‘1Q84’ (Llibres 1 i 2, 3), d’Haruki Murakami

  • Recomanació de les Biblioteques Públiques d’Ontinyent

VilaWeb
Natxo Úbeda
15.02.2021 - 15:50
Actualització: 15.02.2021 - 16:50

“Desperts o adormits, treballant o menjant, 
a casa o al carrer, al bany o en el llit, 
no hi havia escapatòria. 
Res no era de l’individu, tan sols 
uns quants centímetres cúbics 
dintre del crani.”
1984, George Orwell

No sé si Murakami va pensar de fer-li un homenatge a Orwell quan va escriure aquesta obra descomunal. Diuen els crítics que sí, ell mateix no ha dit mai que no, però ja us dic jo que al text no queda tan clar com pregona el seu títol ni els esmentats especialistes. De tota manera, jo tampoc m’arriscaria a dir que no té res a veure amb la novel·la clàssica, perquè en llegir-la saps que sí, que també està ací, difuminada, sense dades concretes ni cap coincidència, però sí. Entreveus Orwell a les seues pàgines, en sents la presència, com una mena d’aparició fantasmagòrica i transparent dintre del mateix univers de Murakami.

La Q en japonès és la grafia del número 9 i, en efecte, sabent això, comprovem que la coincidència orwelliana pel que fa al títol és total. Però (i aquesta conjunció adversativa és més que necessària ací), eixa diferència subtil entre lletra i número es transforma en abismal en la novel·la; com he dit, tot i estar, en cap moment et recorda l’altra obra. Això sí, en la literatura de Murakami tot té un sentit, encara que aquest semble impossible –o justament per ser-ho-, i també té sentit eixa Q. Sí, sabem que és la pronúncia del 9 en japonès (kyu), però en variar-ho gràficament també el modifica literàriament i et transporta a un altre estadi. Sóc conscient que no m’he explicat massa bé, però us assegure que el lector de l’obra m’entendrà i, sense adonar-se’n, anirà comprovant l’enorme capacitat narrativa i literària de l’escriptor nipó. Per moments, durant aquesta pandèmia que ens assoleix, he notat a la meua vida eixa ‘Q’ que et transforma la realitat. El món sembla –és- un altre.

A Murakami, la porta de la fantasia –per no dir la finestra, com anomena Gianni Rodari eixe món literari- no està mai tancada; al contrari, sempre està entreoberta, i la seua llum brillant i diferent traspua la realitat. De vegades ho fa subtilment, amb elegància, sense apoderar-se’n, sense superar-la, com un petit flux que llueix en un racó a una cambra que es troba a les fosques, canviant la negror en penombra, modificant mínimament l’apreciació, però encara no directament aquesta. Altres vegades el focus fantàstic és tan potent que et trobes molt lluny de la realitat, no saps si tens els peus a terra o per quin univers flotes. Dubtes, fins i tot, de l’equilibri mental del narrador.

En efecte, la història canvia en una altra cosa amb eixe pessic creatiu de percentatge fantàstic que l’escriptor, com si es tractara d’un bruixot quiromàntic, afegeix; bé amb petites pinzellades al text real, bé amb imaginaris i extraordinaris traços grossos. Per a Murakami la creació literària, segons les seues pròpies paraules, és com ‘somniar de dia’. El lector també experimenta eixe somni. Certament aquesta voluminosa història es troba entre el somni i la realitat, en una mena d’entreson que s’assembla a una boira agradable i hipnòtica que t’atrapa i fa que t’endinses sense remei a les seues lletres. Es pot descansar, ja que és un univers enorme i no es pot llegir d’una tirada, però no pots abandonar-la. La realitat i la ficció són ben presents al text, i estan tan ben combinades que conformen entre les dues una mena d’híbrid que transforma la història en una narració original, única i sorprenent.

1Q84 és una obra enorme en quantitat (3 llibres, 2 volums, 1.232 pàgines) i també en qualitat, i eixa és la seua grandesa (valga’m la redundància). Arribar a estrats literaris de nivell mitjançant una lectura fàcil i atractiva és molt complicat, però el més difícil –ho diu tothom en tots els àmbits de la professionalització- és mantenir-se durant tant de temps, aguantar en eixe estadi de literatura i ficció divertiment i perfecció, gaudi i coneixement. Murakami et manté presoner i encantat més de mil pàgines en una obra en què, si guaites un moment per a veure de què anirà tan gran magnitud literària, ja no en podràs sortir. Amb la Sinfonietta de Janácek o el Clau ben temperat de Bach, amb Txékhov o el Jazz, amb una trama entretinguda que no podràs soltar per la riquesa dels seus personatges, tots de carismes acusats, d’atractiva i bellesa contrastada -no sempre estètica-, amb les seues cabòries sobre música, literatura, història, psicologia, religió, filosofia, humanitat… 

L’obra són diversos llibres que contenen múltiples relats que, com els afluents dels rius, conflueixen en una història de cabal gegantí que desemboca en un veritable oceà de literatura, ‘travessant vastos mars del temps’, en paraules de Francis Bacon. I tot contat tan senzillament que ni te n’adones, de la immensitat.

Pense que no cal presentar Haruki Murakami. És, com ja ho va ser Jorge Luis Borges (entre més), l’etern pròxim Premi Nobel de literatura, sempre a les darreres llistes dels futurs premiats, però mai el guardonat. Com deia l’escriptor argentí davant la pregunta anual sobre el tema, i amb l’enginy que el caracteritzava: ‘Yo siempre seré el futuro Nobel. Debe ser una tradición escandinava’. Malauradament, també per a Murakami sembla que es complirà la tradició.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any