El matriarcat de les Picones

La tenda de la família Picones ha subsistit durant quatre generacions. Fou fundada per primera vegada a finals del segle XIX pels avis de Pepica i Mercedes Mompó. A causa de la mort prematura de l’avi, fou l’àvia Vicenta Maria qui hagué d’encarregar-se del negoci fins que el seu fill gran va poder tornar del servei militar. Llavors, a partir del 1904, José Mompó -conegut com a Pepe Picones– juntament amb sa mare Vicenta Mari, va mamprendre el negoci familiar que, com havia de ser, va passar més endavant a mans de les seues filles Pepica i Mercedes. La filla de Mercedes, Mariló, representa l’última generació que s’ha criat i ha treballat a la històrica tenda dels Picones. I en companyia de Pepica i Mercedes custodia cada record com un tresor.

Si bé pot resultar estrany per a les generacions que ja som filles del postmodernisme, una tenda com aquesta era de vital importància en un temps que no coneixia la immediatesa ni els avanços més privilegiats de la revolució tecnològica. I encara ho era més per a un poble abraçat per les muntanyes: no fou fins al 1992 que es va inaugurar el túnel de l’Olleria, una via de comunicació que va suposar un abans i un després per als valldalbaidins, que fins aleshores vivien condemnats a haver de serpentejar la serra grossa per l’antic port de l’Olleria si volien viatjar cap al nord del país. Així com explica Mercedes, els seus avis anaven amb carro als diferents pobles i ciutats a buscar el gènere per a portar-lo al poble. Més endavant, van poder canviar el carro pel cotxe. “Anàvem a l’Alcúdia de Carlet per galetes Cuétara, per la fira anàvem a Ondara per gabietes, a Xàtiva per l’arròs… Tot ho portàvem en sacs de 50 kg, fins i tot el detergent en pols” — diu Pepica. I la família Picones abastia així les famoses fàbriques de vidre de l’Olleria, les torneries, la pirotècnia, a més de cobrir les necessitats bàsiques -i no tan bàsiques- de les famílies. Hi venien de tot: aliments, productes tèxtils, de neteja, papereria, llenceria, ferreteria i un llarg etcètera.

És ressenyable el fet que hagen sigut les dones de la família les que han encapçalat un negoci com aquest des del principi. Sobretot si tenim en compte que a les darreries del segle XIX i durant el segle passat les dones seguien relegades a la llar i a les cures. Mercedes, la més gran de les dues germanes, conta que va anar a escola fins als 14 anys i, malgrat que li hauria agradat de seguir estudiant, es reconeix privilegiada de poder aprendre tantes coses a la tenda i d’ocupar un lloc com aquell sent dona. “A l’Olleria sempre hi ha hagut dones molt intel·ligents, però a 12 anys les posaven a treballar al taller, no en tenien ni tan sols l’oportunitat”, diu. Pepica només va tindre un fill perquè havia de treballar a la tenda tot i que “a l’època, el més normal era tindre’n més d’un”, diu. Tot i això, va tindre temps, coratge i suport per a treure’s el carnet del cotxe, perquè quan son pare es va fer malalt algú se n’havia de fer càrrec. “El meu home va comprar una furgoneta i jo la usava per a la faena. En aquell temps, fer coses que habitualment feien els homes, no estava ben vist. M’han arribat a dir en mig del carrer: ‘a la cuina hauries d’estar!’. Fins i tot ma mare ha arribat a dir-me que estava fent faena d’home… M’han dit moltes coses, però jo he sigut valenta” — explica Pepica.

El Residu Zero no s’ha inventat al segle XXI

Últimament, gràcies a l’activisme, la qüestió ecologista s’ha posat al centre del debat públic. Una de les tesis més qüestionades pel capitalisme, precisament per la càrrega anticonsumista, és la del decreixement. A grans trets i en contra del que interpreten els sectors més reaccionaris, no es tracta de tornar al paleolític superior, sinó de canviar alguns dels hàbits que hem desenvolupat recentment per tal de reduir la nostra petjada de carboni. Un exemple podria ser el Pla de Residu Zero que va més enllà del reciclatge i posa el focus en la reutilització, per tal de reduir la producció i els residus.

A Ca Picones, així com a la resta de les tendes de l’època, ja venien els productes a granel. Encara s’hi conserven des de les bàscules -on a banda de pesar aliments, les mares anaven a pesar els fills– fins a les capses on guardaven els productes. “La gent jove, com no ho ha viscut, es pensa que tot ve en bossetes, que t’ho poden dur tot a casa… Nosaltres gastàvem paper d’estrassa, per exemple, que era dens i no portava plàstic, i si no, féiem caputxos de paper. Per a emmagatzemar els productes alimentaris, els separàvem en grans capses de fusta. Teníem diferents pesos per a les balances i fins i tot el detergent el veníem a pes! Les dones usaven coixineres de tela per a vindre a comprar i portaven els seus propis envasos de vidre”, explica plaentment Pepica.

El tancament de la tenda i d’una època

Els temps canviaven. El túnel de l’Olleria havia suposat un canvi respecte de la situació d’aïllament de la Vall d’Albaida, la producció local i el treball artesanal feien les últimes alenades, víctimes de la revolució tecnològica i el nou ordre neoliberal, i les grans superfícies arribaven als pobles. Mercedes i Pepica s’havien fet grans i Mariló havia seguit, finalment, una altra vocació, tot i que encara hi va haver temps perquè eixira de la tenda, vestida de blanc, el dia de casament. Al voltant de l’any 1996, la família Picones va tancar la porta de la botiga per a sempre. I dins encara hi ha la seua  història i la de l’Olleria.

Malgrat tot, elles no deixen d’anar-hi i d’obrir les portes, de tant en tant, del que podria ser gairebé un bonic museu etnològic. Estan decidides a preservar aquest patrimoni que bé mereix una bona etiqueta historicista.

The post Ca Picones: un portal directe a l’Olleria del segle passat appeared first on VilaWeb.