L’últim cas (conegut) d’incoherència dels polítics, entre què diuen i què acaben fent ha estat el del Sr. Alberto Núñez Feijoó, qui va afirmar que el PP no cediria a Vox la presidència de les Corts de Castella i Lleó. I malgrat que el Sr. Esteban González Pons ha dit que Vox és un partit d’extrema dreta, i en contra del que digué el Sr. Feijoó, la presidència de les Corts castellanolleoneses ha estat per a Vox, a més de la Vice-presidència del govern i diverses conselleries. Per això, tot i que el Sr. Carlos Mazón “intenta marcar distàncies amb Vox, després del pacte a Castella i Lleó”, què farà el PP valencià després de les eleccions de l’any que ve? I això, sabent que el Sr. Mazón ha assumit com a propi “el camí assenyalat per Esteban González Pons, de qualificar Vox com a extrema dreta” tal com publicava el diari Levante.

Crec que el toc d’atenció del president del Partit Popular Europeu, Donald Tusk, al PP espanyol ha estat d’antologia. El Sr. Tusk ha dit sobre l’entrada de Vox al govern castellanolleonés que “ha estat una sorpresa trista”, ja que segons ell “Pablo Casado era una garantia personal de mantindre el PP al centre-dreta, evitant flirteig amb els radicals, amb moviments d’extrema dreta com Vox”. Amb tot, el Sr. Tusk oblida que amb el Sr. Casado, el president de la Junta d’Andalusia, la presidenta de la comunitat de Madrid i el president de Múrcia van rebre el suport de Vox per a arribar a la presidència d’Andalusia, de Madrid i de Múrcia.

I és que Vox, malgrat que el cardenal Cañizares va dir que no era un partit d’extrema dreta, ha estat qualificat així pel president del Partit Popular Europeu, com ho va fer també el diari l’Osservatore Romano quan, referint-se al diputat valencià de Vox que ocupa un lloc a la mesa del Congrés espanyol, el qualificava així: “della formazione política di estrema destra Vox”.

Les mentides dels polítics no ajuden a fer més creïble la democràcia. I de casos n’hi ha per parar un tren. Tots recordem com, després de les eleccions del desembre de 2015, Ciudadanos va donar suport al PSOE per tal de formar un nou govern a l’estat espanyol. Però com que no es va arribar a cap acord amb els altres partits, i PSOE i Ciudadanos no van aconseguir la majoria absoluta, es van haver de celebrar unes altres eleccions el juny de 2016. Després d’aquests comicis de juny, va ser també Ciudadanos qui, de nou, va donar suport a una opció política per arribar a formar govern. Però ja no va ser el PSOE qui va rebre els vots de Ciudadanos (com mig any abans), sinó que el partit del Sr. Albert Rivera va votar pel PP. Evidentment amb tot el seu dret. El que passa és que si en només sis mesos Ciudadanos va fer aquest canvi, amb suport primer per al PSOE i després per al PP, això fa que la ciutadania dubte o recele d’uns polítics que, com deia Groucho Marx, abans deien blanc i ara negre.

Crec que els partits polítics haurien de ser honestos i valents per a anunciar, abans de les eleccions, a quins partits donaran suport i a quins no. D’aquesta manera els qui voten tindrien elements de judici per donar-los suport o no, segons les aliances que tinguen previstes de fer.

L’hemeroteca ens recorda més casos, on podem veure les mentides de diversos polítics. Allò que deien i allò que fan. Només uns exemples. El Sr. Albert Rivera abans de les eleccions d’abril de 2019, deia: “No pactarem amb el PSOE, ni amb Sánchez; els llevarem i punt”. I per això Ciudadanos, després de les eleccions aprovà per unanimitat no pactar amb el PSOE. Però alhora, no descartava pactes locals ni amb el PSOE ni amb Vox.

També el Sr. Manuel Valls, a Barcelona, abans de les eleccions municipals de 2019, denunciava la Sra. Ada Colau perquè “ha eixit de l’ambigüitat: és sobiranista”. I deia també: “Colau i (Ernest) Maragall són la mateixa cosa”. I per això durant la campanya electoral, deia: “Cal fer fora la Sra. Colau. Hem d’evitar l’aliança entre el Sr. Collboni i la Sra. Colau”. I encara: “Cap pacte possible amb el populisme de la Sra. Colau”. I per la seua part, la Sra. Colau deia en referència al Sr. Valls: “Fins ara, les elits han pogut fer el que volien”. Però, oh sorpresa, després de les eleccions municipals, el Sr. Valls va oferir els seus regidors a la Sra. Colau i al Sr. Collboni i sense condicions, per tal d’evitar un alcalde d’ERC. Per la seua banda, la Sra. Colau va dir que en cap cas no pactaria ni amb el Sr. Valls ni amb Junts per Catalunya.

Però el polític més camaleònic és el Sr. Toni Cantó, candidat de Ciudadanos el 2019 a les eleccions autonòmiques al País Valencià, abans a UPyD i ara al PP. El Sr. Cantó vetava, abans de les eleccions, qualsevol “pacte de Ciudadanos amb els socialistes valencians”, ja que el Sr. Cantó no volia de cap de les maneres pactar “amb el PSC valencià”. Amb tot, el Sr. Cantó “veia complicat pactar amb el PSPV a Alacant, però sense descartar-ho del tot”.

També el 2018, el Sr. Pablo Casado i la Sra. Dolors Montserrat, del PP, defensaven que governara “per llei, la llista més votada, sense pactes als despatxos”. Però ja vam veure que la Sra. M. José Català, que no va ser la llista més votada a l’Ajuntament de València, el 2019 volia ser alcaldessa. Una cosa semblant ha dit el Sr. Feijoó a València, quan ha afirmat que només governarà si és el partit més votat. El que no ha dit és amb quins altres partits governarà, en cas que no obtinga la majoria absoluta. Farà com ha fet el PP a Andalusia que va acceptar els vots de Vox? O ara a Castella i Lleó, on el PP governa amb Vox?

També el PP, després de les eleccions de 2012, va dir que baixaria els impostos i no va ser veritat.

També el PSOE va passar de l’“OTAN, de entrada no”, a votar afirmativament a l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1986. I de defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, a la unitat indivisible d’Espanya amb suport ple al PP en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució després del referèndum del primer d’octubre de 2017 a Catalunya.

Els polítics, tan acostumats a mentir, haurien de tindre ben presents les paraules de George Orwell quan deia: “En una època d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari”. I també les de John F. Kennedy: “El polític ha de tindre coratge. No s’ha d’amagar. I ha de dir la veritat. No li ha de fer por dir la veritat”.

Per això m’agradaria que els nostres polítics aprengueren a fer política des de la veritat. Com recomanaven Orwell i Kennedy. No des de la mentida i la falsedat, com les últimes mentides del Sr. Feijoó sobre no cedir a Vox la presidència de les Corts a Castella i Lleó.

The post “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres” appeared first on VilaWeb.