Quan en sent a parlar, doncs, tinc la mateixa sensació de desconnexió, de paral·lelisme dimensional, que he tingut quan he viatjat per alguna ciutat i he vist aquells edificis sencers d’oficines, de grups de gestió, d’inversions, etcètera, i m’he preguntat: en què deu treballar aquesta gent? Supose que mirant pantalles d’ordinadors, parlant per telèfon i regirant papers, això és clar. Però quin és el producte final d’una jornada de treball? Deu ser alguna cosa quantificable, que permeta al pencaire de torn tindre la sensació de donar per ben aprofitada  la jornada laboral? El que realment desconcerta és que aquesta tangibilitat és, contradictòriament, material i immaterial alhora. Per una banda, immaterial perquè els valors no es poden tocar, no es poden percebre de forma directa, si no és a través de xifres que representen desitjos, ànsies, fòbies, interessos, aspiracions o aversions. Per altra banda, material, perquè en llocs ignots tota aquesta caterva d’anhels acaben materialitzant-se en muntanyes de diners, de fem, de morts, d’excedents o de misèria que, per descomptat, sí que són magnituds mesurables.

Així, l’IBEX, la prima de risc o l’euríbor em resulten temes inconnexos, una mena de sucres misteriosos. Per això, imaginar qui pot ordenar les negociacions o modular la compravenda de títols és, en el meu cas, la reminiscència cinematogràfica d’un magnat assegut darrere d’un cigar model ‘robusto’, com els que li agradava fumar a Churchill, envoltat pels reflexos dels gràfics pujant i baixant a les pantalles dels ordinadors, dins la penombra d’un despatx de fusta d’anouer. I ací s’acaba tot!

Però sembla que la borsa -o hauria d’escriure Borsa, perquè l’ens té entitat i vida pròpies-, com sovint expliquen els periodistes econòmics, la borsa, de la mateixa manera pot créixer eufòrica davant la visió d’una primavera imminent, com trontollar com un tamagotxi oblidat si li arriba un mal aire o una qualsevol pusil·lanimitat. Això passa aquesta setmana, segons sospite: la borsa s’ha inquietat per la irrupció sobtada d’un coronavirus al bell mig d’un mercat de peix, en una macrociutat del centre de la Xina. En un primer moment, la cosa no pintava tan malament, però una vegada constatat el contagi de persona a persona sembla que és una qüestió per a preocupar-se. Els parroquians han començat a gripar -alguns malauradament s’han mort-, i la pesta ha anat botant d’un país a un altre en pro de la globalització fàcil. Els xinesos, doncs, han començat a circular amb la mascareta que tan acostumats estan a dur els asiàtics i, aquest look massiu i inquietant, vist des del despatx de fusta d’anouer ha fet trontollar l’ossamenta atrafegada de la borsa com si ella mateixa fóra una vella meretriu malalta.

Com m’alegre de no saber res de tot aquest rotllo. Sospite que a mi aquesta ignorància em confereix una certa immunitat, mas que siga il·lusòria, enfront de la nova pneumònia asiàtica del coronavirus que, tampoc sé ben bé per què, m’imagine com una pilota de putxero investida amb la tiara de cartó d’un tortell de reis. Tot és, en definitiva, les recialles d’haver patit una educació imperfecta.

The post Borsari appeared first on VilaWeb.