El Diccionari Normatiu Valencià defineix la paraula «carta», en la primera accepció, com a «comunicació escrita adreçada a una persona o a una entitat, generalment per via postal i dins d’un sobre».

Les cartes, al llarg de la història, han servit per a compartir anhels de llibertat i de justícia, per a manifestar els sentiments i les emocions, per a expressar pors, dubtes i plans a realitzar, per a fer saber a la persona estimada l’amor i l’afecte envers ella o també la rancúnia i la malvolença a aquells que odiem.

De cartes, n’hi ha de molt conegudes i d’altres que han quedat en l’oblit i en l’anonimat. A prop nostre, en el temps i en l’espai, en la correspondència de Joan Fuster, editada per 3i4, per exemple, hi ha moltes cartes que l’escriptor de Sueca va escriure a mon pare i també les que mon pare va escriure a l’assagista.

Les cartes sempre han estat un objectiu de la literatura. Així, i només és un exemple dels molts que hi ha, fa uns anys Shaun Usher va publicar el llibre Cartas memorables, amb 125 cartes enviades, entre més, per la reina Isabel II, Virginia Woolf, Elvis Presley, Charles Dickens, Groucho Marx, Fiodor Dostoievski o Leonardo da Vinci. També el cardenal Luciani (el futur papa Joan Pau I) va publicar un llibre deliciós (Il·lustríssims senyors) amb diverses cartes adreçades a personatges històrics o de ficció com Pinotxo, Dickens, Chesterton, Jesús de Natzaret o el rei David entre més.

I més allunyats en el temps, tenim les cartes dels apòstols Sant Pau, Sant Pere o Sant Joan, adreçades a diferents comunitats cristianes.

I és que la correspondència sempre ens ha interessat, si més no per a conèixer què pensaven (i què feien o havien fet) les persones que escrivien aquells textos.

Fa uns anys, l’amiga Didín Puig em va enviar unes fotocòpies de les cartes que, des de Benimodo, havia adreçat a Olivier, un xiquet francès. Cal recordar que fa molt de temps, ella anà a París i estigué cuidant, durant deu anys, una xiqueta que es deia Florència. Molts anys més tard, Florència (amb qui Didín conservava una gran amistat), va tindre un xiquet, Olivier, que quan tenia onze anys preguntà a Didín què va fer ella per a ser antifranquista. I Didín va començar a escriure unes cartes a Olivier, a París, on li contava al xiquet la seua experiència com a dona, valencianista i antifranquista.

En realitat Didín començava aquesta correspondència escrivint a «Jaume, Anna, Olivier i a tots els xiquets que (per fortuna per a ells) no han conegut ni una guerra ni una repressió».

En les cartes que recull aquest llibre, i on Didín desitjava a aquests infants que no conegueren mai un conflicte bèl·lic, aquesta dona tan entranyable començava responent les preguntes que li feia Olivier, un xiquet encuriosit per la vida apassionant de Didín. La primera pregunta d’Olivier, com he dit abans, era: «I tu què feies per a ser antifranquista?». Aquesta va ser l’excusa perquè la nostra amiga de Benimodo (tot i que nascuda a Guadassuar) contara a Olivier les anècdotes i els fets de la seua apassionant vida i que ara recull aquest llibre.

En aquestes cartes descobrim la Didín més entranyable. Les seues paraules recollides en aquestes cartes expressaven les emocions i els sentiments més fondos d’aquesta dona que escrivia amb el cor allò que expressava, allò que havia viscut en uns anys molt difícils, de repressió i de dictadura. Didín, en aquestes cartes no es limitava a escriure un text sinó que, magistralment, el dibuixava o, fins i tot, brodava les paraules que escrivia; i ho feia des del cor, amb una bellesa senzilla i alhora corprenedora.

Amb un llenguatge planer i alhora profund, en aquestes cartes adreçades a Olivier, Didín conta diverses anècdotes, com quan de ben menuda “em feia molta il·lusió posar el segell (de Franco) a les cartes cap per avall…i pegar-li ben fort, ben fort a fi que quedara apegat a la carta”. O també l’obsessió que tenia son pare per l’escola, “a multiplicar-la! Perquè sempre li’n pareixien poquetes”, a més de la biblioteca i un diari. El pare de Didín deia que “això era necessari en tots els pobles”. I així ho va aconseguir “als pobles on arribava de secretari d’Ajuntament”: a Carlet, Guadassuar i Castelló de la Ribera. “En aquest darrer poble, de quatre escoles que hi havia quan hi va arribar, quan se n’anà ja n’hi havia catorze”. Com recordava Didín, “ara a Castelló de la Ribera han recuperat el periòdic Cultura, amb la versió digital corresponent”.

Didín també conta què li va passar quan va acabar el batxillerat. Es va matricular a la Universitat de València per a estudiar dret, però en fer la matrícula li van demanar, “entre més papers, el certificat d’haver fet el Servicio Social de la Sección Femenina de la Falange Española. Jo no l’havia fet. Em varen dir: ‘Sin el Servicio Social no te darán el ingreso en la Universidad’. Me’n vaig anar a casa plorant. No pensava de cap manera fer eixe famós Servei Social, perquè era indispensable afiliar-se a Falange, i això… no!”. Tot i que Didín coneixia una família vinculada a la Sección Femenina que li va proposar signar-li l’acreditació, sense que haguera de fer el curs, “Jo no volia cap paper falangista”. Per això per a poder estudiar, el 1960 va fer les maletes i se n’anà a París, on va fer periodisme.

I una anècdota més de les que li contava Didín a Olivier, i que trobareu a la carta 11: “Un dia que anava a l’escola, a València, en passar el carrer de Colom no vaig passar pel pas de vianants i, immediatament, va venir el guàrdia cara mi. ‘Dos pesetas por no cruzar por las rayas’. ‘Sí senyor, és veritat, però jo no porte dues pessetes’, li vaig contestar. ‘Hábleme en cristiano’, em va exigir. ‘No sé’. ‘¿No sabe?’. ‘Pues cinco pesetas más por hablar dialecto a la autoridad’. Li vaig donar l’adreça de ma casa i me’n vaig anar cap a l’escola. En tornar a casa, li vaig dir a ma mare: ‘És dues vegades i mitja més greu parlar valencià (cinc pessetes) que no passar per les ratlles (dues pessetes)’”.

Aquest llibre, il·lustrat per Pau Àlvarez, inclou també els comentaris de les cartes que fa Natxo Escandell. A més, hi ha una carta de Florència Dufraisse, aquella xiqueta que Didín va cuidar, i que recorda Didín com “la meua segona mare, la que em va ensenyar a parlar valencià abans que francès, a contemplar la crescuda de l’arròs incipient o la flor de taronger, a descobrir Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Al Tall, Alimara, Estellés…. i Brassens. I a resistir contra tota forma d’opressió”. Florència Dufraisse defineix Didín com “un esperit lliure i obert, originalment i profundament humà”, ja que “encarnava la intel·ligència del cor”.

Didín Puig va ser una dona de caràcter i alhora plena de dolcesa, i estimada per tothom. Una dona que des de menuda va prendre el compromís de defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Una anècdota que em contà demostra la fortalesa i la dignitat d’aquesta dona, ja des que era una xiqueta. La menuda Didín després de la guerra anà a missa amb el seu catret, en la festa del patró de Benimodo. Quan el rector, al sermó, començà a malparlar dels republicans (el pare de Didín va ser executat pel franquisme), la xiqueta prengué el seu catret i davant la mirada atònita de la gent aplegada a l’església i eixí del temple. I és que Didín no es deixava trepitjar per ningú.

Ella sempre, d’una manera discreta i alhora eficient, va ser una dona compromesa amb la lluita per la vertebració del País Valencià i el seu redreçament nacional.

Didín, amb l’amabilitat i l’afabilitat que la caracteritzaven, i sempre amb el somriure als llavis, era una dona d’una gran valentia i per això els següents versets de llibre dels Proverbis la defineixen molt bé: «Força i dignitat són el seu vestit»; i també: «Obri la boca amb saviesa. Són moltes les dones que han fet proeses, però tu les sobrepasses totes» (Pr 31:25-26,29).

La vida de Didín pot resumir-se en aquestes paraules, que la defineixen molt bé: “Cal dir que sempre he sigut massa atrevida. No m’he qüestionat mai si una cosa podia fer-la o no. Sempre he pensat: ‘Això s’ha de fer, i com toca fer-ho, es fa’, i no ‘perquè vull’, sinó perquè tinc l’obligació de fer-ho”.

Aquest llibre que recull les entranyables i interessants cartes de Didín, ens ofereix uns textos plens de saviesa, de tendresa i de fermesa. Per això vos convide a fruir i a llegir aquesta obra, que és com un retrat d’aquesta dona apassionant, ferma i valenta, extraordinària i insubornable, irrepetible i d’una gran dignitat.

The post Cartes a Olivier appeared first on VilaWeb.