Cavalls

  • «Aquella olor dels animals, del fem, de les garrofes i la palla era la millor del món i em produïa l'assossec propi d’un clan.»

Pere Brincs
29.12.2018 - 23:05
VilaWeb

El dia de Nadal mon pare em duia a casa del tio Leandro, el germà de sa mare. Vivia al carrer de la Batlia, un carrer vell i prim que feia un repetjó per a després baixar suaument i eixir-se’n del poble, cap al Molí. En una de les últimes cases vivia l’oncle i, tot just en la casa d’enfront, el fill major que tenia el mateix nom que el progenitor. Mon pare eixe dia es vestia amb jaqueta i corbata, ma mare també em mudava i cap a migdia pujàvem els dos a fer la visita.

Tots els anys trobàvem la tia Luisa guisant la paella perquè aquell dia venien els tres fills amb les famílies respectives a dinar. A mi, el calder em semblava enorme i, ara mateix, el veig bullir d’aquella forma tan homogènia, plana, com un oceà incandescent, tèrbol i fumejant a l’espera que li afegiren les pilotes i l’arròs per a coure’ls. Ma tia era una dona baixeta, de mans desgastades sempre davant d’un davantal mullat. Duia els cabells curts i ondulats i tenia aquell parlar de les dones que patien per tot i per tot lo món. S’alegrava de veure’ns i ens besava com si vinguérem de l’altra banda del món. Ara, potser, que tinc l’edat que tenia aleshores mon pare, recorde que la tia li parlava com si ell fóra encara un xiquet i el temps no haguera passat, com si fóra aquell menut que s’havia criat sense pares, descalç i a l’esguard indulgent dels avis.

Eren poques les vegades que arribàvem i ja hi era també el seu home. Mentre l’esperàvem, la tia sempre m’estrenava algun bitlletet enrotllat que a mi em feia vergonya d’acceptar. Però ella me’l guardava a la butxaca i tornava a besar-me sonorament. Quan entrava l’oncle em semblava molt alt; era un home seriós, ben plantat, amb el front ample, uns ulls vius que destacaven en la pell torrada i ben afaitada. Jo, en realitat, havia estat esperant-lo tota l’estona, mentre ma tia tenia cura de la paella i mon pare xerrava amb ella.

Aleshores, l’oncle Leandro, de qui mon pare té més que genètica, em preguntava:

-Ja has vist els cavalls?, i, abans que li contestara que sí o que no, ell continuava: vine i el tio te’ls mostrarà. Del menjador eixíem al corral on hi havia la quadra. Aquella olor dels animals, del fem, de les garrofes i la palla era la millor del món i em produïa l’assossec propi d’un clan. Malgrat la seua edat, sempre tenia dos cavalls a la quadra. La primera part que se’ls veia des de la porta estant eren les gropes lluents i les potes de darrere ben ferrades. Els animals estaven nugats amb un cabeçó de cara al pessebre. Mastegaven amb una calma tal que semblava que també entenien que era un dia de festa. L’oncle Leandro aprofitava per a posar-los algun feix d’herba fresca, o donar-los alguna garrofa perquè jo veiera com menjaven. El soroll de les dents entrexocant-se quan mastegaven, els llavis que prenien pessigant els brins d’herba, em feien salivar com si veiera com menjaven una llepolia. Els cavalls em produïen un efecte extraordinari: les crineres, les cues tan llargues que els arribaven als jarrets, els colors matisats del pelatge que podia anar des del marró més fosc al blanc més límpid, els ulls rodons sota les parpelles llarguíssimes mirant de reüll, la suavitat del musell i la rojor sana de les fosses nasals que s’obrien i tancaven ensumant els presents, els moviments tan pausats i pesants, la pota que algun d’ells mantenia sostinguda en la vora del casc, com una ballarina clàssica, per a descansar-la. També els sorolls de les ferradures apaivagats per l’ambient eixut de la quadra que ressonaven sords quan els cavalls es movien, o els esbufecs.

Imaginava com devien eixir cada dia les haques per anar a llaurar, passant tota casa, amb la música sincopada dels cascos colpejant el pis protegit per estores d’espart. Com devien d’estar-se quietes mentre les vestien i les enganxaven al carro sense extrems, sense força. Eixa era una de les qualitats reconegudes del nostre oncle. Potser apresa de son pare, que tota la vida havia tractat també amb animals. Per això, el tio Leandro li parlava a mon pare de les qualitats o dels defectes d’un o altre dels animals que tenia en aquell moment. Perquè sabia que mon pare, tot i ser un home de lletres, entenia aquell codi pronunciat entre persones que saben de què parlen. Jo em vaig quedar per a sempre amb l’olor, amb la bellesa intrínseca d’aquests animals, amb el bon tracte que se’ls donava. Tal vegada, per això, quan parlava fa poc d’aquestes coses amb el fill major, aquell que vivia enfront de son pare, ell m’aclaria d’on em ve la devoció pels cavalls: ‘és que nosaltres, nebot, al capdavall, duem ànima de carreters.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any