El sol comença a picar. Toquen les deu en el campanar i continue cap avall, fins a arribar a la plaça de Sant Josep on trobe l’església i l’Ajuntament, que és també, com en altres indrets menuts, consultori mèdic i oficina de Correus. L’Ajuntament mostra, dibuixat sobre la façana, l’escut del poble. És tancat, com si en aquest poblet no en necessitaren. I això deu ser un bon senyal.

L’església és un edifici menut que té un cert aire colonial. El campanar arrenca amb un cub obert amb arcs pels quatre costats que resguarda dues campanes i, sobre aquest, s’eleven dos cossos més amb la mateixa forma rematats per un penell. Un rètol indica que la construcció data del segle XVIII. Des d’allí estant, veig la part de darrere de les cases de la plaça Major, aquelles que estaven enfront del palau. La unió d’aquests murs posteriors formen un gran mural pintat on repten sargantanes multicolors, volen ocells geomètrics, un gat descansa i alguns xiquets treuen el cap per finestres i portes postisses. Es tracta de quatre parets que volen representar, cadascuna, una estació de l’any. Hi llig: primavera, estiu i tardor però no trobe el rètol de l’hivern ni la firma del, o, dels artistes. A la primavera es recrea una escena amb gent gran, amb els suficients detalls fisonòmics perquè puguen ser reconeguts per aquells que els conegueren en carn i os. Per això, per a mi, són un seguit de simbolismes que no sé llegir. Aquest racó forma una mena de parc amb tres palmeres més, uns gronxadors moderns i dues pedres de molí que romanen estacades en l’asfalt com si foren els botons d’un gegant caiguts a terra de qualsevol manera.

Continue pel carrer del Molí i isc fora de la població. Els baladres en flor es boten desinhibits les tanques d’una finca. Uns gossos comencen a lladrar amb una veu suficientment bròfega com per a fer-me retrocedir tot i que, encara que no els veig, deuen estar tancats. Desfaig el camí i les estridulacions de les cigales afinant l’instrument a mesura que la calor domina em fa oblidar l’amenaça canina que tenia més d’imaginària que de real.

Torne per on he vingut altra vegada a la plaça de Sant Josep. Ara, m’arriba la gatzara dels esmorzars que estan en ple apogeu. Gire un cantó i veig quatre homes asseguts fora del que sembla el bar, prenent la fresca, si es pot dir així. Baixe per aquest carrer, el nom del qual no trobe i, efectivament, hi veig un bar al costat d’un forn que roman tancat. L’olor de fritanga ix de l’establiment i impregna aquella atmosfera estreta talment com si fóra el d’una ciutat. El carreronet pel qual davalle acaba de seguida en un parc. Continue caminant i tope amb un panell que explica que Benissuera és, juntament amb Alfarrasí, Sant Pere i Guadasséquies, un dels quatre pobles anomenats ‘del riu’. És interessant de llegir que aquests pobles ocupen la part més fonda de la Vall i formen aquest tàndem per la ubicació lineal al llarg del riu Albaida d’on prenien l’aigua d’una mateixa séquia que regava les xicotetes hortes de cada terme.

El parc va eixamplant-se i decidisc de divagar una estona per allí. S’han construït torradors, hi ha gronxadors i algun banc per a asseure’s. Una placa indica que es tracta del Parc Flautí (Rafael Martí Vidal, 24-2-1908 al 12-9-2000). Una edat digna per a morir-se, perquè, com sempre ha comentat Paco Mariana, ‘morir-se abans de vuitanta anys és fer el ridícul’. Sent el cloqueig d’una gallina que va picant per darrere el corral d’alguna casa que està a l’esquena d’aquella esplanada. El sol cau implacable i busque una ombra sota un àlber per poder fer-me una composició d’on sóc.

M’arriba una olor clara i estiuenca de les canyes verdes que creixen al meu davant. Aquestes gramínies assenyalen una aigua que no veig però que, sens dubte, ha de córrer per aquella banda eixuta de la llera quan el riu vinga carregat. Allà dalt, pràcticament invisibles, endevine els abellerols que descobrisc pel seu cant que arriba com a xiulets sobreposats, uns sobre els altres, com si amb la veu mantingueren també la distància de vol entre ells.

Veig una canal de formigó per on discorre una aigua tèrbola i esmortida que només dóna senyals de vida per la pols que transporta a la superfície plana. Intuïsc una altra aigua que no veig. A l’esquerra comencen les terres de conreu amb un carabassar d’una vitalitat feréstega que treu les tiges entre la tela verda que el cerca com si foren les potes d’un polp. Al fons, segueix un camp de gira-sols que encara semblen embovats i la veu d’un rossinyol de bardissa, de bell nou, em reafirma la presència del líquid que no puc albirar des d’on sóc. Mire el llit del riu que en aquest tram està sec i veig que en la riba oposada es poden comptar els horitzons blancs de marga dipositats en horitzons durant un temps remot que és difícil d’imaginar.

És massa el sol que cau i decidisc de tornar i entrar al bar. Salude els homes que encara hi ha a la porta i entre cap endins. Les taules semblen camps de batalla abandonats després d’una forta envestida. Corfes de cacauets, restes d’ensalada, pinyols d’oliva, botelles, tovalloles extenuades, les tasses brutes dels cafés. Demane un tallat i una botella d’aigua. La dona que atén sembla que està allí per casualitat. No ho sé, però em fa un gest perquè li repetisca cada cosa que li demane: ‘no em calfe la llet’, ‘una botella menuda’, ‘quant li dec?’.

A l’entrada del bar hi ha una gran pancarta on es llig: ‘Salvem el palau de Benissuera’. Du impreses fotos velles i, sobretot, retalls de premsa: ‘Les pluges provoquen una nova caiguda en el palau de Benissuera (22-9-16)’; ‘Solvia renuncia a vendre el palau de Benissuera i el donarà al poble’; ‘Benissuera reconquista el seu palau (4-4-2016)’. Em fa l’efecte que és, doncs, un dels emblemes reals emprats en la recent reconquesta del palau. És una mostra gràfica de l’empeny perquè l’immoble passara a ser propietat d’aquells que s’han criat al seu esguard. Pel que llig, sembla que va ser un procés llarg i que suposà un canvi continuat de propietaris fins que acabà en la donació al municipi per evitar el deteriorament irreversible del castell.

La dona del bar ix a fumar amb el grup que és al carrer i quede tot sol. En aquest descans prenc consciència del meu isolament, de què faig o, millor dit, de què no faig en aquells moments. Seguir aquesta forma divagant, erràtica, d’anar pels pobles, descriure aquestes passes tan personals, quin interés pot tindre? No seguisc cap mètode, cap altre pla que no siga el meu deler, per tant, és molt i molt difícil traure res en clar d’aquests escrits. He de ser sincer i escrupolosament humil per a poder continuar-hi.

Torne pel carrer Alt, per on havia començat el recorregut i intente rodar per darrere del palau per si fóra possible veure alguna cosa del seu jardí. Un gos amb el musell blanc està nugat a una cadena. Quan em veu s’aixeca del seu embadaliment senil i llença dos lladrucs suficients per a creure’s encara útil i perquè jo, tan poruc com sóc, només arribe a veure de lluny les puntes dels pins que ixen per dalt de les cases. Quede més aviat decebut per totes les coses que no he arribat a esbrinar: qui eren els Bellvís?, qui pintà el mural?, on era l’aigua imaginària? Per tot allò que no sé i que mai sabré.

Remunte el carrer Alt i, de tornada cap a casa, em tope amb el carter que fa el repartiment amb el seu cotxe particular. Pense en el camí i en l’estona que he de conduir, escriure, reescriure, rellegir. La calor a aquelles hores és difícilment suportable.