Molts valencians coneixem un miracle de sant Vicent on apareix simbòlicament la mort d’un xiquet. Una família de Morella (?) va escorxar el fill menudet i el va servir a trossets en forma d’estofat al sant que els visitava. Ell va saber el fet sangonós -devia saber-ho tot-, i va reconvertir els trossos de l’infant en el xiquet viu i content, com si no res li hagués passat. Podeu veure reproduït el miracle en forma de rajoletes de ceràmica en un carrer de Morella.

Ara mateix, un fet que podia haver fet riure el personal que acostuma a divertir-se amb el Polònia de TV3, ha fet perdre l’oremus a gent d’ideologia més aïnes de dretes, sobretot de Vox, que han posat el crit en lo cel i la denúncia en lo jutjat. Però a qui tampoc no li ha fet gens de gràcia la història dels canelons amb carn de xiquet és al Jutge (amb majúscula si us plau) Sergio Escalona Lebiere, qui sí que sembla agafar a gust els temes que tenen a veure amb la persecució del català, entre més.

I ara el cas dels canelons amb carn de xiquet del títol de l’article: Un tal Jordi va tindre la gosadia de traure-li punta, en forma de tuit, als insults habituals als mestres de català que ‘sembla’ que sovint atonyinen sense pietat els infants castellanoparlants (com acostumen a denunciar ells). Açò que va ser capaç de piular, “Ja tinc la carn de nen castellanoparlant per a fer els canelons [de sant Esteve]”, és el que va traure de polleguera, prou temps després, les organitzacions polítiques esmentades, les quals van agafar la història com a agressió real als pobres infants. Segons els experts en temes jurídics, diuen que, atenent les peticions acostumades del Jutge, Escalona Lebiere, la brometa de Jordi li podria costar no més de dos anys de presó.

The post Els canelons amb carn de xiquet appeared first on VilaWeb.

Sé qui són M. Oltra, M. Rajoy, E. Zaplana, C. Fabra, F. Camps i molts més que la premsa ha fet famosos (i famosa) des de fa molts anys. Sé qui és Mónica Oltra i sé que deixaria en sa casa els meus néts sense dubtar-ho un moment. Perquè me’n refie, perquè he parlat amb ella a Ontinyent i l’he sentida xarrar amb les dones i homes de poble amb llenguatge planer: planer de pla, del pla de sant Domingo del meu poble. Llenguatge de persones sense poder ni ambició de tenir-ne, i he sentit la veu de qui ha defensat des del parlament amb valentia les persones de poble, sense amagar la seua condició de persona que ha entrat en política per a defensar els drets dels humils, constantment humiliats pels poderosos. Mónica Oltra ha estat obligada a dimitir del seu càrrec polític sense cap prova objectiva que la incrimine, només per unes sospites que diu la justícia espanyola que podrien condemnar-la, a ella i a tretze funcionaris de carrera que neguen aquelles sospites suposadament inventades. Per això, i per la pressió de la dreta de i l’extrema dreta, amb el suport de la premsa fidel.

Sé qui és, certament, M. Rajoy, certesa que comparteix mig món, però que no vol compartir l’altre mig. La justícia espanyola i la seua premsa tampoc. Per això no poden, o no volen, portar-lo a judici. Ara la justícia andorrana l’ha imputat, perquè sí que sap qui és M. Rajoy i quins delictes ha comés al petit país del Pirineu. Fets delictius que no vol creure’s el PP i Vox i ni tan sols apareix el tema a la ‘seua’ premsa.

Sé qui són, certament, E. Zaplana, C. Fabra, F. Camps, perquè els he sentits en les gravacions ordenades per la justícia espanyola i he comprovat com els seus discursos tenen el to de la gent de poder, i sé com és de difícil de condemnar-los pels seus delictes que coneix mig món, però que la justícia espanyola no acaba de creure-se’ls, ni la dreta i ara l’extrema dreta tampoc. Perquè mig món sap com és de difícil que la justícia espanyola acabe condemnant individus poderosos o amics dels poderosos com aquests.

The post M. Oltra, M. Rajoy, E. Zaplana, C. Fabra i F. Camps appeared first on VilaWeb.

Ella destapa la funda del boli, respira profundament i escriu en el seu correcte espanyol: “Només els parlaments aproven lleis als àmbits de la seua competència i només el Tribunal Constitucional pot determinar si un model lingüístic s’atén o no a la Constitució.” Això mateix, portat al joc del io-io, seria: “Només les federacions de jugadors del io-io fixen les tècniques de joc i només l’àrbitre, imposat per la Federació Constitucional, pot determinar si les tècniques emprades pels jugadors s’atenen o no a la Norma dictada per la Federació Constitucional.” És clar que després d’això en el io-io també tindran un afegit que diga que les normes de les federacions regionals es poden complir o no, a gust dels jugadors, però les normes de la Federació Constitucional S’HAN D’ACOMPLIR TANT SÍ COM NO, T’AGRADEN O NO T’AGRADEN.

I ara, deixant a banda l’exemple del io-io i posant-nos seriosos, explicarem als responsables autonòmics de la cosa lingüística quines són les causes de la disminució progressiva de l’ús social de les llengües dites minoritàries, que en el cas espanyol diríem minoritzades. Doncs la raó la trobareu en la mateixa Constitució: “Article 3: 1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.” (Els redactors de la llei ja van calcular que les llengües sense el ‘deber de conocerla’ estaven condemnades a la desaparició a curt o a llarg termini.). Una mort lenta si es vol, però segura.

D’aquell article vénen les imposicions del 25 % obligatori de l’espanyol a les escoles, les negatives a exigir les llengües minoritzades als funcionaris d’una autonomia, de les conegudes escenes patriòtiques del Guàrdia Civil de torn: “Aquí se habla el español, que estamos en España!”. Està comprovat que amb aquest estat que patim ni les llengües nostres no podem conservar, però tampoc no podem fer res de l’economia, perquè cada any les inversions les decideix Madrid i es queda amb la part més grossa i nosaltres amb les molles. I si juguem al io-io amb el ministre dels Jocs i els Entreteniments, segur que perdríem sempre i, fins i tot, el ministre es quedaria amb la nostra cordeta i els disquets del joc (els nostres disquets, és clar).

The post El joc del io-io i la constitució espanyola appeared first on VilaWeb.

A la fotografia es pot veure en blanc i negre la desapareguda badia de Benimar, abans que la cobdícia dels propietaris d’aquell port de València l’estrangularen i, amb ella, espoliaren aquell paradís que significava per a gran part dels habitants de la ciutat una platja, la pròpia de València, de la mateixa manera que la ciutat del Túria, es quedaria sense Túria.

Ara, uns agres debats al si del Botànic i també fora del govern discuteixen sense treva si aturen d’una vegada per sempre les contínues ampliacions al port –ara cap al nord– de les dàrsenes que seguirien menjant-se platges, terres de conreu i zones d’entreteniment. O si s’atura l’ampliació i es fa un projecte alternatiu d’aprofitament dels espais del port sense ocupar, després de passar el control d’un estudi mediambiental com caldria.

Per una part, el partit socialista, l’autoritat portuària, amb el suport de l’empresariat valencià i el vistiplau del govern de Madrid, a més dels partits polítics ara en l’oposició, reclamen el projecte en discussió d’ampliació de l’actual port, el qual, afirmen, no significaria cap pèrdua del valor ecològic que ara frueixen els valencians. Per l’altra part, estan en contra del projecte d’ampliació de l’actual port la resta del Botànic: Unides Podem i la coalició de partits que conformen Compromís: Més Compromís, Els Verds, i Iniciativa del Poble Valencià, a més de militants independents que en formen part. També estan radicalment en contra de l’ampliació els grups ecologistes i més entitats constituïdes: El litoral per al Poble, València Saludable, Acció Ecologista-Agró, Per l’Horta, Ecologistes en Acció i Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret.

Consideren que el debat sobre l’ampliació, o no, del Port de València que ha enfrontat irremissiblement la ciutadania valenciana no farà cap benefici a la continuació del Botànic de cara a les pròximes eleccions autonòmiques i municipals, que tenim a prop, a un any vista exactament. Mentrestant, la dreta coneguda i la per conéixer es freguen ja les mans pensant en la replega de vots que els poden beneficiar les disputes alienes sobre si caldrà tindre més port o una ciutat més bona.

The post València: Més port o una ciutat més bona? appeared first on VilaWeb.

Ovidi Montllor, cantant d’Alcoi, resident a Barcelona, actor i d’oficis temporals quan treballava, ara tindria 77 anys si visquera. Hui estaria tan content com molta més gent per la sort que ha tingut Valtònyc.

Un dia Ovidi ens regalà una frase difícilment discutible: Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga i que es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga i que es pense.

Carl Sagan, novaiorqués nascut el 1934, era un astrofísic que es va fer famós per defensar i publicar el seu pensament, no sempre compartit per la gent benpensant de l’època. Entre moltes altres qüestions que el van preocupar, va estudiar l’esclavisme que no ha desaparegut del tot. Conta que els negrers esclavistes tenien un norma indiscutible, els esclaus han de seguir sent analfabets sempre. Al sud ianqui es castigaven els blancs que ensenyaven a llegir els seus esclaus. Calia que l’esclau no pensara, perquè així estaria més content. Calia obscurir la seua visió moral i mental, evitar el poder de la raó. L’esclavista havia de vigilar què parlen, què escolten, què veuen els esclaus.

Sagan deia més coses, però al final afirmava que el pensament crític és perillós, certament subversiu. De les dones esclaves no li vaig llegir res. No sé per què.
Que què tenen en comú els tres personatges triats? Qui pregunta ja es respon, com deia aquell que es dedica a espiar els altres.

The post Valtònyc, Ovidi Montllor i Carl Sagan appeared first on VilaWeb.

Només entre 1960 i 2014 es van consumar 4.113 casos de tortures i maltractaments al País Basc. És el nombre final de casos estudiats en el projecte d’investigació dirigit pel forense Francisco Etxebarria i la doctora en Dret Laura Pego. Un projecte encarregat l’any 2014 per la Secretaria General per la Pau i la Convivència d’Euskadi. Els investigadors reconegueren que hi deu haver molts més casos, però que no van poder rescatar-se.

El nou cap de la Guàrdia Civil de tot el nostre territori valencià, Arturo Prieto Bozec, ha vingut carregat de medalles i distingit amb títols, premis i creus diverses: “Cruz, encomienda y placa de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo, Cruz de la Orden del Mérito del Cuerpo de la Guardia Civil (tanto con distintivo rojo como blanco), Cruz al Mérito Policial, la Medalla al Mérito de Protección Civil en su categoría de bronce” i moltes felicitacions, un rastre ben llarg que no detallarem. Seria motiu de gran satisfacció, com diria una majestat, per als vlencians de tenir tan alta personalitat entre nosaltres, si no fóra que també sabem que Arturo Prieto té una taca negra al currículum que procura de dissimular: l’Audiència de Bilbao el va condemnar a 18 mesos i tres dies de presó menor i amb la inhabilitació corresponent, amb altres condemnats, per tres delictes de tortura a un pres (a sou de l’organització terrorista ETA). Diu la sentència que són condemnats els autors “con independència de que tomaran parte activa en los mismos (hechos), que los ordenaran, o que los consintieran…”.

De la manera habitual, posteriorment, el Tribunal Suprem es va afanyar a llevar-los el càstig a aquests condemnats per tortura.

The post Torturadors sense càstig appeared first on VilaWeb.

Jo també pense com Roig que, d’adversaris, d’allò que se’n diu dir adversaris, el nostre idioma no en té cap. En tot cas té enemics, i no pocs. És més, pense com el professor Antoni Ferrando que la nostra llengua té molts enemics, perquè els valencians en tenim molts, d’enemics. Mireu quants anys fa que hauríem de tenir acabat el desgraciat Corredor del Mediterrani i no hi ha maneres d’aconseguir-lo. Recordem com ens passa la mà per la cara el govern espanyol, però encara estem en la cua de les comunitats autonòmiques en allò del finançament tan ridícul que ens va tocar en una loteria fraudulenta. Dels trens de rodalia, gestionats encara pel govern central i ningú sap fins a quan, cada any el desastre és més gran. I entre molts altres exemples de fer-se els sords els ministres dels diferents colors que han passat per la Moncloa, tenim la desatenció absoluta de l’agricultura valenciana, la qual cosa afavoreix el buidament demogràfic de bona part del territori.

I de proves que hi ha enemics de la llengua, en tenim a cabassos i per tota la geografia. S’emporten la palma els polítics de dreta, de l’extrema i de l’altra, però de tant en tant també hi ha genteta progre que deixa’ls anar. Dels primers, no podem oblidar aquell dia que va dir una senyora del PP que pagarien els advocats que defensaren les famílies que volgueren denunciar les escoles que obliguen el valencià. I ens cansaríem de denunciar les contínues agressions que pateix la llengua.

Coincidim també amb Xavier Roig dient que són tants els obstacles que hauríem d’explicitar, necessàriament, que les solucions que amb benevolència intenten implementar des d’algunes conselleries del Consell siguen incompletes. Hi ha els enemics i no s’hi valen contemplacions amb ells, encara que ens acusen de ser desagradables, perquè a empallegosos no els guanyarem mai. Penseu que als EUA quan algú demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant un feixista. Al nostre País Valencià hi ha massa descarats que demanen discriminació positiva lingüística amb l’excusa -que saben falsa- que el seu castellà està en perill. Ells mateixos es qualifiquen!

The post El nostre idioma no té adversaris appeared first on VilaWeb.

Un poc més tard, m’ho he passat d’allò més bé repassant un llibre deliciós que m’ha curat de tots els desficis ajuntats abans per la lectura de premsa especialitzada en el conreu de maneres vàries d’odiar els altres. El llibre és El Cançoneret d’Ontinyent de Josep Sanchis Carbonell, un dels reculls d’expressions diverses valencianes, algunes de cantades, del lingüista ontinyentí. És tan interessant o més que tots els altres llibres publicats per ell. Diu Josep que ha escrit el Cançoneret amb un doble propòsit: perquè perduren per escrit en la memòria i, també, per a ajudar a fer créixer, tant com siga possible, l’estima per Ontinyent. Tot i això, ens aclareix o millor dit, ens fa l’avís, que aquella autoestima no ha d’associar-se a un desinterés o menyspreu per altres cultures i països, cosa que reclamem per a nosaltres també.

Fixeu-vos que l’advertència de Sanchis és totalment el contrari al tremendisme de les frases de menyspreu a la nostra llengua dels periodistes -o el que siguen- que hem seleccionat al principi.

Algunes cançons del llibre, com la que comença amb el vers del titular de l’article, no cal que ningú procure per la seua pervivència, perquè prou que ho afavoreixen les escoles quan s’acosten les festes marianes. Unes altres no tenen la mateixa sort i caldria que també es cantaren a les escoles per a evitar-ne la més que possible extinció. El mateix prec cal fer als docents sobre el coneixement del recull completíssim de refranys, frases fetes, embarbussaments, retrucs, endevinalles…, que ben bé mereixen ser consolidats en la memòria dels joves i, també, dels no tan joves.

Acabe amb un curt travallengua del llibre que jo conec des que anava a la gata-meu, de boca de mon pare, el senyo Vicent, el mateix que, ara m’entere, el passaria a Josep Sanchis: Al pi xic/ escala no cal/ i si escala cal, dus-la.

The post La xata merenguera, vuit, nou, deu… appeared first on VilaWeb.

La secretària del Partit Popular valencià hauria de saber ara com ara, quasi cinquanta anys després del franquisme, que enmig de la incultura i el fanatisme, hi havia aleshores ja una ferotge persecució contra tota mena de “bruixes i bruixots”, polítics i sindicals, que intentaven tombar, inútilment, aquella fastigosa estaca. Ara mateix també hauria d’haver aprés que qualificar de feminista una dona ja no és cap insult, sinó el reconeixement de la justa condició d’un sector del món femení cada dia més ample -per sort- que lluita per la igualtat i pels drets que la societat paternalista encara els nega.

Quant al substantiu d’aquelarre, “reunió de bruixes i bruixots”, emprat per la sra. Català per a referir-se a la reunió de les cinc personalitats feministes, amb la intenció d’augmentar la categoria del seu inútil insult, no fa sinó fer palesa una volta més la seua incultura, perquè ignora que el feminisme acadèmic i estudiós ha demostrat que, en realitat, els inquisidors religiosos i els no religiosos, que també n’hi havia, arribaren a perseguir, torturar i, en alguns casos, executar en la foguera, sense cap prova, dones innocents, sovint massa sàvies per al poder d’aleshores. Tota mena de barbaritats comeses per la força armada, per tal de controlar en cada moment les tensions socials que amenaçaven l’estabilitat del poder, sobretot i per exemple, les violentes protestes messiàniques a Europa contra les injustícies socials i econòmiques entre la baixa edat mitjana i l’època de la reforma i la contrareforma.

María José Catalá, que no sé si encara tindrà, o no, el vici de parlar la llengua de poble, hauria de recuperar el vici de la lectura de llibres, si l’ha tingut mai. I també hauria de llegir els que parlen de coses com la història de la bruixeria, que potser la sorprendrien com a dona que és.

The post María José Catalá i l’aquelarre de feministes appeared first on VilaWeb.

El motiu és que gràcies al raper mallorquí Valtònyc, “fugit” de la justícia espanyola fa prop de tres anys, els belgues sense un esperit massa monàrquic han pogut celebrar que la seua constitució ja no permetrà d’empresonar per delictes de lesa majestat, injúries a la corona, perquè la llei del 1847 -encara vigent- ha estat considerada contrària al Conveni Europeu dels Drets Humans que exigeix la llibertat d’expressió per a tot Europa. I s’ha fet la rectificació de la constitució quan el Tribunal d’Apel·lació de Gant havia demanat al constitucional que digués si era vàlida encara aquella llei, avui no respectuosa amb la llibertat d’expressió. I de rebot, la rectificació legal permet que el Tribunal Constitucional belga deixe en ridícul, una volta més, els tribunals espanyols, negant-se a enviar-los el raper mallorquí.

El cantant s’ha afanyat a manifestar la seua alegria als seguidors: “Ho hem aconseguit, hem guanyat i Bèlgica elimina les injúries a la corona del codi penal. Jo no vaig acotar el cap, però vosaltres no m’heu deixat sol”, en referència a les manifestacions que han estat contínuament reclamant als jutges la llibertat del raper des que se’n va anar a Bèlgica.

Que un cantant puga aconseguir que els jutges del Tribunal Constitucional belga eliminen una part del seu codi penal, per tal que el raper mallorquí no siga extradit a l’Estat Espanyol, és una gran lliçó per als polítics del nostre estat que s’encaboten a seguir defensant que la constitució del 78 és intocable i que tots els estats que es neguen a obeir el Tribunal Suprem espanyol estan equivocats. Ni les contínues denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans a anteriors excessos dels tribunals espanyols no els faran canviar mai. Ells seguiran exigint a mitja Europa d’extradir a l’estat espanyol els cantants que canten cançons amb lletres que no els agraden i els polítics catalans per ser independentistes.

The post Elogi a un Tribunal Constitucional appeared first on VilaWeb.