes mafiosos i ocults en les administracions públiques. El diputat 101 de la legislatura 2011-2015 no necessita panegírics postelectorals, ni laments ni lloances, però sí un just i equànime reconeixement a un treball parlamentari decisiu per desemmascarar el que ell va qualificar de Partit Podrit, o com va apuntar el seu col·laborador, el politòleg i sociòleg Lucas Marco, en referir-se a la ‘cleptocràcia popular’, que és com dir una cova lladres.

Les intervencions d’Ignacio Blanco en seu parlamentària es recullen ara en un llibre de lectura recomanable que ens permet d’entendre el perquè de la urgència a fer fora el PP de les institucions valencianes. Tal com ell ha explicat en l’acte de presentació del llibre, va decidir posar-se a la feina ‘el dia que em vaig morir políticament parlant’. En dates posteriors al 25 de maig, Blanco va repassar el treball fet durant els quatre anys de legislatura i va sorgir la idea del llibre amb la perspectiva de poder contribuir a explicar millor la història que ens toca viure. El resultat el trobem a ‘Botiflers!!’, editat per Balandra Edicions i prologat pel periodista Adolf Beltrán. 150 pàgines que recullen un resum del seu pas per les Corts, de la tenaç lluita contra la degeneració política i de la defensa de la dignitat de les víctimes de l’accident del Metro de València. Entre els textos seleccionats destaca el discurs que va pronunciar després de conéixer-se el tancament de RTVV, que valora com una de les fites claus de la legislatura, amb la contundent advertència de ‘tancareu però no ens fareu callar’. Aquell dia va pronunciar per primera volta la paraula ‘botiflers’ per dirigir-se als diputats del PP. I una vegada més ens demostrava ser el polític que sap dir a les persones, animals i coses pel seu nom i pel qualificatiu que cadascú mereix.

‘Botiflers’ és precisament el títol que Ignacio Blanco ha triat per al llibre, i com sol dir és ‘marca de la casa’ per ser el concepte que millor defineix els traïdors al poble valencià que il·lustra perfectament el que ha sigut l’actuació del govern del PP i com ha arruïnat el poble valencià al dictat de Madrid. El diari de sessions de les Corts confirma que només Blanco ha emprat aquest terme de botiflers en l’última legislatura. El més curios és que els diputats del PP no sabien -tal vegada encara no sàpiguen- què els volia dir quan els dirigia a ells, excepte Fernando Giner, que segons ha revelat Blanco un dia li va dir que no li tornara mai més a faltar amb aquest apel·latiu.

Blanco també ens parla en el llibre de les figures icòniques, d’efígies valencianes com les de l’ex-diputat popular Ricardo Costa o la de l’ex-president de les Corts Juan Cotino i de la seua nul·la capacitat per a presidir la institució. D’Alberto Fabra ha explicat que mereix com a epitafi açò de ‘va voler però no va poder, va poder però no va saber’. Blanco reivindica el treball del grup parlamentari d’EUPV (Marga Sanz, Marina Albiol, Lluís Torró i Esther López Barceló) i del reduït equip de col·laboradors que durant la legislatura passada van treballar de valent per ‘tombar l’estaca’. Al voltant d’aquesta reflexió, Adolf Beltrán escriu al pròleg que ‘Ignacio Blanco va donar la cara i no va veure recompensat el seu esforç. O potser sí. Perquè després de tot, el canvi va arribar a les institucions’.

En sintonia amb la cita de Rosa Luxemburg que obri i tanca el llibre, l’autor també vol cercar ‘un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures’. Un desig del tot compartit per qui signa aquest article. Com a ex-treballadora de RTVV, li ampre el ‘tancareu però no ens fareu callar!’. Entre altres raons per expressar que davant polítics accessoris cal reivindicar els polítics combatius que, com Ignacio Blanco o el socialista Josep Moreno, han jugat un paper destacat en moments tan complexos com els esdevinguts en l’última legislatura. Per mèrits propis, i malgrat el desitjat canvi, són polítics que es troben a faltar.

The post Polítics que es troben a faltar appeared first on VilaWeb.

Ara, a punt de complir-se també el quaranta aniversari de la mort de Franco, evocar el passat és necessari per a mantenir viva la història. Si bé en l’àmbit estatal l’anomenada transició democràtica queda fitada fins a l’aprovació de la Constitució, en l’àmbit valencià el trànsit històric es perllonga en el temps fins la promulgació de l’Estatut d’Autonomia. La societat valenciana va ser durant aquest període un polvorí agitat per la guerra identitària, una batalla incendiada constantment pels poders més arrelats al Movimiento Nacional de tint més regionalista. Malgrat el soroll de sabres, els canvis econòmics, socials i polítics es posaren en marxa tot i la repressió i mà dura del règim; fins i tot molt després de la mort del dictador.

En una societat tan estanca i classista com la dels anys setanta no era gens fàcil, per moltes famílies treballadores, fer un pas avant perquè els fills estudiaren a pesar de les moltíssimes limitacions de caràcter econòmic. Els familiars il·lustrats eren llegendes del passat de la guerra i de les represàlies als vençuts. Aferrar-se a una beca era el millor salconduit, i en el cas dels xics més d’un se’n va anar al seminari per poder estudiar. Més enllà dels llibres de text o dels de lectura recomanada, la biblioteca domèstica es limitava en molts casos a la Bíblia i el Quixot, i en les de Benigànim a la vida i miracles de la Beata Agnès. Fins a segon de BUP (Batxiller Unificat Polivalent) no vaig poder comprar dos llibres com si em sobraren les pessetes. i va ser gràcies a haver guanyat un concurs de relats nadalencs. Recorde que, recentment inaugurada la llibreria La Costera, a Xàtiva, hi vaig acudir amb el val de regal. Dos van ser els títols triats quasi que a l’atzar: ‘El Preu de la meua Ànima’ i ‘El llibre de les meravelles’, i vaig completar el lot amb uns contes per als meus germans més xicotets.

El primer és obra d’una encara molt jove Bernadette Devlin, qui explica el conjunt de problemes socials, econòmics i polítics d’Irlanda del Nord. El Preu de la meua Ànima’ no és el preu pel qual estaria disposada a vendre-la, sinó el que tothom hem de pagar en la vida per conservar la nostra integritat. Conservar la integritat es va convertir, des d’aquella lectura, en un manament de vida. Bernadette Devlin va ser fundadora del Partit Socialista Republicà Irlandés (Irish Republican Socialist Party), i quan ho vaig llegir per primera vegada semblava inimaginable la presència d’una dona en política, més enllà de les històries del passat que el meu avi Nicolás m’havia explicat sobre Frederica Montseny, la ministra de Sanitat i Assistència Social durant la II República. En els llibres de l’escola i de l’institut no existia la II República, ni la CNT; hi havia poques dones, amb Joana d’Arc, Agustina d’Aragó, Santa Teresa de Jesús, Marie Curie, Rosalia de Castro o la reina Isabel la Catòlica com a excepcions.

Bastants anys després vaig saber que Bernardette Devlin va tenir gran notorietat durant els disturbis esdevinguts a Derry -ciutat d’Irlanda del Nord- en 1969 coneguts com a Batalla del Bogside , uns disturbis que es van produir en el barri de Bogside entre residents del barri catòlic i la policia, quan ella era estudiant de psicologia i arran dels quals va ser detinguda. Aquell mateix any va ser elegida diputada a la Cambra dels Comuns, on representava l’Ulster amb només 22 anys, sent la parlamentària més jove del Parlament britànic. Es va fer famosa perquè, quan el ministre de l’Interior, Reginald Maudling, va declarar en seu parlamentaria que els 14 manifestants morts a Derry per trets de l’exèrcit -en l’anomenat Diumenge Sagnant- van morir perquè els soldats es van haver de defensar, la diputada que havia assistit a la manifestació li va aventar una sonora galtada dient-li mentider i afirmant que els manifestants anaven desarmats, i que els van disparar a traïció per l’esquena. Però d’açò res no transcendia en aquestes latituds de la Vall d’Albaida, ni en altres de la geografía de la península Ibèrica. El blanc i negre de la televisió i del NO-DO (Noticiero Documental) no sabien de manifestacions ni de parlamentaris elegits democraticament, ni de dones socialistes. Curiosament, i malgrat la censura imperant, el llibre va ser publicat a Espanya en 1974, un any abans de la mort de Franco. En 1981, vam tenir de nou notícies de Devlin en ser víctima d’un atemptat per part de grups paramilitars unionistes britànics.

Tornant a l’elecció dels llibres a La Costera, amb el poemari d’Estellés em van regalar un pòster amb una imatge del Penó de la Conquesta i a sobre impresa la inscripció dels quaranta-quatre versos d’Assumiràs la veu d’un poble. Un poema que respira la importància del poble com a col·lectivitat i el sentiment del poeta pel seu poble. La lectura d’Estellés ens porta les cròniques d’una societat i d’un sentir. Només el fet pronunciar el nom de Vicent Andrés Estellés ja és plaent, com recentment ho hem pogut gaudir en la Festa que ha homenatjat també Ovidi Montllor a Benigànim gràcies al compromís i al bon fer del Col·lectiu Cultural El Ganxo, que enguany compleix 20 anys de vida.

Abans, molt abans del naixement d’El Ganxo, a Benigànim es va gestar i va tenir un paper destacat un altre col·lectiu local de tarannà cultural, el grup Avant. Cultural, però també immers en inquietuds polítiques quan les llibertats en aquella etapa de la Transició estaven per conquistar, en l’horitzó acariciàvem un barrejat perfecte entre els meus predilectes, la Devlin d’Ulster i l’Estellés de Burjassot. Alguns dels participants en la iniciativa del grup Avant ja havien anat a la universitat, uns altres sense deixar el torn de la fàbrica venien a les reunions ben llegits de casa i plens d’atreviment pels nous temps que s’albiraven i uns altres, els més inexperts, ens movíem entre la inquietud i la rebel·lia front un sistema fosc i avivat pel nacional-catolicisme.

Els ressons del que succeïa fora del poble, o millor dit, del que esdevenia en la ciutat, sempre arribava pels conductes més insospitats. Algunes de les amigues i companyes d’institut tenien germans i germanes majors, i ens explicaven l’heroïcitat de les celebracions clandestines per la mort de Franco, cantant Raimon o Labordeta i brindant amb cava. Així ens va arribar el ressò de les primeres  manifestacions a València, com la convocada per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, amb el lema ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’Estatut d’Autonomia’. Un any després acabat d’encetar el tercer de BUP, la notícia que va córrer com la pólvora va ser l’assassinat a Alacant d’un jove militant del Moviment Comunista del País Valencià: li deien Miquel Grau i va passar mentre enganxava cartells. Un militant de Força Nova, de la ultradreta feixista, li va llançar una rajola i el va matar. Miquel no va tindre justicia, però sí una cançó que li va dedicar Al Tall i que diu així la lletra: ‘Per cridar vull l’Estatut / ai, ai, ai, ai! / Per cridar vull l’Estatut / a Miquel assassinaren’.

Les primeres eleccions democràtiques que es van celebrar després de la mort de Franco van ser les de 1977 al Congrés dels Diputats, i poc després es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris del País Valencià, on s’agrupaven els diputats i senadors elegits en les tres ‘províncies’ valencianes. Mentre els polítics feien el seu camí, els estudiants féiem el nostre. Així, en 1978, a l’institut de Xàtiva organitzàrem el primer Aplec d’Estudiants del País Valencià. El cartell el va fer Manuel Boix, amb un cavall blanc i una enorme figura del poeta, l’autor del ‘Llibre de les meravelles’. Qui m’ho havia de dir, que estaria tan prop del mateix Estellés, ja que va recitar els seus poemes en la plataforma que instal·làrem en un dels claustres. I a més tinguérem, entre d’altres, l’actuació de Lluís Miquel i els 4Z. Aquell estiu del 78′, a les festes de Benigànim, vaig llegir per primera volta en públic alguns, uns pocs, dels quaranta-quatre versos d’Assumiràs la veu d’un poble. El llibre de festes lluïa l’escut municipal i quatribarrada en la portada com a senyals d’identitat i la salutació amb dedicatòria del qui fóra President del Consell pre-autonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana.

Quan el 1979 es van convocar els primers comicis municipals, alguns ja portàvem uns quants Aplecs a la gola i alguna que altra manifestació a les cames en el currículum de la Transició. En aquell moment, el més habitual era dir als pares que quedàvem per a estudiar, de manera que segons l’agenda de les mobilitzacions i saraus, dilluns mira per on sempre teníem exàmens. En aquelles flamants eleccions municipals, a Benigànim la UCD (Unió de Centre Democràtic), candidatura encapçalada per Paco Salvador Oliver, va obtenir el 79% dels vots i el PCE (Partit Comunista d’Espanya) quasi el 21% de l’escrutini, repartint-se 9 i 2 regidors respectivament. Paco Salvador, que ja era alcalde en temps de Franco, ho seguiria sent també sota les sigles d’Aliança Popular i del Partit Popular, consecutivament. En vespres del segle XXI, al meu poble, la Transició semblava no arribar a la fi. El 1999 es va presentar el PP i per primera vegada en vint anys no va guanyar les eleccions. El PSPV-PSOE, amb la llista liderada per un encoratjat José Ramón Vayá, tancava un temps massa arrelat en l’etapa anterior.

Vint anys d’un poble sota la mateixa vara de comandament pot ser una eternitat, els mateixos que el Partit Popular ha tingut el poder del govern de la Generalitat. Preparem-nos de cara al 20 de novembre per a ressuscitar històries del passat, les de la por, les de les ferides per tancar, i les mitges veritats i de proeses d’un roig encés. Els que vivíem aquest moment en plena joventut tenim un enfocament amb la perspectiva afegida del que hem aprés després. La mirada dels nostres majors és necessàriament des d’una altra òptica perquè ells sí que ho van patir de valent. Sense ells, sense la seua audàcia i la seua lluita tot hauria estat encara pitjor per a generacions que venien darrere. Erem els joves d’una Transició, els que sempre hem provocat la impressió d’estar furiosos, tal vegada perquè el que va venir després no va ser tan just i net com pintava, ni tan profund com les cançons dels aplecs. Però com se sol dir, va valdre la pena viure-ho, i com canta Loquillo, encara hui en dia caminem sense aliats i  estimem com vam somiar.

És un apunt de la memòria d’una generació, d’homes i dones inconformistes que vam beure de les fonts per bandejar el franquisme, allà quan el silenci -com succeïa a Benigànim- començava a donar pas a la paraula i quan aquells joves no érem ni majors d’edat per a votar el referèndum de la Constitució.  En honor a la veritat, la cançó de Loquillo és un homenatge a una generació, a la dels jugadors de bàsquet dels anys vuitanta. Si saltem molt alt com ells potser aconseguirem la lluna, si no sempre ens quedarà la possibilitat d’atrapar-la amb un ganxo, com diuen que fem en el meu poble i com possiblement vam fer en la Transició.

The post D’un temps, d’un país i d’una ‘transició’ appeared first on VilaWeb.

L’edat de llibres i pupitre el va agafar en plena guerra i inici de la postguerra. Ni els mestres eren a l’escola ni els xiquets que patien fam tampoc. Ens explicava que repartia aigua en una botija quan els trens que anaven o tornaven d’Alcoi a València feien parada a Albaida, aleshores tirats per màquines de vapor. Després d’aparcar la botija, amb un altre xiquet recollien el carbó de la via i, xavo a xavo, quinzet a quinzet, els eixia un jornal de misèria. Temps després, quan es van traslladar a viure a Benigànim, ell i el seu germà menut van anar a classes de repàs a casa de Vicent el Carter, perquè llegir, escriure i saber de números, encara que només fóra sumar i restar, era tant important com posar-se les sabates per a començar a caminar en la vida sense deixar-se enganyar. Sobre la infància no solia esplaiar-se i els records se cenyien a les visites que feia a la Barraca d’Aigües Vives on residia la família paterna. Ja d’adults, els moments durs viscuts van espentar els nostres pares a deixar-se la pell, i ho dic en plural perquè crec que és una circumstància i una mentalitat compartida per molts pares i mares que van ser els xiquets de la guerra i que volien un món i un futur millor per als fills sense l’ombra de la dictadura.

Fa unes setmanes em vaig assabentar d’un succés que m’ha fet estremir. Parlant amb Pau -el meu fill-, em va explicar amb tota naturalitat que el seu iaio li va revelar un episodi de la infància que s’emmarca als afores d’Albaida en aquells dies negres de guerra tenyits de roig. Segons li va explicar, al fil de la botija i del carbó, estant amagat en un marge d’uns bancals prop de l’estació va veure com dos homes en portaven un altre lligat. Li van embenar els ulls i d’un tir el van executar. Mon pare i l’amiguet eren uns xiquets i allò els va espantar tant que es van jurar de no dir res mai a ningú. Si a casa se n’assabentaven acabarien tots a la presó, van pensar acovardits. El meu pare va confiar a Pau que mai no va saber qui eren aquells homes, ni els qui van disparar ni la víctima, ni si era dels ‘nacionals’ o dels republicans. Allò que van viure uns ulls verds nets i clars d’un xiquet valent va ser tan lleig que van haver de passar quasi setanta anys per a explicar-ho, com en secret de confessió, potser per no endur-se un malson d’infància a l’altra vida.

Miquel Donet Moscardó va ser un home generós, humil i bo en el més ample sentit de la paraula. Quan es va jubilar va agafar el gust a l’actualitat: era un assistent incondicional als plens municipals i vivia connectat a la ràdio, fins i tot en família ens posava al corrent de les primícies de les quals no s’havia fet ressò la televisió. Li agradaven les pel·lícules antigues i les de gàngsters com la ‘El Padrí’, també els programes d’esports, sobretot el futbol quan jugava el València. I per descomptat totes les retransmissions o connexions en directe encomanades a la seua filla, la que entrevistava Fabra i Zaplana a les places de bous, cosa que a ell no li agradava gens ni miqueta. Sabia que ningú no li havia regalat res, i que s’havia guanyat a pols el 1989 un lloc de treball de periodista redactora en la Radiotelevisió Valenciana quan va aprovar les oposicions, les primeres que van fer per posar en marxa la televisió. D’això si que se sentia orgullós.

Des que el Partit Popular havia fet l’esclafit en les eleccions autonòmiques el 1995, l’espai televisiu i radiofònic públic valencià va ser una agència de propaganda. L’estratègia, primer manipular i a continuació destrossar, va funcionar i així es va consumar el procés de desafecció de la societat i la desfeta econòmica durat vint anys. Mentrestant, Miquel insistia en el seu diagnòstic a pesar que la demència senil havia fet acte de presència en la seua salut. Deia que a aquest pas no faria falta parlar en valencià en Canal 9 i que igual hauríem d’aprendre el murcià. Li vaig explicar que els periodistes, com els càmeres, realitzadors, lingüistes, tècnics de so o productors, havíem de fer el nostre treball manara qui manara al govern, igual que els mestres fan les classes als alumnes siga qui siga el conseller d’Educació o els metges que han d’atendre i curar als malats siga del partit que siga el conseller de Sanitat. Li posava per exemple que quan a un hospital un sanitari comet una negligència mèdica, no tots els metges i infermers en són els responsables. Cal exigir responsabilitats i això ho hem fet desenes i desenes dels ex-treballadors, i ho hem fet sense fer cap canvi de jaqueta. Quan als mitjans públics estan per mig els polítics a qui tant agrada de ficar la cullera, les conseqüències poden ser un desastre, i en aquest cas han estat devastadores. Els del PP han ficat la coberteria sencera.

Hi ha coses molt lletges. Mai no li vaig dir a mon pare que en una ocasió, en els prolegòmens d’una retransmissió, Fabra em va presentar qui llavors era ministre de Ciència i Tecnologia, el també castellonenc Juan Costa; va dir que jo era molt bona periodista, tant quan feia el programa d’informació taurina de la ràdio com les notícies i entrevistes a la tele, però que tenia un problema. El problema, va exclamar entre rialles el senyor president de la Diputació de Castelló, és que ‘és molt roja’. Textual. A Costa li va pujar una acalorada, per l’inadequat del comentari, i va llevar ferro a l’assumpte quedant-se amablement al meu costat. Vaig engolir saliva -mentre feia la prova de so- i vaig contestar al senyor president que jo el que era és una periodista que complia amb el seu deure. En uns minuts estàvem en directe i em vaig proposar que no notara ningú el tremolor de la veu, ni el de la mà que subjectava el micròfon ni el del meu somriure que vaig mantenir intacte. El pare de Cristina Sánchez, que l’acompanyava com a mosso d’espases i havia sentit la conversa, va entrar al cas espontàniament per a postil·lar que no coneixia ningú que tinguera la sang blava i que ell d’això de veure sang en sabia bona cosa. Vaig comprendre que Fabra sabia més de mi que no jo que ell, malgrat haver-me preparat l’entrevista amb tot detall i dedicació. Les goles profundes se solen espavilar per fer mèrits davant els padrins.

Mon pare no va saber d’ aquell abús de poder, però repetia ara i adés que saltava a la vista que aquell home no era sant de la seua devoció, com tampoc no ho era Zaplana; de tots dos deia que li semblaven com els mafiosos de les pel·lícules. Sobre les ulleres de Fabra li vaig haver d’aclarir que les portava de nit i de dia, no per gust o per a fer-se l’interessant, sinó perquè de menut havia perdut un ull en un accident mentre jugava amb el seu germà amb unes tisores. Resolt el tema òptic i fet el parèntesi, mon pare tornava a la lletania dels cacics que ho semblen perquè ho són. La saviesa que dóna l’experiència i la vida, a voltes no es troba en els llibres, ni en els despatxos o en els consells d’administració. Mon pare va saber que la seua filla mai no parlaria en murcià i que si entrevistava Fabra o Zaplana no els riuria les gràcies, convençut que açò anava en l’ADN de les persones de bé. Ell sempre va saber de l’esforç i l’honradesa i que els privilegis d’uns no tenen res a veure amb els mèrits d’altres.

He tret a col·lació Carlos Fabra arran de l’anunci que acaba de fer sobre la imminent publicació editorial de les seues memòries. Fabra les ha escrites des de la presó d’Aranjuez on compleix condemna des de desembre del passat any per quatre fraus fiscals. Està condemnat a quatre anys de presó per defraudar quasi 700.000 euros a Hisenda. El mes de juliol passat va iniciar els tràmits per demanar el tercer grau i gaudir de permisos penitenciaris. Per culpa de la malaltia de l’Alzheimer, Miquel es va perdre la notícia d’un Carlos Fabra segut a la banqueta dels acusats i sentenciat com culpable. RTVV també es va perdre la notícia de l’entrada en presó, perquè en aquell moment la ràdio i la tele tenien també una greu malaltia, la de ‘fos a negre’ causada pel virus anomenat Alberto Fabra. Uns fos a negre que ha deixat en la ruïna i ferit de mort tot el sector audiovisual. Xicotetes empreses de producció, de doblatge, guionistes, actors, cineastes, tècnics, decoradors, transportistes o músics. A moltes de les empreses afectades pel tancament, ni els han pagats els deutes. Algunes segueixen sense eixir del calvari dels embargaments i concursos de creditors. El fos a negre no solament ha deixat vora dos mil treballadors en l’atur, també altres moltes famílies que clamen poder saldar els comptes del passat i d’albirar una aposta pel futur.

El llibre escrit per D. Carlos tindrà unes 300 pàgines i es publicarà sota el títol ‘Celda 114’. Poc original, si recordem que la pel·lícula protagonitzada el 2009 per Luis Tosar es diu ‘Celda 211’ -guanyadora de vuit Premis Goya-. El llibre inclourà les memòries de Fabra, alguna cosa així com l’ascensió als cels i la baixada a la terra del tot poderós mandatari de la Plana. És de suposar que no haurà apuntat les coses lletges que ha fet com a polític, i no em referisc als fraus, als aeroports, als premis de la loteria, de com col·locava filles i promeses en càrrecs de les institucions públiques i de com ha deixat el seu partit tot el que ha tocat amb la vareta màgica de l’avarícia i el saqueig. Em referisc a com des del poder han enfonsat amb les seues polítiques milers de famílies, i també com tractava amb menyspreu la gent que no era de la corda i que treballava dignament.

Per si faltava alguna cosa, la seua parella Esther Pallardó també diu que ha escrit alhora un altre llibre per relatar les vivències dels últims anys al costat del seu nòvio. Potser aspiren tots dos a guanyar el Nobel de literatura. Per cert, que aquesta senyoreta és periodista i va ser vice-presidenta de la Diputació de Castelló, càrrec al qual va arribar per imposició de Fabra. Aquest va ser el seu mèrit. Ara l’altre Fabra, l’Alberto, passeja el seu romàntic festeig amb una presentadora televisiva per les revistes rosa de paper couché.

S’imaginen si Fabra, el Carlos i la seua nóvia s’hagueren posat a escriure a quatre mans novel·les, en aquell temps quan mon pare feia els seus primers advertiments? Tal vegada ara parlaríem d’altres protagonistes de la corrupció i la història de Carlos i Esther seria una ficció més a l’estil dels fulletons de Corin Tellado que no als de Bonnie and Clyde. Possiblement si l’altre Fabra, l’Alberto, haguera tret abans de l’armari el gigoló que portava dins i s’haguera dedicat a jugar a ‘passa paraula’, igual no haguera desacatat una sentència judicial que anul·lava un primer ERO de RTVV que acomiadava de manera injusta, arbitrària, despietada i capritxosa 843 treballadors -no és que ho diga jo, ho ha dit un jutge-. Igual passant paraules i festejant no hauria tancat amb un arravatament falç i mentider la Radiotelevisió Valenciana. Potser ara, amb el nou govern, el poble valencià tindria la televisió i la ràdio que es mereix i que es resumeix en tres paraules: pública, de qualitat i en valencià. I si algú parla en murcià ho subtitularem!!

The post Les coses que Carlos Fabra no escriurà a les memòries appeared first on VilaWeb.

Tot això, quan encara no han esgotat els cent dies de gràcia. La importància formal, la dels cent dies, ens agafa una miqueta lluny, però hi ha les coses en aquest món global que es donen per fet, tant com ventar-se amb un palmito quan fa calor. La idea no té precisament accent valencià com quan Botifarra canta la Jota de Benigànim. Ho devem, no la jota sinó el formalisme, al trenté segon president dels Estats Units, a Franklin D. Roosevelt. Ell va ser l’impulsor dels primers cent dies de govern i l’autor de la frase ‘hem d’actuar i hem d’actuar ara’. Paraules que va dir en to d’emergència coincidint en un moment tan delicat per a l’economia del seu país en l’anomenada crisi del 1929. Hui en dia, els cent dies inclouen un pacte tàcit, en el qual l’oposició i els mitjans de comunicació també hi participen per reduir les crítiques. Les crítiques que, com tot en la vida i en la política, sempre arriben a temps.

Ara a Benigànim, com a bona part dels pobles de la Vall d’Albaida és temps de gestos dels polítics, de dies de gràcia i de preparar festes, les que omplin el calendari d’estiu. Coincidint amb l’equinocci de tardor, s’esgotarà també la benevolència dels cent dies. De moment, l’agenda no ha donat un respir a Amparo Canals, encara amb el regust al cos del GanxoRock, quan ja ha deixat arrere la inauguració de la Casa d’Acollida del Convent de Sant Francesc, la celebració de la segona Dansà d’Estiu, el concert de presentació del CD del músic beniganí Carles Pellicer, la fireta del Convent o les festes del carrer de Xàtiva en honor de la Mare de Déu de les Neus.

A Benigànim, dimarts i divendres són dies de mercat i una bona ocasió per quedar a la plaça i fer-se el café del matí. Acompanyada per les regidores del seu equip Conxa Moscardó i Arantxa Bellver, Amparo arriba puntual a la cita per xarrar de com està vivint aquestes primeres setmanes al capdavant del consistori. Les paraules esforç i dedicació són una màxima per a aquesta dona que porta tota la seua vida professional exercint de treballadora social al mateix l’ajuntament que ara li toca de comandar. Sap de primera mà què signifiquen les persones i sobretot les qui més necessiten els serveis municipals.

‘El meu propòsit -explica- és esforçar-me per cada persona de Benigànim. Per a mi les persones som com un granet d’arena i la suma de totes fem el poble. Ser ara la batlessa és com un punt i seguit, continuaré treballant al servei del veïnat. És el meu objectiu i el de tot l’equip de govern’. Entre les primeres iniciatives destaca la que ella diu els ‘xicotets gestos’ que fan que la vida de les persones siga més fàcil en moments difícils, coses tan senzilles com obrir el cementeri tot el dia, cada dia de la setmana, o obrir les portes de l’ajuntament a la gent. Arrere queden les polítiques de voler-ho fer tot ben gran: ara és el moment de la proximitat i de les persones, remarca sense perdre el somriure i sense deixar de saludar tothom qui s’acosta a dir-li bon dia en plena concurrència del mercat.

És inevitable parlar del programa de govern. Li comente que fa més de tres dècades, qui fou alcalde de Madrid, Tierno Galván, va fer cèlebre l’afirmació que els programes electorals són per a no complir-los. I també que després l’històric líder d’Esquerra Unida, Julio Anguita, va reiterar ara i adés allò de ‘programa, programa i més programa’. En aquest dilema Amparo no te cap dubte: ‘el programa és per a complir-lo, i és la nostra decisió de fer-ho. I si podem que siga del tot, molt millor. Si bé és cert que en aquest moment estem estudiant l’estat de la situació que ens ha deixat el Partit Popular per veure com posar en marxa el nostre programa tant econòmic, com de serveis, cultural o en educació. Una de les nostres prioritats és l’educació: tenim en l’actualitat tres unitats i l’objectiu és de tindre una escola unitària a Benigànim i tocarem a totes les portes per a aconseguir-ho’.

Les festes de 2015 seran les primeres de la primera batlessa de Benigànim. Només parlar dels preparatius dels actes l’emociona: ‘he estat en l’assaig de la presentació dels festers i les festeres i ha sigut com tornar a viure el que jo vaig gaudir als divuit anys. I això que sempre he sigut una persona que he participat plenament de la vida social, festera i cultural del poble’.

Amparo és conscient de les expectatives que suscita, per ser la primera dona que arriba a la batlia d’aquest municipi, per ser una persona compromesa i socialista que ha guanyat per golejada al PP. Abans de dir-nos adéu sentencia: ‘crec que les dones som molt faeneres, valentes i atrevides i això es notarà en el dia a dia del nou ajuntament’, i ho diu un gest de complicitat amb les seues companyes regidores. Les tres saben que les paraules i els gestos s’hauran de traduir en realitats en els quatre anys que tenen al davant.

The post A Benigànim, dies de gràcia, gestos i festes appeared first on VilaWeb.

La notícia era rebuda amb una enorme expectació i satisfacció per la gran família del xicotet municipi de la Vall d’Albaida. L’arrelament a la terra i la convivència se senten també al cor del veïnat quan hi ha esdeveniments com aquest. Tots els seus habitants són il·lustres, així s’encarregà d’immortalitzar-ho Xavier Mollá a través de 147 fotografies, 147 imatges de la seua gent, per mostrar el rostre de tot un poble.

El lloc de naixement figura anotat en qualsevol documents nacional d’identitat, però no totes les persones tenim la mateixa relació amb el nostre lloc d’origen i açò es nota quan es viu un moment excepcional, siga quin siga el signe de la notícia. En aquest cas, podem dir que molt bona per la confiança i l’expectació que desperta.

Quan a Carrícola el nomenament ja era vox populi, el Diari Oficial de la Generalitat publicava el Decret 105/2015 signat pel President de la Generalitat, Ximo Puig, pel qual es nomenava Maria Teresa Cháfer Nácher, directora general de Desenvolupament Rural i Política Agrària Comuna (PAC) de la Conselleria d’Agricultura, Medi ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. Una directora general de Carrícola.

Maite, com així li diuen a casa i al poble, l’han designada per encarregar-se del que més sap i a allò que ha dedicat bona part de la seua vida professional, el desenvolupament rural i l’agricultura. Aquesta mateixa publicació de la Generalitat, l’any 2002 oficialitzava el seu nomenament com a professora titular de la Universitat Politècnica de València en l’àrea de coneixement de Tecnologia d’Aliments.

Estem davant una investigadora que ha viscut de molt prop la política però mai abans no hi havia participat d’una manera directa. Encara que la seua germana, Susanna Cháfer, és la batlessa de Carrícola des de fa unes legislatures. La flamant directora general té en el seu haver prop de 60 publicacions i ha participat en 28 projectes. Ha intervingut en 60 congressos i nombroses activitats per a la divulgació i transferència de les recerques en el sector agroalimentari. Ha estat coordinadora d’Agroindústria Ecològica en l’Institut d’Enginyeria dels Aliments. Sens dubte, un brillant currículum.

Carrícola no ha estat aliena a la seua tasca, i entre més, pot estar satisfeta de ser la redactora del document del Projecte Integral Carrícola Sostenible. No és d’estranyar, perquè Maite ha crescut entre oliveres mil·lenàries al sol i a l’ombra del Benicadell, al bressol de l’agricultura ecològica de la Vall. Ella sap de la terra, de la producció, de les varietats de la fruita de l’horta i del secà i de les hortalisses. I també d’allò que s’ha d’evitar per ser més nociu per a la terra.

La constància i esforç del seu més estret col·laborador, Lluís Blasco, ha contribuït a fer de Carrícola tot un exemple en l’impuls de l’agricultura ecològica. Es compleixen trenta anys d’aquesta aposta, trenta anys en els quals s’han emprés projectes pioners com el de recollida selectiva i reutilització del fem, o de depuració i ús de les aigües mitjançant aiguamolls artificials.

Revisant alguns dels treballs de la professora Cháfer Nácher, m’he topat amb el programa del seminari de la Universitat Politècnica de València ‘El camp es queda. Seminari sobre art, agroecologia i sostenibilitat’. Una altra iniciativa que porta la seua firma i que va abraçar tot un poble.

L’actual legislatura arrancava amb el peu canviat i no vull referir-me a l’agricultura, sinó pel que respecta la presència de dones en les institucions. El que va ocórrer en la constitució de la mesa de les Corts es va corregir, no sense abans haver de penar les fundades crítiques. Fet el propòsit d’esmena, la paritat s’ha fet realitat al Govern valencià i també s’ha estés a les direccions generals.

La Vall d’Albaida està en el mapa polític perquè a més tenim una consellera, la de Justícia Gabriela Bravo, nascuda al Ràfol de Salem, també l’ex-ministra i senadora socialista Carme Alborch, que va venir al món a Castelló de Rugat. I com no, el president de la Diputació de València, el batle d’Ontinyent Jorge Rodríguez.

Els polítics en política són necessaris, però també els professionals que des de diferents àmbits, com és el cas de l’agricultura, poden aportar experiència i saviesa, que falta ens fa. La llavor ja està sembrada, ara cal esperar que done els seus millors fruits al camp valencià. Enhorabona Carrícola!

The post Carrícola està d’enhorabona appeared first on VilaWeb.