Després d’aquestes presentacions, el llibre d’Alfons Llorenç comença amb el capítol ‘D’un temps, d’un país. Regle i segle d’un valencià universal’, on l’autor d’aquesta gran obra repassa l’origen del País Valencià, des del 9 d’octubre de 1238, dia en què ‘els valencians nasquérem com a poble i nasquérem a Europa’.

El segon capítol, ‘Un casal per a nàixer al camí de la Mar. Casa natal’, tracta sobre la llar familiar de sant Vicent, els seus pares i la descripció de la casa natal del nostre sant més universal.

El capítol tercer fa referència a l’església de sant Esteve, ‘la font fecunda del bateig’, temple on va ser batejat sant Vicent ‘el 23 de gener de 1350’, i que era ‘una de les deu primeres parròquies creades en temps de Jaume I’.

El quart capítol està centrat en ‘el convent de Predicadors, llar de sant Vicent’, un edifici que és ‘una extraordinària joia del gòtic i un testimoni excel·lent del naixement del regne independent de València’. Va ser ací on fra Vicent es va iniciar en el carisma de la predicació.

El cinquè capítol ens presenta ‘una estàtua a la rambla de Predicadors’, situada, com diu Alfons Llorenç, en ‘una ubicació molt adequada, perquè el pla era utilitzat per a les grans predicacions i perquè el cadafal des d’on ell mateix en més d’una ocasió es va dirigir als oients, ben bé pogué estar situat en aquest mateix punt’. Aquesta estàtua de Sant Vicent, ‘esculpida l’any 1835 per José Cloostermans’, va ser restaurada el 1960 ‘i instal·lada a la rambla de Predicadors’.

En el sisè capítol, Llorenç ens presenta ‘la seu de sant Vicent, altar, trona i càtedra’, que com diu l’autor del llibre, l’edifici de la catedral de València és el ‘lloc vicentí per excel·lència, consagrat per l’arquebisbe primat de Tarragona, Pere d’Albalat, el 9 d’octubre de 1238’. En aquesta catedral, mare de totes les esglésies de la diòcesi, Alfons Llorenç ens descriu ‘la porta dels Lleidatans’, i també la ‘capella major, la trona del mestre Ferrer, l’aula capitular, les relíquies de sant Vicent o el Micalet’.

El capítol setè ens mostra ‘un sant Vicent gloriós vespres d’Almansa als ferros de la Seu’, que com diu Alfons Llorenç ‘és la porta principal de la seu de València, anomenada “del Campanar de la Seu” i ara “dels Ferros”’.

En el vuité dels capítols es tracta de les ‘minories, partits, bandositats i pau civil’, on veiem ‘un retaule a l’Almoina, la memòria de les bandositats’.

El capítol novè és el del ‘Portal de Serrans, testimoni de la història’, que com diu Alfons Llorenç és ‘la porta per on entra Europa al cap i casal’.

El capítol desè tracta dels ‘Miracles mil cada dia’, amb la descripció del miracle més conegut i popular, el del mocadoret, que com el qualifica Alfons Llorenç, és el miracle de ‘la solidaritat samaritana’. Aquest miracle també es reprodueix hui a través de Càritas i de tantes i tantes associacions que ajuden amb sol·licitud els més necessitats de la nostra societat, amb una crisi agreujada, encara més, per la covid-19.

L’onzè capítol ens mostra la ‘memòria de la canonització i enaltiment popular del sant’ valencià més universal.

L’últim dels capítols d’aquest excel·lent llibre és el que tracta de ‘les imatges de l’exaltació d’un mite: retrats, retaules i frescos’.

Aquesta gran obra d’Alfons Llorenç, que recomane, es va publicar el 2019 amb motiu del sisè centenari de la mort de sant Vicent Ferrer, un any celebrat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Aquest bon llibre és un text que ens ajuda a conèixer i a fer més nostre aquest sant tan popular i que ens és un exemple per a l’Església valenciana, una Església que, inexplicablement, continua menyspreant la llengua del nostre sant.

The post Camins i petjades. La València de sant Vicent Ferrer appeared first on VilaWeb.