Vaig intentar veure alguna cosa més en aquell gran tapís i no simplement fils i nucs, però res. Als quadres les ratlles eren ratlles, les taques, taques sense rastre de dones, ni ocells, ni astres. Creieu-vos que aquesta ceguetat conceptual em va copsar de bona veritat. És una vergonya que arrossegue fins hui en dia i que he intentat esborrar amb algunes altres visita a la Fundació, que produïren el mateix resultat.

Una vegada, comentant-t’ho amb un teòric de l’art, em donà una explicació que m’aportà certa tranquil·litat d’esperit, ja que -segons em va revelar l’acadèmic- la carència no estava en l’obra de Miró sinó en el meu engranatge neuronal. I que, per extensió, aquest era no tan sols el resultat de la bioquímica sinó del bagatge cultural que havia pogut manejar fins aleshores. O, tal com ho va resumir: que no estaven fetes les flors per als porcs -bacons, va dir, concretament. Uf, això em va alleugerir perquè em va fer reparar en tantes i tantes coses per a les quals no estic cognitivament preparat.

És cert, també, que en aquest sentit de vegades he experimentat certes paradoxes. Una va ser amb les sonates per a piano de Beethoven. De sobte, un dia, van deixar de ser sons i es van convertir en un tot amb significat ple i universal. A partir d’aleshores, quan les escolte, em fan sentir com un gra de sorra en una platja assolellada, amb la remor de la mar al fons. Però aquestes coses, aquestes metamorfosis o miracles passen sense que les perseguisques; de fet, ni tan sols la determinada intenció de l’autor hi conta.

En aquest ordre de coses, llegia sobre l’obsessió de Jaume Plensa per a aportar l’art a l’espai urbà. En l’entrevista, ell mateix contava que l’escultura de la plaça de Colom de Madrid aportava ‘tendresa, harmonia, i silenci’, com el gran cap que va plantar a la platja de Botafogo (Brasil) del qual manifestava: ‘vull que els faça somiar’. Jo, que porte gravat a foc els versos de Whitman (‘la vaca que remuga, capcota, supera qualsevol estàtua’), em costa d’entendre la finalitat de tots aquests reptes o instruccions intel·lectuals.

Per això pense que, en aquests casos, les explicacions escrites en Braille al peu de les obres són indispensables perquè alguns puguem veure més enllà del nostre nas. No sé si alguna vegada Miró o Plensa hauran reparat en açò. Altres vegades ens ho posen més fàcil, com Beethoven amb les sonates de piano, i creen genialitats com Joan Miró quan pintà Mont-roig, l’església i el poble (1919), La table, nature morte au lapin (1920) o el Retrat d’una xiqueta (1917) on el verd dels ulls, el roig circular de les galtes i l’or de les celles diuen totes les coses que es poden contar en un llenç perquè tothom ho entenga.

The post Ars appeared first on VilaWeb.