‘Casino de Santa Isabel’, de Gemma Freixas

Una bona manera de començar un nou any és llegint: llibres, periòdics, revistes… però llegint. Per això, el primer dia de 2017 que hi havia premsa escrita calia llegir el periòdic. Una notícia de la secció internacional va cridar la meua atenció: la Justícia Francesa jutjaria per corrupció Teodoro Nguema Obiang Mange, conegut com a ‘Teodorín’,  fill del dictador de Guinea Equatorial. Eixa notícia va desencadenar una sèrie de connexions al meu cervell, en què es barrejaven novel·les, pel·lícules i fet històrics.

Per damunt de tot sobreeixia un títol que havia guanyat el premi Roc Boronat en 2013, es tractava de Casino de Santa Isabel, escrit per Gemma Freixas. Però, què tenia d’especial aquesta novel·la per a deixar la seua empremta? El protagonista és un funcionari, adscrit a la Guàrdia Civil, poc atractiu i no massa jove. La seua tasca fonamental és arreglar la paperassa pertinent. Tampoc la seua vida té res d’interessant. Podem preguntar-nos com una persona en aparença insignificant, i amb les connotacions negatives que en general acompanyen la seua professió, és el centre d’aquesta trama que t’atrapa con el fil d’una teranyina. El seu recorregut vital, els seus desitjos, els seus somnis, les seues esperances… tot queda en un segon lloc, quan, trencats els estereotips que la societat assigna als funcionaris, no es conforma amb les explicacions dels seus superiors davant una mort que semblava natural i comença a aprofundir en els fets, posant en perill no sols el seu lloc de faena, sinó també la seua pròpia vida.

Quina relació hi ha entre aquest funcionari i ‘Teodorín’? Tot transcorre a Santa Isabel (actual Malabo), capital de l’illa de  Fernando Poo (ara Bioko), en els dies en què es produïa la proclamació de la independència de l’antiga Guinea Espanyola. La mort d’un capitost, de la comunitat espanyola de la ciutat, és el punt de partida per a recrear els darrers mesos de la nostra presència en aquelles terres i el desastrós procés de descolonització.

Lluny dels romàntics i edulcorats textos d’altres novel·les que tracten eixe mateix període, ací trobem una història que parla de discriminació entre blancs i negres, entre fangs i bubis, entre homes i dones… Hi ha desarrelament, exili, amors truncats, paradisos perduts, solidaritat i molta tendresa.

També ens convida a reflexionar. Xarreu amb persones majors, coneguts i amics: llevant-li la pols als records i vivències, trauran a relluir diferents fets. Tenim les fotos escolars dels nostres pares, amb el mapa d’Espanya com a fons, que incloïa els territoris del golf de Guinea. Aquell veí  que a primeries del segle XX emigrà a eixes terres amb l’esperança de guanyar diners i comprar-li a sa mare una bona casa i que, desgraciadament, mai no en va tornar per ser víctima de les malalties tropicals. Anem avançant en el temps, una vegada aconseguida la independència,  i entropessem amb aquella mestra ‘negra’ que va vindre al poble amb la seua família, que no va ser ben acceptada per tot el veïnat encara que era tan espanyola com qualsevol de nosaltres. L’empresari que volgué continuar els negocis d’exportació de fusta i a qui la bogeria de les noves autoritats el dugueren a la presó. Aquella família, d’un cert nivell cultural i econòmic, que va enviar els fills a estudiar a la península i que per ser contraris al règim imperant en la nova república han quedat aïllants i separats…

I així, bussejant en tots aquests fets, la curiositat ens porta a conèixer més aquelles antigues possessions i en especial la vida dels seus habitants: els espanyols que es van establir allí per explotar els seus negocis, els militars, els funcionaris, els oriünds, els immigrants de terres pròximes que buscaven un mitjà de vida per mantenir les seues famílies en la riquesa naturals d’aquells territoris….

Aquest llibre, que pot deixar un regust agredolç, però amb un raig d’esperança, ens acosta a una part de la història d’Espanya, que encara que pròxima és molt desconeguda.