I clar, en escoltar això d’aprendre a aprendre se’m reactiven noms com el de Cèsar Coll (Benicarló, 1950) amb les seues publicacions sobre l’ensenyament i aprenentatge de conceptes, procediments i actituds. Cèsar Coll era en aquell temps de fa trenta anys  director general de Renovació Pedagògica, i un home que amablement solia contestar els dubtes que li plantejàvem sobre la LOGSE (1990). Amb mi ho feia, si més no. Fa trenta anys. Doncs ací el tenen encara al peu de canó, incombustible. És un dels set experts escollits pel Ministeri d’Educació —no sé qui són els altres sis— per a delinear els punts de partida dels nous currículums de la controvertida LOMLOE de la ministra Celaá, és a dir, dissenyar les línies bàsiques i generals d’allò que els alumnes han de saber fins als setze anys (ensenyament obligatori) i la forma en què s’hauran d’avaluar eixos coneixements. Després, cada comunitat autònoma i cada centre educatiu ho adaptarà a la seua realitat concreta: la lliçó de la concreció del currículum, tota una revolució,  ja la vam aprendre també fa trenta anys.

Ara de nou, continuem pegant-li voltes a la inutilitat dels ensenyaments enciclopèdics, a la memorització de dades que no serveixen per a res, etc. Fa deu o quinze anys, el mantra era el de l’aprenentatge permanent al llarg de tota la vida —una veritat com un campanar—, i lamente haver de dir que qui no entenga açò, en un món en canvi permanent on sempre estem aprenent, té un greu problema. Jo em pregunte si allò que els docents vam interioritzar fa trenta anys sobre la renovació dels currículums ja està passat de moda, i si ara toca de renovar la renovació dels currículums que es van renovar amb la LOGSE. Ja veuen: molta renovació. Vinc a dir-ho perquè els nous currículums de la LOMLOE —siguen els que siguen— tornen a incidir en temes en  què ja s’incidia fa trenta anys: la substitució d’aprenentatges memorístics per aprenentatges on els alumnes puguen aplicar els coneixements a coses pràctiques, del dia a dia. El que vam aprendre fa trenta anys continua sent vàlid, crec, però ara cal afegir aprenentatges per competències, una novetat que fa com a mínim deu anys ja s’experimentava en els Cicles de Formació Professional.

L’aprenentatge per competències suposa la inclusió en els nous currículums de situacions on els aprenents puguen posar en pràctica els coneixements que adquireixen mitjançant el desenvolupament d’unes habilitats. Els teòrics tornen a emfatitzar les bondats de l’aprenentatge cooperatiu (molt en voga des de fa deu o dotze anys), les teories de Vygotski, el constructivisme, l’autonomia dels centres, etc.  I quan això s’haja experimentat uns quants cursos, els alumnes hauran de passar pel garbell de PISA, eixos famosos informes on no solem quedar gaire bé; ja saben, quasi sempre som més aïnes aigua que s’escorre que no matèria sòlida adherida al colador que és la que es valora.

Els padrins i promotors de l’aprenentatge per competències són organismes com ara l’OCDE i la UE. Això pel que fa al paper de les superestructures. A l’altre extrem, en la concreció d’eixos currículums, s’aplega fins a cada centre educatiu, que els adapta a la seua realitat. Aprenem no per a estar entretinguts i  passar els matins tots junts a l’escola, sinó per a poder aplicar els aprenentatges a situacions reals en els plans individual i social (dimensió utilitarista de  l’aprenentatge). Jo aprenc, tu aprens i tots aprenem per a una finalitat. Quin sentit té aprendre una fórmula si no tindré mai oportunitat d’aplicar-la? I si he d’aplicar moltes fórmules, quin sentit té tindre-les totes al cap quan poden estar a un arxivador (com deia Albert Einstein), si hi puc recórrer en el moment en què les necessite?

Ara bé, vostés, diguen què diguen les superestructures occidentals i les educatives del MEC, no obliden de dir als seus fills i néts que sempre hi haurà coses que caldrà aprendre de memòria com, per exemple, les taules de multiplicar. Per què? Per comoditat i utilitat pràctica immediata. I si estudia una llengua estrangera haurà d’aprendre noves paraules per a utilitzar-les en nous contextos. La memòria sempre serà important i, a més, cal conrear-la amb adobs adequats perquè no es torne un camp erm, aspre i estèril.

Això del teorema de Pitàgores, les arrels quadrades, i moltes coses més, estan molt bé, però si mai en la vida —en la realitat quotidiana— necessite aplicar-ho en situacions reals, doncs ja no en tinc tan clara la utilitat. L’aprenentatge escolar no pot estar desvinculat del dia a dia. Com més ho estiga, més avorriment i frustració produirà en els aprenents i més alt serà el percentatge d’abandonament escolar.

Aprendre a aprendre significa que hem d’adquirir coneixements i hem d’aprendre  coses sense les quals no ens podrem desenvolupar adequadament en el futur, ja que sense eixos coneixements significatius imprescindibles no podrem consolidar-ne de nous en un futur i ens trobarem perduts, balancejant-nos sense seguretat en la intricada selva del coneixement amb majúscules. Algú pot pensar que un xiquet puga aprendre a dividir sense saber multiplicar? De la mateixa manera, no es pot aprendre sintaxi de qualsevol llengua, ni clàssica ni moderna, sense conéixer-ne primer la morfologia. Ni saber física i química sense saber matemàtiques. Uns coneixements es basen en uns altres, i sense uns bons fonaments els edificis se’n van a terra.

Ara comença la batalla per a esbrinar quins són els aprenentatges imprescindibles i que la comunitat educativa els consensue, però amb una excessiva autonomia —i no em referisc a les de les comunitats espanyoles— per part dels centres, tinc els meus dubtes.

The post Aprendre a aprendre, ara fa trenta anys appeared first on VilaWeb.