Aromàtiques

La millor hora per a passejar i oldre la muntanya, a l’estiu, és a poqueta nit. Després de la xafogor del dia, els arbres, les plantes, la més discreta de les herbes deixen escapar l’alé com un bany de vapor balsàmic que les fulles abrusades expel·leixen per cada porus i estoma. Hi haurà qui, tot al contrari, opine que el moment òptim per a eixir a caminar és abans de despuntar el matí, a la fresca, quan hom enceta el dia, després d’haver-se rentat la cara amb dos grapats d’aigua. No seré jo qui ho discutisca; però atenent al principi rector que em governa descarte aquesta segona opció majoritàriament per peresa. És cert que es podria argumentar alguna excusa a fi de tapar aquest defecte, com el fet que la brisa nocturna amb tendència a bufar cap a la costa desallotja en gran manera les essències acumulades durant el dia, etcètera, etcètera. Però trobe que tampoc paga la pena discutir amb aquells que prefereixen la frescor destil·lada de l’alba, perquè com quasi tot a la vida és qüestió de gustos.

Així doncs, jo m’estime més obligar-me a eixir a última hora de la vesprada. Quasi sempre recórrec, monòton, els mateixos camins tot esperant topar-me amb els corrents que revolegen arran de terra transportant masses d’aire càlid que sovint N’espenten altres de més tebis. Aquesta tènue agitació etèria és la responsable de la confluència de centenars de fragàncies que, al principi, es perceben com un tot homogeni, però amb una mica d’empirisme poden desglossar-se en els seus components com si es tractara de la fórmula magistral d’un perfum.

Les nostres muntanyes tenen això: una topografia quasi de joguina, comparada amb els cims de més al nord, però un capital botànic caramullat d’espècies fragants. Els magnífics Pirineus, per exemple, estan formats per serralades inodores, per fastuosos pics que es coronen amb praderies de vellut. Hom se sent ínfim al bell mig d’una vall glacial, imaginant les forces generatrius que han imbricat granit amb pissarres fins a arribar a aquella morfologia monumental on l’aigua hi és present per tot arreu. Ací tot és més menut, més amanós. Les fonts de muntanya presenten l’atractiu del miratge i els fondals i les costeres rebrotades estan tan atapeïdes d’argilagues i esbarzers que fan impossible el trànsit: més que no pel terreny, per la ferotgia de les plantes.

És Indiscutible que on hi ha romer, sajolida o timonet, santolina o ruda, deixen notar la seua presència amb pocs ambages; com és el cas de la pebrella -el rossinyol del matollar- que encara que cresca tan discreta li basta un frec per damunt de les fulletes lenticulars perquè exhale una de les olors més agrest, delicada i exquisida que es poden desitjar, com el cant d’aquell pardalet. Però a l’estiu, tota aquesta regolfada d’olis essencials formen el context on es pot llegir el rastre d’altres plantes que proporcionen el matís canicular de la passejada.

És el cas de l’olivarda, que creix a la vora del camí, i que sempre és frenada per la presència de la veritable garriga. La seua és una sentor apegalosa i persistent que canvia força segons si les mates estan pròximes o a distància. De prop, recorda l’olor intensa d’una xinxa, mentre que, si s’ensuma de lluny quan és transportada per un corrent d’aire, mostra un matís hirsut, melós, que resulta agradable. I ja no cal dir quan travesses una pinada recalfada pel sol que regalima la mateixa fragància de la trementina, de serradura fresca, amb efectes, per a mi, quasi narcòtics. Però potser, un dels arbres més discrets pel que fa a la flaire siga el garrofer. Malgrat això, quan les garrofes estan madurant, el voltant de l’arbre fa olor d’ombra seca, de golfes tancades, com si la saba que recorreguera l’espai entre la corfa i el càmbium vascular duguera xocolata.

Això mateix ocorre amb la llet que traspua la figuera; té un perfum flonjo, surenc, que pot arribar a ensumar-se des de lluny amb un ventall de tonalitats. També és el cas dels esbarzers que retenen l’essència de la melmelada entre fulles i enfiladisses tan feridores com els ullals d’un gos. El gram, el fenàs, la canyota -assecats ja-  deixen caure els grans madurs per a ser transportats per rengleres de formigues. I aquest tràfec d’espigues, de recollida de farratge, contribueix a l’atmosfera campestre, com també hi participa el balanceig de les canyes amb l’olor tendra de l’aigua que creixen al costat de les canals de reg. El crepuscle és, per tot això, una bona hora per a passejar pel camp sense tindre cap motiu particular per a fer-ho; tan sols eixir a estirar les cames i jugar a endevinar la presència de plantes com qui endevina el nom dels ocells sense veure’ls, només amb escoltar-los.