De tota manera, jo no em calfava massa el cap amb tot això i amb metes tan llunyanes i, com tots els xiquets de la meua edat, pensava a jugar a futbol, bàsquet, frontó i handbol. Les instal·lacions esportives del Seminari de Montcada eren extraordinàries per a eixos menesters. M’agradava l’esport a l’aire lliure, així que quan tocaven exercicis al gimnàs hi anava de mala gana; però hi anava. Em banyava cada dia de l’any en una de les dues piscines que hi havia: no importava que fera fred o calor. Després d’un partit de futbol sempre tenia calor. Vaig practicar tant aquest esport que a partir dels dèsset anys ja no hi vaig tornar a jugar amb regularitat mai més.

I ja que parlem de projectes, cal reconéixer que quan l’arquebisbe de València Prudencio Melo (1922-1945) va adquirir a Montcada en 1943 els terrenys on es construiria el seminari va tindre molt bona vista amb el projecte: un espai ampli a l’Horta Nord,  rodejat de camps de tarongers i apartat, tot i que no excessivament, de la capital, on es formarien els futurs sacerdots des de menuts.

Tots els projectes i obres grans són producte del treball de molts homes. En aquest cas a l’arquebisbe Prudencio Melo el va seguir l’arquebisbe Marcelino Olaechea (1946-1966) i supose que eixe projecte i obra es va acabar amb Rafael González Moralejo, que durant onze anys va ser bisbe auxiliar d’Olaechea. Després de tres anys de seu vacant, l’arquebisbe titular va ser José M. García Lahiguera (1969-1978).

Però no va ser fins que jo feia sisé, amb dèsset anys, que un dia vaig seure a pensar qui havia dissenyat aquell espai educatiu del qual jo era beneficiari, aquell internat on jo portava estudiant sis cursos. Vaig esbrinar que el Magnus Cancellarius Excmus. ac Rvdmus. D. D. Marcellinus Olaechea, Archiepiscopus valentinus (1946-66) havia encarregat a l’Illmus. D. Antonius Rodilla Zanón, Studiorum praefectus et rector (1939-69) el disseny d’aquesta gran obra. Els documents marc que he consultat  estan en llatí.

He intentat esbrinar alguns detalls de la vida del senyor rector Rodilla Zanón, però sembla que ningú no ha escrit cap ratlla -almenys que jo sàpia- d’aquest home singular. Un home, com tots ho som, fill del seu temps. Diuen que era tridentí. A aquella edat jo no entenia molt d’aquestes coses. No sé on vaig llegir que Rodilla opinava que les dues pitjors coses que li havien passat a l’Església del seu temps eren el papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II. Imagine que, com tots els homes de caràcter i amb caràcter, degué imprimir el seu segell a les generacions de sacerdots que es van formar sota el seu mandat durant trenta anys. No tinc res a objectar. Repetisc, tots som fills del nostre temps: per a les coses bones i les que no ho són tant. Quan es viu tota una vida amb una filosofia, no és gens fàcil d’acceptar aires nous de la nit al dia. I açò, crec jo, és el que li devia passar a Rodilla amb Joan XXIII i el Concili Vaticà II.

De tota manera, a un xiquet de dotze anys com jo no li era fàcil de trobar-se’l per un dels molts corredors que hi havia en aquell espai. Des del primer dia sabia molt bé fins on arribava la meua llibertat de moviments i durant els primers anys no em va passar pel cap de transgredir eixa norma que vindria contemplada en el Reglamento. Al seminari, com tots els interns que es prearen, en tenia  un i ben complet.

Sé cert que molts dels que van passar pel seminari no devien veure mai el rector Rodilla, perquè no solia ni oficiar la missa dominical ni fer-se massa visible entre els menuts. Jo vaig tindre la sort de veure’l i parlar amb ell en dues ocasions (presentació, lloc de procedència, afeccions, etc.). Les dues ocasions estaven relacionades amb la Schola Cantorum de la qual jo formava part i que dirigia el senyor Sansaloni, que venia de València. El semblant de Rodilla era hieràtic, d’home amb somriure seriós, no era fàcil d’oblidar.

Deixant a banda el disseny general de la superestructura del Seminari de Montcada, en el particular del meu curs cal destacar la presència d’un jove don Miguel Payá Andrés, el meu educador i superior, que acabava de cantar missa a mitjans del 1963. Payá, a més d’obtenir matrícula d’honor en l’examen general de teologia, també havia obtingut matrícules d’honor en matèries teologals com: Exégesis del Nuevo Testamento, Exégesis del Antiguo Testamento i De Baptismo et Confirmatione. Sempre el vaig considerar un home llest que em coneixia millor que jo mateix; no debades el vaig tindre tres curos de superior-educador. Payá va nàixer a Alcoi, però de menut la seua família es va traslladar a Beneixama, així que déiem que era d’eixe poble. De la meua època han eixit del seminari uns quinze bisbes. No sé per quin motiu Payà no és bisbe, però algun n’hi deu haver. A Roma ho sabran millor.

Des d’un primer moment vaig considerar important tindre referents, i Payá n’era un. A diferència d’altres superiors-educadors, com don Andrés López Vázquez, no era practicant de cap esport, i tan sols el vaig veure nadant en la piscina una vegada. He de reconéixer que una de les coses que més m’agradava d’ell era escoltar-lo parlar: em queia la bava i vaig descobrir que es podia aprendre molt sols d’escoltar persones intel·ligents. Tot i que em va expulsar —dit més suaument i eufemística, em va recomanar que recapacitara durant un any el meu projecte vital—, no li guarde cap rancúnia, li ho agraïsc de tot cor i quan me’n recorde rese per ell de nit algun paternóster en llatí, és clar.

Com que en aquest article he parlat molt del llatí; no em queda més que evocar el record de Francisco Rodríguez Adrados (mort el 21 de juliol passat a 98 anys), membre de la RAE, president durant molts anys de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics  i referent de la cultura grecollatina al nostre país, a qui vaig conéixer a mitjans dels anys noranta, quan m’entestava a introduir el llatí al meu institut (l’Escola Industrial d’Alcoi), un dels centres tècnics més antics del país, creat el 1853, i per tant sense cap tradició en l’ensenyament de les llengües clàssiques.

The post A la recerca d’un projecte appeared first on VilaWeb.