Portem quasi quatre dècades de lleis educatives i la confrontació ideològica  continua present: la dreta ja amenaça de recórrer-la. Quantes lleis educatives més haurem de veure encara? Moltes més, crec, mentre no hi haja un pacte educatiu i es consensue una llei que satisfaça tots els equips. Així doncs, continuarem amb noves lleis educatives amb els canvis de governs, és a dir, a ritme d’un obrir i tancar d’ulls. Eixa llei educativa amb què tots somnien i que portaria la pax educativa hispana no s’albira de moment en l’horitzó.

I quan no hi ha consens, hi ha gresca, brega, gent descontenta al carrer, llaços del color que s’escaiga que pengen de les façanes dels centres educatius malhumorats i apareixen una caterva d’insatisfets que demanen que crucifiquen el ministre de torn. Ara li toca moure soroll a l’altre equip, a l’equip de dretes. Però, per favor, no em crucifiquen a mi perquè jo siga un ferm defensor de revàlides i proves externes periòdiques que avaluen el rendiment i l’assoliment de coneixements en cada etapa. No em lapiden, els ho demane per ma mare, perquè el meu pensament tradicional estiga de part dels qui valoren l’esforç, però sembla que això ja no està de moda. Però no es preocupen: pel camí que portem, els estudiants cada vegada estaran menys preparats i la universitat es veurà obligada a abaixar els nivells per falta de ‘coneixements previs’, un concepte logsià. I això també els passarà a aquells que es decanten pels cicles formatius. Total, per a què? Diran els desencantats del sistema. per a trobar un treball temporal precari? Per a formar part d’eixe 40,4 % de jovent de menys de vint-i-cinc anys sense ocupació? En això sí que som capdavanters! Fins i tot estem classificats per davant de Grècia, Itàlia i Lituània, quan la mitjana de la zona euro és del 18 %.

I mentre el nivell de coneixements i l’assoliment de competències dels nostres estudiants en els informes internacionals, com ara PISA, TIMSS, etc., van empitjorant, en compte de consensuar un model que pal·lie el fracàs i l’abandonament prematur, en compte d’investigar mètodes que preparen per a la vida ciutadana i per al demà, en compte de valorar el domini de com més llengües millor, en compte de millorar la formació i selecció del professorat, en compte de crear d’una vegada una carrera docent que estimule els professionals del ram, resulta que ja pensem en una nova llei!  Si no ens centrem, entre més, en les qüestions apuntades, no avançarem un pas.

Una llei no es materialitza fins que es publica al BOE. És aleshores quan es fa carn. Així i tot han de passar prou anys perquè la societat s’adone dels canvis introduïts. Recorde que a finals del segle passat hi havia molts centres educatius, sobretot de l’antic Batxillerat, que s’oposaven a la introducció de la  LOGSE de 1990, però ni Déu no els en va lliurar. Els guanyadors van ser els que es van anticipar i la van experimentar des de mitjans de la dècada dels vuitanta. L’última gran revolució educativa va tindre lloc amb la LOGSE de 1990, una llei molt debatuda aleshores per tots els estaments implicats. Les lleis que han vingut a continuació n’han sigut adaptacions, ampliacions, correccions, modificacions, etc. d’aquella. Qui vulga fotre’m fuetades per les dues últimes afirmacions, ja m’afanye a despullar-me de cintura en amunt i pose les mans sobre un piló perquè ho facen  al seu gust.

Els partits guanyadors d’unes eleccions esperen l’ocasió de posar o rebutjar en l’olla educativa els ingredients del seu gust: la classe de religió, els concerts educatius, l’educació sexual, l’educació per la ciutadania, la moral, la formació cívica, la immersió lingüística, la segregació per sexes, la llengua en què s’ha d’ensenyar, etc. Hui començaré per un tema polèmic: la llengua vehicular que cal emprar a l’ensenyament.

El premi Nobel i acadèmic de la RAE Mario Vargas Llosa (El País, diumenge 6 de desembre de 2020) em sorprén quan afirma que l’espanyol és ‘una lengua disminuida, silenciada, preterida ante lenguas locales que son habladas por minorías’. Doncs sí que estem apanyats! Fins ara jo tenia entés que, en el nostre domini, la llengua minoritària i minoritzada era el valencià. De fet, en El Punt Avuí (Edició de Girona del 13 de desembre) s’afirma que el 2020 amb una població de 4.343.271 habitants,  el percentatge de gent que fa servir el valencià com a llengua habitual és del 28,1% enfront del 32,8 % que ho feia el 2005, quan la població era de 4.172.396 habitants. Això suposa una caiguda de parlants habituals del 4,7 %. El segment de població que més abandona la llengua són els joves. És un fet que al carrer, al treball, al mercat, a les tendes, als bars, als restaurants, etc., el valencià és a prop del risc d’extinció. L’espanyol no estarà mai en perill d’extinció perquè el trobarem per tot arreu: sempre hi haurà en castellà més premsa escrita, més cadenes de televisió, més bombardeig publicitari, més revistes, més llibres, més traduccions, etc. Així que el senyor Vargas Llosa i els qui pensen com ell poden dormir tranquils.

En la pròxima entrega parlaré dels centres d’alumnes amb necessitats educatives especials, les repeticions de curs, la religió, l’educació en valors, i alguna cosa més arran de la LOMLOE de la ministra Celaá.

The post Brega educativa per la LOMLOE (1) appeared first on VilaWeb.