Confesse que aquests dies vaig un poc perdut, i dec ser un ens desfasat que ja no connecta amb els problemes del seu temps. Fins ara jo distingia entre heterosexualitat i homosexualitat, però sembla que això és viure en l’edat de pedra. Ara s’estila la pansexualitat (per sort, el grec em serveix per a entendre l’etimologia de les paraules). D’un temps ençà, un és un ignorant o no està al dia si no entén termes i expressions com “no binari”, “bigènere”, “agènere”, “transgènere”, “dona cisgènere”, “condició no binària”, “trans binaris”, “persones cisgènere”, etc. Termes, com veuen vostés,  sempre canviants en el sempre creixent i canviant món de la sexualitat.

Però no es preocupen, que jo no en faré cap explicació: cadascú que ho esbrine pel seu compte com puga. Jo vinc d’un temps en què, en general, hi havia una diferència entre “carn i peix”; però tot canvia. Recentment hem aprés a respectar altres minories socials com les comunitats LGTBI, i ara el col·lectiu trans. Així que estic preparant-me per a rebre amb naturalitat aquelles persones que fan exploracions contínues i que ahir eren actors i hui són actrius; i que fan transicions (imagine que amb fortes lluites interiors, que necessiten reconeixement i acceptació) i que en molts casos segurament pateixen per l’aïllament a què estan sotmeses, si és que finalment no decideixen de tornar-se’n a l’armari per falta de comprensió. Fa uns anys vaig llegir un poc sobre la teoria queer (estudis sobre la sexualitat alternativa) i per ací, potser, em salve de ser un complet analfabet en la matèria.

Ara sembla que hi ha gent que vol ser home i dona alhora, i tot això va acompanyat  de gestos, poses, vestimentes, pentinats, moviments, etc. Amb esforç -sobretot els qui som grans- procurem d’entendre que una dona trans és una dona nascuda home, i que un home trans és un home nascut dona. Però el meu cervell no entén absolutament res quan em diuen que algú o alguna (certament ja no ho sé) és “gènere fluid”. No entenc ni pruna quan algú o alguna  diu que és “no binari”. Significa això que no és ni carn ni peix? (en l’antiga i caducada expressió)? És a dir, que no és ni mascle ni femella, ni homosexual ni heterosexual? Redeu, quin embolic! Estic un poc confós i perdut, ho reconec.

D’aquesta manera, pareix que en el món “no binari” encara que una dona haja nascut amb vulva, s’acomoda a una situació determinada depenent de la companya del moment: per això el seu sexe és fluid. Em vénen  al cap els filòsofs presocràtics Parmènides (“El ser és i el no ser no és”) i  Heràclit (“Tot flueix, tot canvia, no et pots banyar dues vegades en el mateix riu”). No sé si els “no binaris” deuen ser deixebles posats al dia del filòsof Heràclit, ja que sembla que s’ajusten a la seua filosofia: anar canviant, anar fluint, en comptes de definir-se i dir clarament, segurament  perquè no poden: “Sóc home” o “Sóc dona”. Entenc, però no ho tinc tampoc gaire clar, que els “no binaris” allò que persegueixen és que els altres, en mirar-los, no ho tinguen clar tampoc i que es cree una certa confusió —homes que es feminitzen, dones que es masculinitzen—.

La sexualitat, segons  el filòsof Foucault, igual que la psiquiatria, la religió, la justícia, el llenguatge o l’ensenyament, han sigut sempre en el món occidental una de les estructures de poder “erigidas para reprimir y domesticar al cuerpo social, instalando sutiles pero muy eficaces formas de sometimiento y enajenación a fin de garantizar la perpetuación de los privilegios y el control del poder de los grupos sociales dominantes”, deia Vargas Llosa fa més de deu anys en un article titulat “Prohibido prohibir”.

Jo entenc, però tampoc no ho tinc clar, que aquests nous moviments pretenen acabar amb la societat patriarcal encara vigent, i amb el seu discurs masculí que sempre ha pretés de fer invisibles les dones. Però la societat patriarcal és un constructe cultural i social que canvia amb el temps. De manera que aquests nous moviments “trans” i “no binaris” que a molts ens costen d’entendre, allò que pretenen en el fons és arraconar i acabar amb eixe constructe històric patriarcal, que té l’origen en el període clàssic i que encara té vestigis en la nostra cultura, on el poder està institucionalitzat i els valors masculins continuen predominant sobre els femenins.

El sexòleg i historiador nord-americà Thomas Laqueur afirma que el sexe, com el coneixem, tal com l’entenem ara és una invenció del segle XVIII, i que eixa “invenció” o constructe del passat ha estat mediatitzat al llarg del temps per una sèrie de discursos morals, religiosos, mèdics, legals i fins i tot literaris (el transvestisme en el  teatre renaixentista anglés n’és un bon exemple).

La sexualitat, per tant, no és monolítica, sinó que està determinada per una sèrie de pressions ideològiques. No és una categoria estable, sinó una producció cultural de cada circumstància en el transcurs del temps. El desig sexual, en qualsevol època, està construït socialment i culturalment, i tots dos sexes actuen conforme a les convencions del moment. Però això no vol dir que tothom es regule por les noves formes de sexualitat. Espere que aquestes línies els ajuden a entendre una mica el context del naixement dels nous termes.

Per últim, poden veure que com a ser humà em criden l’atenció les noves situacions socials, entre les quals les noves formes del món de la sexualitat (“Homo sum, nihil humani a me alienum puto”, és a dir: “Sóc home; res que siga humà no ho considere alié a mi”), i per la meua formació pare atenció sobretot a com el nou món de la sexualitat repercuteix en la creació d’un llenguatge neutre que es reflecteix en  l’aparició incessant de noves paraules que per necessitat o a la força transgredeixen les normes acadèmiques per les quals es regeix el llenguatge. D’això parlaré en un altre article.

The post Confesse que vaig un poc perdut appeared first on VilaWeb.