De seguida, apareix una de les escultures que omplin el terme. Aquesta és d’un ferro rovellat, abstracte i, personalment, no em diu res. No perquè li falte la plaqueta explicativa, que deuen haver furtat, sinó perquè, per dir-ho d’una forma benèvola, no tinc la sensibilitat requerida en aquests casos. És com una mena de daltonisme psicològic per a les formes que admeten tantes interpretacions que es queden, al capdavall, sense cap. Que el Senyor em perdone!, però algunes d’aquestes coses em semblen fàcils, evidents, quasi ocurrències per a eixir del compromís, no en el sentit tècnic sinó artístic. No sé.

Quan aixeque l’esguard veig allà dalt, sobre una penya que s’allarga cap amunt, com continua sobre ella mateixa la Torre del Castell, erecta, blanca per la reconstrucció. És una torreta que sembla demanar la fortalesa que li falta. En aquest moment, per darrere seu passa un núvol menut, pla, com si fos un vaixell navegant amb calma. La torre, aleshores, fa de far mut, fa de penitent d’un temps remot.

Seguisc la senda que puja vorejant el barranc del Castell. Una pedra sostinguda amb un filferro sobre un marge mal construït vol ser escultura, com la formiga metàl·lica que hi ha al costat. Mentre ascendeixes, un ull et mira sense veure’t. Després, un munt de llibres de fusta, cadascun d’ells titulat amb el topònim de cada poble de la Vall, manté un equilibri descolorit. La finalitat, em van contar una vegada, era omplir aquell espai amb allò que se’n diu escultura efímera. Com si hi hagués res en aquest finit món nostre que no tingués aquesta qualitat. No, però està clar, s’entén perfectament la intenció del cavall dibuixat amb filferro o de l’aranya construïda amb materials reaprofitats, malgrat que de vegades semblen només un cúmul, més o menys ordenat d’ocurrències. Jo algunes vegades dic que això del reciclatge, el reaprofitament, en el sentit pedagògic o artístic, sol generar més residus dels que se’n salven. Però això no és més que una altra ocurrència meua.

El barranc, com un engonal, presenta una vegetació cuidada que està retallada perquè no se n’isca de mare. Em van comentar una vegada que fan pasturar uns quants rucs per allí i contribueixen, útilment, a la conformació del paisatge. Al cap de poc, arribe a la Font dels Unflats. La canonada per la qual raja un filet d’aigua ix del bell mig d’una paret folrada amb ceràmica que està vorejada amb un arc construït amb cares que semblen les màscares mortuòries dels al·ludits unflats. Cada cara és diferent de totes les altres però tenen en comú tindre els llavis contrets i les galtes unflades, com si contingueren la respiració. Jo, no sé ben bé, m’haguera pensat que la unflor era per un altre motiu, tal vegada més sinistre. L’aigua es recull en un gran vas d’argila. El vent sincopa el so de l’aigua i va tallant-la com si eixira d’una màquina programada.

En alguns trams la costera s’ajuda per a pujar amb graons tallats en la pedra, altres vegades estan construïts amb troncs i això ho agraeixen les cames. Alguns graons presenten el frontal rematat amb uns taulells blancs, marmoris, que repeteixen un parell d’ulls clàssics, grecs. Em semblen els d’un home de celles poblades i amb una eternitat de tristor o avorriment. El vaivé dels ginebres i els baladres que dansen amb el vent deuen ser les úniques distraccions que aquests ulls veuen entre setmana.

Passe de llarg la sendeta que trenca cap a l’aljub del castell perquè decidisc que el veuré en baixar. Així que seguisc el camí que, poc abans d’arribar a la torre, baixa sobtadament fent una panxa lleugera i torna, de nou, a muntar. El camí fins al cim on es troba la construcció és curt però costerut. Quan hi arribe, agafe una mica d’esma i em pose el jersei perquè note com la suor se’m gela amb cada embat de l’aire.

La torre presenta una geometria antiga, és un tronc de piràmide de  base quadrada que puja rectangular fins a una altura considerable formant una talaia d’origen almohade -com indica el panell que llig- i que fou bastida entre els segles XII i XIII. Al costat, la pedrera d’on van extreure la pedra, forma com una bassa prou fonda on encara es veuen les marques dels perpals que empraren per a treure els blocs calcaris.

La base de la torre té al davant, mirant el nord, un espai envoltat per una muralla, també restaurada. Cap a l’est s’obri la porta que estarà a uns dos metres del sòl i a la qual s’ha d’accedir per una escala. Sobre la porta dues finestres germanes  i una tercera que s’obri dalt del tot a manera de merlet. Carrícola es veu allà baix com un grapadet de teulades ben avingudes, aixoplugades per l’ombria dels contraforts que s’allarguen del Benicadell, allunyada del brunzit del trànsit. Els bancals dormen, conformats, i en algun punt la grogor anèmica dels tarongers delata el fred que passen a l’hivern.

Deixe els udols del vent omnipresent i comence a desfer la senda que m’ha dut fins ací dalt. Protegit de les ràfegues que ensordien, tot sembla més calm i fa més agradable el fet de caminar.

En l’argila brunyida de la senda es lligen les peüngles dels porcs senglars. Es veu com la geologia cau en estrats verticals cap al barranc. Des d’ací estant, l’aranya de ferralla produeix un cert efecte. Vaig baixant i arribe de bell nou al poble. Camine cap a la plaça de la Constitució, on hi ha l’ajuntament. Una revolada d’oronetes petrificades ompli la façana del bar d’enfront. Les aus sembla que es dirigisquen totes cap a un niu que hi ha sota la cornisa de la casa.

En la vorera de davant del bar hi ha algunes taules, totes buides. Una manté les restes d’unes quantes cacaues i un got amb un soll de cervesa. M’assec una estona i m’entretinc mirant els caragols de bonze que pasturen per la humitat de la font que brolla davant mateix de l’ajuntament. L’aigua ix de cinc xorros i cau sobre un safareig, al costat del qual hi ha un gripau rovellat que s’ha quedat petrificat també com una figura de Pompeia, pillada d’improvís.

Espere una estona i com que no ix ningú a atendre’m prove d’entrar però la porta està tancada, intente veure l’interior pel finestró però, en aquell moment, el bar sembla estar desert. Espere una estona més fins que passen dos homes i els pregunte on puc dinar. La resposta és que hauré de baixar a Bèlgida, i provar a la llar dels jubilats. Així que no tinc més remei que seguir el seu consell, agafar el cotxe i baixar fins al poble veí.

Arribe al bar que m’han aconsellat i trobe un local acabat de reestrenar. Hi ha unes quantes taules amb comensals en plena feina, la tele engegada sense veu. Hom esperaria menjar-se un plat d’arròs caldós, de borreta, de llentilles, mas que fóra uns ous fregits amb dues llonganisses, però he de triar entre una bona representació de plats moderns que podrien menjar-se, pràcticament, en qualsevol part d’aquest món nostre tan civilitzat. Tot és correcte, nét i ben servit, i després de beure’m un café amb gel reprenc el camí de tornada a Carrícola per aprofitar la tarda.

The post Carrícola (I) appeared first on VilaWeb.