Va ser el crític vienés Edward Hansklick qui, durant una visita a Bonn l’any 1885, va alertar de l’estat ruïnós d’aquella casa. Indignat, va denunciar l’administració de la ciutat per la terrible manera en què aquesta havia tractat l’herència del mestre. La resposta de l’alcalde de torn, Hermann Jakob Doetsch, encara ressona: “Un tio tan boig i encara fent malbé la imatge de la ciutat; fins i tot anys després de mort”, va dir tot referint-se a Beethoven.

Davant la ignorància manifesta d’aquelles autoritats, dotze amics del compositor van adquirir el 1889 la seua casa natal. 57.000 marcs i una reforma després, l’habitatge es va erigir en un monument commemoratiu que ara rep milers i milers de visites. Gràcies a l’associació que aquells amics havien creat, i també a donacions de més intel·lectuals com Clara Schumann o Brahms, es va evitar que s’afonara la casa i, a més, es van comprar noves partitures i pintures. En acabant vindria un gran festival de música i, més tard, un museu. Un museu que sobreviuria fins i tot als bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Però això també és una altra història.

De la tasca inavaluable d’aquells dotze admiradors, ara fa cent trenta anys. I malgrat el temps, i els més 1.800 quilòmetres que ens separen de Bonn, la música d’aquella història ens torna a sonar. No parle de les simfonies ni dels quartets del mestre, no. Malauradament, la melodia (el soroll?) que ara sona és el d’un altre esfondrament: el de la casa natal del mestre Gomis.

Aquesta setmana, la casa dels Gomis-Colomer va caure parcialment al carrer Major. Diran que la pluja, però quina pluja…? La pluja de la desídia? La pluja de l’ambició econòmica dels propietaris? La pluja d’un pseudocentenari pagat amb desenes de milers d’euros públics, organitzat per amiguitos del alma i orientat a l’autobombo? Ai, la pluja!

La música ressona. I a més, amb polifonia. Perquè Ontinyent té el seu gran mestre, com Bonn. Sí, però si una cosa també té Ontinyent, és un Hermann Jakob Doetsch. Un Hermann Jakob Deutsch que, per no fer, no ha sigut capaç ni d’impulsar la protecció de l’edifici com a bé d’interés cultural… Ai, la pluja! La pluja del mercadeig i de la destrucció d’un dels referents del patrimoni sonor…! Si és que quan Déu vol, sense núvols plou!

La deixarem caure, llavors. La pluja, és clar. La casa… la casa, també. Encara que les cases museus fan actualment un rol innovador en el panorama museològic internacional. Malgrat que amb elles es fa valdre l’acte d’habitar, que ens pertany a totes i que ens permet d’aproximar-nos a l’artista i la seua intimitat amb confiança. Encara que només amb elles es pot contar el desenvolupament de la personalitat, la societat, l’època… de l’artista.

La creació de la casa museu Melcior Gomis, no només seria un centre de recuperació del compositor romàntic o un centre d’identitat memorial, com el de Berlioz o Chopin. Allunyem-nos de les llagrimoses defenses patrioteres: la casa museu del romanticisme valencià seria una potent eina horitzontal, per a tots els públics, integradora i arrelada al territori. Perquè les cases museu estan allunyades dels llenguatges elitistes dels museus tradicionals. I per això precisament ajuden a combatre la desigualtat cultural i l’exclusió.

Però a qui li importa això? A qui li importen l’obra, la memòria i la vida de Melcior Gomis? A mi no. A tu? Als amiguitos del alma? És clar que no! O almenys no si no hi ha cap pseudopelotasso pel mig. Que el maleït Gomis deixe de fer malbé la imatge d’Ontinyent i del Senyor Deoetsch d’una vegada! Mestre, pose’m dues salsitxes i deixe’m un paraigua.

Miquel À. Múrcia i Cambra
Reial Conservatori Superior de Música de Granada.

The post Ai, la pluja!  appeared first on VilaWeb.