Resulta molt curiós que els nadius passen més fam que un mestre d’escola, ja que basen quasi exclusivament l’alimentació en una agricultura elemental i poca cosa més, malgrat que cada família cuida un ramat considerable de porcs en la mateixa barraca on viu, incomestibles, això sí, perquè no gosen de menjar-se’n cap. Sembla que es resignen a alimentar-se tothora a base de moniatos i de les quatre fruites que cullen dels arbres amb què topen. Però, curiosament, crien amb cura bacons per a creure’s rics. Així, un ‘gran home maring’ és aquell que pot reunir un centenar de porcs als quals criarà amorosament llevant-se, si cal, el mos de la boca. Els porcs són tan valuosos que un maring no consentiria mai de vendre’n cap, ni per tot l’or del món. Tampoc els intercanviarà, ni els regalarà, ni els emprarà com a dot per a aconseguir belles aborígens. Simplement, els posseirà.

Fins ací, tot normal; perquè sempre està bé ser obert de mires i s’entén, encara que siga amb certa dificultat per la distància cultural, que no tot ha de girar al voltant del melic d’u mateix. Però una altra cosa és la burrera, perquè els Maring veritablement demostren una incultura i un salvatgisme palesos que, per primitius, no deixa de ser-ho. Cada dotze anys, aquests infeliços tiren el burro per la finestra i amb un delirant festival de sang sacrifiquen tots els porcs de les aldees en pocs dies. De fet, cada família pot arribar a matar una seixantena de caps, la qual cosa es tradueix -sense la comoditat d’una nevera- en un tràfec de xulles de porc que prompte arriba a empestar tot el veïnat. 

En un altre ordre de coses, Marvin Harris apuntava al seu llibre Bo per a menjar, que els occidentals tendim a presentar els aliments d’origen animal suficientment trossejats per a no reconéixer el sofriment del bestiar, si pensem en la seua procedència. Afirmava que aquesta era una moda que s’havia imposat, com moltes altres, en arribar de Nord-amèrica. Els nord-americans, llevat del polit que serveixen el dia d’Acció de Gràcies, no solen menjar res que es puga reconéixer com una extremitat, un múscul o un òrgan animal. Aleshores, no ens ha de resultar estrany que amb aquesta bona educació de fons ens haja d’abominar imaginar només els crits dels porcs en aquell frenesí de colesterol. Ara, també hi ha qui cria el gos amb pinso vegà. Insòlit, també.

Per a justificar tal malbaratament de recursos, els marings expliquen que els sacrificis honren i pacifiquen els esperits dels avantpassats; però això -com el lector pot imaginar- no s’ho creuen ni ells. Més aviat, cometen el lleig pecat de tafanejar davant dels veïns per a demostrar-los que van de sobrats. No debades passen la vida menjant moniatos per a fer una ostentació fugaç de supercarnívors acaba-porcs. I amb l’excés de carn feta malbé per la calor d’aquelles terres no és d’estranyar que obsequien amb magre i cansalada fins a les animetes santes.

Quina animalesa! Per fortuna, nosaltres som més civilitzats. No tenim manies d’aquest estil i, a més, sabem distingir perfectament la veritable riquesa. Els cívics occidentals tenim els nostres tresors als bancs, en inversions segures, no al bell mig d’un pestilent tancat de bacons. També sabem que els nostres avantpassats no tenen cap necessitat de ser venerats amb els efluvis de la carn pútida. Podem patir algunes neurosis, d’acord, però insignificants al costat d’aquests salvatges. I el que és més important: nosaltres tenim nevera, això marca una diferència, vulguem o no, abismal.

The post Civilitzats appeared first on VilaWeb.