Contenidors i patriarcat

No m’agrada la violència de cap banda, tot i això veig clar d’on ve aquesta rabia. Els disturbis no eliminaran el maltractament que ens infligeix el sistema (cues, retallades, segregació, sous mínims…), però són una demostració que molta gent ja no pot suportar més ser robots laborals i no poder ni acabar el mes, o que una malaltia d’un ser estimat s’agreuge perquè la sanitat pública no el pot atendre.

Reclame als mitjans de comunicació que mostren també com els moviments socials lluitem amb unes altres formes no violentes per a pal·liar i transformar totes les carències que el sistema capitalista i la falsa democràcia on vivim ens carrega.

Escric açò després de llegir un article de Miguel Lorente en què posa el focus en la patriarcalitat dels disturbis, on són majoritàriament homes els participants. El meu pensament ho enllaça amb com interessa als grans mitjans de comunicació, a altes personalitats polítiques i a senyorots del capitalisme, mostrar-ho per a perpetuar l’estereotip masculí hegemònic, i no ensenyar l’altra lluita molt més efectiva. Una lluita exercida principalment per dones, de suport mutu, de creació de comunitat veïnal, de creixement personal des de l’empoderament, la gestió emocional del conflicte, la comunicació no violenta i l’anàlisi crítica i autocrítica de les teues reaccions segons la teua història de vida i context, la creació artística i cultural com a protesta, des de la base i escoltant les experiències en primera veu.
Però aquesta tasca individual i col·lectiva, que majoritàriament fem dones, continuem fent-la desinteressadament, i gastant els nostres propis diners. Som encara majoritàriament les dones qui anem a teràpia psicològica, per exemple. L’analfabetisme emocional característic de la masculinitat hegemònica fa pagar un alt preu als homes: més del 90% de les persones amb addiccions, empresonades, que han patit accident de trànsit o s’han suïcidat són homes, a banda de la gran quantitat que continuen vivint a casa de la mare i el pare després de múltiples relacions fracassades.

No m’afligeixen les oficines bancàries destrossades, ni els contenidors (com deia Albert Pla), em fa pena que qui els crema no sàpiga gestionar eixa energia meravellosa que et proporciona la ràbia; que només ‘creme’ problemes que en persona no té capacitat d’expressar perquè no sap ni posar nom a les seues emocions, o que arribe a casa i continue ‘cremant’ la seua parella o sa mare.

Espere que Pablo Hasél i qualsevol persona empresonada per expressar-se siga alliberada. Cerquem la llibertat d’expressió externa i interna, revisem i transformem també les lluites.