Quan vivíem refiats perquè ens crèiem ‘forts i segurs’, com diu el salm 48, un petit virus ha capgirat la nostra vida i el ritme del nostre món. I davant d’això hi ha el risc de caure en la desesperació pel futur incert que tenim al davant, i certament difícil. Per això cal, més que mai, escoltar de nou les paraules del barber de la pel·lícula, unes paraules que són un cant a l’esperança.

Enmig de l’horror nazi (i també en aquests moments tan complicats per la Covid-19) el discurs final de la pel·lícula exhortava el poble a la solidaritat i a la fraternitat, a ‘ajudar-nos els uns als altres’ per tal de ‘fer feliços els altres, no fer-los desgraciats’. Com en el temps del III Reich, també ara hem de creure que ‘en aquest món hi ha lloc per a tothom’. I és que enmig del dolor i d’un desànim col·lectiu, de la por i del cansament, hem de ser conscients que ‘el camí de la vida pot ser lliure i bell’ (tant fa vuitanta anys com ara mateix), tot i que com deia el discurs, referint-se al camí de la vida, ‘l’hem perdut’ perquè ‘la cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi’ i ‘ens ha empès cap a la misèria’.

Quan ens crèiem ‘forts i segurs’ (Ps 48:7) i estàvem orgullosos d’haver ‘progressat molt de pressa’, hem descobert que ‘ens hem empresonat nosaltres mateixos’, ja que l’agressió al planeta o ‘les màquines que creen abundància, ens deixen en la necessitat’. I és que el nostre orgull, en creure’ns els amos de la terra i ‘el nostre coneixement, ens ha fet cínics i la nostra intel·ligència, durs i secs’.

Les paraules que Chaplin posà en boca del barber també estan adreçades a nosaltres en aquests moments complicats: ‘pensem massa i sentim molt poc’. I per això, ‘més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolcesa’. Perquè ‘sense eixes qualitats, la vida serà violenta. Ho perdrem tot’.

Com en la pel·lícula, també ara ‘els avions i la ràdio ens fan sentir més pròxims’, sí. Però ‘la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix fraternitat universal que ens unisca a tots nosaltres’.

En la situació produïda per la Covid-19, ‘la dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l’amarguesa d’hòmens que tenen por de seguir el camí del progrés humà’. Per això, per a eixir d’aquest sofriment, hem de creure que ‘mentre els hòmens existisquen, la llibertat no s’acabarà’. I per a superar aquesta pandèmia i les seues conseqüències, heu de ‘portar l’amor de la humanitat en els vostres cors. No l’odi’, com deia el barber. No hem de lluitar per ‘l’esclavitud, sinó per la llibertat’, ja que ‘al capítol 17 de Sant Lluc llegim: el Regne de Déu és a dins vostre’. Un Regne de Déu que ens fa lliures i per això mateix, germans els uns dels altres.

Aquests moments tan dolorosos (i amb el compromís de no deixar ningú al marge), només els podrem superar si tenim ‘el poder de fer aquesta vida lliure i bella’, per convertir-la en ‘una meravellosa aventura’.

Cal que, deixant arrere les falses seguretats, l’egoisme, el consumisme desenfrenat i l’agressió al planeta, ‘lluitem per un món nou, digne i noble que garantisca als hòmens treball, done a la joventut un futur i als ancians seguretat’. Hem de lluitar, deia el barber en el seu discurs, ‘pel món de la raó, un món on la ciència [beneïts els metges, els infermers i els farmacèutics] i el progrés, ens conduïsquen a la felicitat’.

Per a construir un temps nou després de la Covid-19, per a nàixer de nou, cal que ens alcem ‘per damunt de l’odi, de l’ambició, de la brutalitat’. I és que, fa vuitanta anys i també ara mateix, com deia el barber en el seu discurs, hi ha un futur millor, ja que ‘a l’ànima de l’home li han estat donades ales i finalment està començant a volar. Està volant cap a l’arc iris, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que ens pertany a tots’.

Només recreant la nostra vida i el nostre món, és a dir, fent-les noves, amb una nova humanitat, amb una manera de viure més senzilla i més humil, més fraterna i més solidària, superarem aquesta situació de pandèmia i obrirem un espai d’esperança per a tothom, especialment per als qui més dificultats tenen per a avançar en el camí de la vida. Per a eixir d’aquesta situació de pandèmia que sofrim (i de les seues conseqüències laborals i socials), cal que siguem conscients, com ens ha recordat el papa Francesc, que ‘no hi ha futur per a nosaltres si destruïm el medi ambient que ens sosté’. Per això només podrem eixir més forts d’aquesta epidèmia, si com ens ha dit el papa, deixem de perdre el temps ‘en coses insignificants’ i descobrim que ‘la vida no serveix si no se serveix’. Si no ens servim els uns als altres i tenim cura del planeta.

Eixirem d’aquesta pandèmia (com es va eixir del nazisme) ‘amb el diàleg, la reconciliació i la conversió ecològica’, com ens recordava el papa en el seu missatge amb motiu de la 53a Jornada Mundial de la Pau. I només així construirem la ‘pau com a camí d’esperança’, per a fer un món més habitable i més humà. Eixirem d’aquesta pandèmia, per a formar una nova humanitat, si convertim aquesta crisi en una oportunitat per a créixer com a persones, amb la solidaritat i aquells gestos menuts que semblen insignificants però que ens fan més humans.

The post ‘Als qui puguen escoltar-me els dic: no desespereu’ appeared first on VilaWeb.