-Almudena, per a la gent que no et coneix, expliques un poc el teu ofici?

-Jo em dedique a contar contes. Vaig començar contant-ne a xiquets, però amb el temps vaig descobrir que els contes tenien cabuda també entre els adults. M’agraden molt els infants, però tinc predilecció pels instituts i la gent més gran.

-En què consisteix el projecte en què treballes actualment?

-El projecte inicial es deia ‘Les cures’, un projecte que vaig presentar a la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida per a entrevistar dones nascudes abans dels anys cinquanta del segle XX sobre tot allò relacionat amb la vida domèstica, amb una atenció especial al tema de les cures. Ara, en concret, hi ha dues línies en marxa: una a Fontanars dels Alforins, amb dones prou grans nascudes majoritàriament als masos. A partir de les entrevistes, jo escriuré un relat que complementarem amb les fotografies que ha fet Lluci Juan, amb l’objectiu de fer una exposició. L’altra la tenim engegada a Bocairent: en aquest cas és diferent perquè es tracta d’una iniciativa de creació col·lectiva per a contar les seues vides, i que siguen elles les que trien com ho volen narrar. Sembla que serà també per escrit perquè no se senten molt còmodes amb l’audiovisual.

-I Per què trobes que se senten incòmodes amb les tecnologies digitals i amb el format audiovisual? Quins altres formats creus que s’adaptarien millor a les informants?

-Jo normalment treballe en grup. Vam estar reunint-nos a la llar dels jubilats per a començar a tractar alguns temes i després els vaig ensenyar un reportatge sobre les cures que ha fet un col·lectiu de la Marina. Aleshores em digueren: “a nosaltres no ens has de gravar que l’altre dia vaig dir moltes animalades!”, se sentien molt incòmodes amb la idea de mostrar la seua imatge parlant de coses tan personals. De totes maneres, jo normalment no vull fer vídeos perquè no vull enllaunar, i tampoc no sóc una professional de l’audiovisual. (…)

Els vaig fer un altre plantejament: que elles mateixes escriviren les seues històries de vida a través de les entrevistes que nosaltres els fem. També els va interessar molt la proposta d’anar a contar les seues vides als instituts. Amb tot, el projecte de Bocairent encara és obert i l’objectiu principal és de contar la història de la manera com els siga més còmoda.

-Pel que fa al projecte de Fontanars que, pel que expliques, està més avançat i ja té forma. Com heu aconseguit connectar les imatges amb les històries?

-Això ens ha costat molt de parir a Lluci i a mi. De fet encara no hem vist la llum. Havíem de pensar com contar la mateixa història, però des de dos llocs diferents, l’escriptura i la fotografia. Lluci va proposar que aparegueren les mans amb un objecte que les identificara tant per a bé com per a mal. Hi ha dones que han portat fotos d’una porquejada, altres que han dut els draps que feien servir per a la regla, eines de treball, un vel dels que es posaven al cap…

-Alguna anècdota que ens pugues avançar i que ajude a fer-nos una idea de la vida d’aquestes dones?

-A Fontanars, per exemple, han eixit moltes històries de dones que ‘es posaven en amo’, que se n’anaren a València a servir. Són històries molt fortes. Una d’elles m’explicava que va haver de matar un conill per primera vegada quan tenia tretze anys; contava que no deixava de boixar-lo, però que el conill no es moria i finalment va haver de pelar-lo viu perquè no aconseguia matar-lo. La dona del costat li deia: “Dona! Haver-li tret els ulls…”, com si fóra qualsevol cosa!

-Com han reaccionat les dones entrevistades en veure que algú dóna tanta importància a les seues vides i, més encara, a un aspecte tan concret i tan menystingut com és el treball de les cures?

-Normalment intente posar alguns trets d’històries de vida a les històries tradicionals, és a dir, que ja fa anys que parle amb persones grans sobre les seues vides. D’una banda, em sembla que és molt important donar valor als coneixements i no necessàriament un valor museístic. Em sembla que en qüestió de dues generacions hem passat de l’autoabastiment a necessitar constantment que ens ho facen tot, lluny d’una interdependència sana i més prop d’una hiperespecialització. És per això que m’agrada especialment preguntar sobre com es maten els animals, per exemple. Elles al·lucinen quan els pregunte com es mata un conill o quina fou la primera vegada que ho feren. Quan ho conten és com si estigueren obrint una capsa que portava tancada molt de temps. Una dona em va dir: “tu dius que nosaltres som importants, però jo no havia sentit mai que ho era”. D’alguna manera, aquestes històries les ajuda també a elles a reconciliar-se amb un passat amb el qual estan barallades.

-Quan parlem de la domesticitat a la qual han estat abocades les dones, en podríem ressenyar molts aspectes diferents. Per què has triat les cures en concret?

-Doncs mira, darrerament s’han fet molts treballs sobre els oficis antics, però les dones no hi eren mai. Reflexionant sobre com posar les dones en el centre crec que hauríem de parlar del que han fet les dones, que ha sigut tindre cura. Hi ha una exposició al Museu Valencià d’Etnologia que es diu ‘Faltar o morir’ on es mostra que la majoria dels oficis relacionats amb la mort els feien les dones. I no només és important parlar de la cura dels malalts i dels infants, sinó també de cuidar les relacions. Els homes tenien l’obligació de trobar una dona amb qui casar-se i formar una família a la qual havien de mantenir, però eren les dones les que s’encarregaven de gestionar l’economia i les relacions familiars, per exemple.

-Segurament, la part més complicada és la de no jutjar el passat des de la contemporaneïtat i tindre molt en compte el context concret d’una generació bastant llunyana a nosaltres per tal d’extraure’n un bon aprenentatge.

-Sí, hi ha una frase que repeteixen molt: “Abans érem feliços”. I ara costa molt que una persona diga eixa mateixa frase. (…)

Per exemple, per a elles quedar-se fadrina era dolent… Em contaven que hi havia una dona que tenia moltes ganes de casar-se i quan li ho van demanar, berenant i amb la boca plena va dir ‘sí, sí’. Des del present és difícil d’entendre que a dotze anys hagueren d’anar a la fàbrica, i després havien d’anar al camp. En canvi, eren molt més autònoms que no nosaltres ara.

-I finalment, per què creus que és important que integrem la gent anònima com a agents històrics actius i que els donem veu per a explicar les seues històries?

-Jo crec que l’antropologia ja ho fa darrerament, ni que siga pel fet de parlar de l’altre com a objecte d’estudi. Però la qüestió seria com aconseguir que sentim com a nostra eixa història dels qui no som nosaltres, dels ‘altres’. Jo encara estic en procès de trobar la manera. Seria ben bonic que pogueren anar les persones grans als instituts i contaren les seues històries. Elles conten que la primera vegada sentien que no estimaven prou la seua parella; una dona deia que no volia tornar a l’habitació. I quantes vegades les dones haurem sentit això mateix la nostra primera vegada? No hem canviat tant i escoltar-ho de la boca d’una persona de vuitanta anys seria molt valuós. És important que les noves generacions es qüestionen a ells mateixos i s’adonen que poden canviar les coses. (…)

El fet que elles puguen construir el relat és molt important. Quantes vegades ens costa contar-nos per no tindre un relat que ens conte? Jo intente fer servir sempre les seues paraules perquè elles se senten identificades i prenguen el relat com a propi.

The post Almudena Francés: “Quantes vegades ens costa contar-nos per no tindre un relat que ens conte?” appeared first on VilaWeb.