El soroll d’una motoserra fa que m’avance a veure com quatre operaris capolen les branques més grosses de dos pins que creixen en un jardí. La comesa es veu difícil i s’ajuden d’una grua per a sostenir-les i dirigir-ne així la caiguda. Al costat els albercoquers mostren els grumolls de les flors incipients d’un rosat vergonyós. Les branques de l’esporgada esperen per a ser arreplegades.

En això que veig Andrés acostar-se amb les mans a les butxaques per la vorera. Com pensava, ha arribat abans i se n’ha entrat carrer endins perquè creia que jo estaria per allí. El veig molt bé. Parlem breument del trastorn evident que pateixen les estacions i comencem a caminar, a xarrar d’allò que és visible i també del que no es veu.

Seguim a la llarga la paret de la Cooperativa Agrícola Sant Joan Baptista que desemboca al carrer de la Poassa, tot just enfront de la Casa de Cultura. Des d’ací es veu com el carrer baixa recte. Andrés em diu que va cap a Montitxelvo i a mi em fa l’efecte il·lusori que és un camí que travessa de part a part la Vall, des de la Serra Grossa fins al Benicadell. Al costat de la Casa de Cultura hi ha l’escola del CRA Riu Vernissa. De fet, els xiquets mengen en una aula de la Casa de la Cultura que té una finestra oberta i deixa anar les veuetes i la dringadissa dels coberts contra la vaixella.

Encetem el carrer que puja amb una costera suau. Al balcó de la casa número dènou creixen unes calèndules que, encara tancades, comencen amb groc els pètals i progressen fins a fer-se del seu taronja natural. En aquest carrer hi ha l’ajuntament i, al costat, la llar dels jubilats, davant d’una plaça alta. A la plaça dues xiquetes juguen entre els bancs i dos cossiols que contenen dues oliveres. En un, arrimat a la paret, pren el sol un vell sense que la fortor del sol li cause cap molèstia. Aixoplugades sota un sostre s’ordenen una vintena de bústies, com si foren les caixes de seguretat d’un banc. S’hi llegeixen noms i cognoms com: Sean, Paul, Derek, Miss Stone, Haaffen, la qual cosa és un bon bioindicador de la salut del poble, ja que els estrangers més exigents solen triar entorns amb intimitat i poques molèsties, i serveis bàsics a l’abast.

Més endavant s’arriba a la plaça de la Creu on hi ha el Bar Cooperativa San Juan. El nom de l’establiment està imprés en un rètol d’aquells on apareix la botella de cervesa Águila Imperial; és com si per aquesta portalada el temps s’hagués aturat quaranta anys mentre prenia un refrigeri. En el balcó d’una de les cases cantoneres de la placeta (en realitat és el número 1 del carrer Nou) els testos multicolors amb cactus s’arrengleren hiperordenats com si foren els usuaris habituals d’un solàrium. Aquesta casa mostra les parets i els carreus de cantó de pedra vella, ben restaurada. És un habitatge pairal amb dues balconades amb forma de mirador, una a cada costat de la porta principal. Al primer pis també s’obrin dos balcons i un altre que es veu encegat; dalt de tot, dues finestres.

Seguim caminant i xarrant i, quina sorpresa! Hi ha una casa que manté la clau a la porta. Quants anys sense veure aquest detall que abans era ben comú. Sens dubte un altre bioindicador molt favorable. Al final del carrer troben la manisa aquella que resa: ‘Pueblo de Benicolet. Partido jud. de Albayda. Provincia de Valencia’. Les lletres blaves sobre l’esmalt blanc resulten sempre tan netes! Una mica més endavant ja s’ix del poble. Des d’ací es veu el dibuix de la carretera que puja cap a Llutxent, que s’intueix darrere de les llomes rodones que es toquen unes a les altres. Inclús creiem veure el Castell de Xiu i el convent a l’esquerra.

De sobte comença a sonar una mena de cercavila faller que em resulta familiar però del qual desconec el nom. És com comença el ban que ix dels altaveus instal·lats expressament: ‘Atenció. Atenció. Per part de l’Ajuntament de Benicolet es fa saber que, fins a nou avís, la treballadora social atendrà al públic de deu a onze. Repetim. Repetim’, i es torna a fer el ban, com si fos un dictat, per si algú no l’ha acabat de sentir i perquè a mi em done temps a prendre nota. Quan acaba l’avís em torne a fixar en les muntanyes que miràvem abans i on el carbó del darrer incendi mascara les faldes com si hagueren estat trepitjant sutja.

El carrer del Nord és estret i crida l’atenció l’originalitat del trencadís amb què està fet el número esbossat de la casa. El carrer acaba en una casa cantonera que s’estira formant una aresta prima que forma un xamfrà de rajola massissa, amb els dos costats plens de finestres quadrades al carrer del Nord i amb arcs de mig punt a l’altre carrer.

El vent suau du l’olor mel·lífera de la flor dels ametlers que acompanyen el carrer vorejant aquesta part del poble. Canten les caderneres i una nova ràfega ens du l’olor d’una cuina que, en aquesta hora, ens desperta gana. Voregem, doncs, els poble seguint el carrer de Sant Joan Baptista i arribem a una plaça on hi ha el Bar Cervantes. Preguntem per a dinar a un xicot molt dispost a atendre’ns i ens diu que hui toca paella de faves i carxofes però que encara tardarà un poquet. Sense paraules consensuem que paga la pena esperar, així que li diem que eixirem a fer una volta i tornarem d’ací a una estona. A l’eixida dos homes, un assegut fumant i l’altre dret, parlen amb poca gana d’un tercer que se’n va carrer avall. Li retreuen alguna cosa de la faena i vull entendre que es refereixen al fet que aquell no dóna cap jornal per perdut, això col·loquialment se’n diu anar assacanat. Però lluny de ser una confidència, quasi que forma part del ritual que explica per què ells s’estimen passar més estona al bar. Tampoc ho sé.

Per fer una mica de temps tirem carrer avall, seguint-li les passes al desertor, i veiem una placa de pedra on es llig Plaza de Cervantes. Ara m’explique el nom tan il·lustradament anacrònic del bar on dinarem després. A la plaça hi ha una casa molt vella, pràcticament en ruïnes. La façana es veu descarnada, en un abandó total. Un costat de l’església limita un costat de la plaça. Aquesta paret està lluïda simulant rectangles de pedra. En realitat, però, la pedra original deu estar baix d’aquesta capa de modernor. A mesura que anem seguint la paret arriben a la porta principal de la parròquia de Sant Joan Baptista. S’han de pujar quatre escalons per a arribar-hi. Sobre la porta, una fornícula menuda protegeix l’escultura blanca i menuda del sant amb una aurèola de fil d’aram. El sant aixeca una petxina per a batejar un corder que jau als seus peus. En això, que la remor d’un eixam d’abelles ens fa buscar l’origen i el trobem en el tràfec d’aquests insectes entrant i eixint d’un forat per on passa un cable de la llum que s’endinsa cap al temple i on, segurament, deuen estar fent niu.

Al costat, la casa del rector està tan polsosa que diu estar deshabitada. Aixecant l’esguard es veu el campanar que presenta el segon tram, on estan les campanes, bastit amb rajoles massisses aconseguint un bonic efecte mudèjar, rematat amb la cisterna. Enfront de l’església hi ha el solar llarguíssim que ha deixat l’enderrocament d’algunes cases. Se n’han tret els enderrocs i es veuen les parets íntimes dels edificis que hi havia, ara exposades a l’escrutini públic, certament sense massa impudícia. Els sacs de pòrtland esperen arrenglerats per a començar de seguida l’obra nova.

The post Benicolet (I) appeared first on VilaWeb.