Conviure amb els incendis

  • «Fa anys que compartisc l’opinió d’un nombre cada vegada més gran d’experts que mantenen que hem de conviure amb el foc forestal, mantenint-lo dins d’uns rangs de freqüència i dimensions assumibles per a la societat actual.»

Enric Abad i Lluch
16.08.2018 - 17:47
Actualització: 16.08.2018 - 19:47
VilaWeb
Discontinuïtat en una pineda

(Reflexions en gelat després de l’incendi de Llutxent-Pinet)

«L’objectiu de la gestió forestal no hauria de ser eliminar els incendis, ja que és pràcticament impossible, sinó assumir certs règims sostenibles d’incendis i aprendre a conviure-hi» (Juli G. Pausas(1): Incendis necessaris. El foc en els ecosistemes mediterranis, ara i sempre. Article publicat a la revista de divulgació científica de la Universitat de València MÈTODE n. 70, estiu 2011).

Enguany de nou, un gran incendi forestal ha afectat de forma greu la Vall d’Albaida, cremant les serres ponentines de Llutxent i Pinet, així com una part molt important de la veïna Safor, i de nou per tot arreu se senten crits de ràbia, impotència i indignació davant l’enorme rastre de cendres que ens ha deixat.

Dins del desastre evident que ha suposat el cremat de Llutxent–Pinet, en aquesta ocasió hi ha un factor clau que ajuda a posar damunt la taula, una vegada més, la consubstancialitat del foc amb els ecosistemes mediterranis, i que vull aprofitar per incidir de nou en una qüestió que em sembla capital; la ignició ha sigut producte d’un llamp latent caigut en un lloc aleatori, és a dir produït per la impredictible mare naturalesa, i a més amb la traïció d’unes brases soterrades posteriors a la tronada. En aquest cas no podem carregar les culpes ni a les males entranyes de ningú ni a la imprudència humana. Es demostra de nou que la prevenció, per més extrema que siga, mai no podrà reduir a zero les ignicions en els terrenys forestals.

Per altra banda, la mala fortuna ha volgut que la ignició començara en un terreny escabrós sense accés, seguit d’uns quants dies amb la conjuntura malèfica de la famosa regla dels 30 (menys de 30% d’humitat ambiental, més de 30º de temperatura i més de 30 km/h de velocitat del vent, sovint amb fortes ràfegues canviants). Com que no es pot posar en dubte la professionalitat del personal i l’efectivitat dels mitjans d’extinció, ans al contrari s’ha de reconéixer, es demostra ací també que els treballs d’extinció, per professionals que siguen, mai no podran sufocar amb rapidesa tots els incendis quan les condicions siguen realment adverses.

Amb tot açò no vull dir, ni de bon tros, que no s’haja de mantenir i millorar, i molt, la prevenció de les ignicions en totes les vessants (educació, vigilància, normatives, control d’activitats, àrees perimetrals desbrossades, etc…). Tampoc vull dir que no s’han de mantenir o augmentar si cal els dispositius i personal d’extinció (de fet, mentre escric aquestes lletres m’arriben notícies de les queixes dels sindicats de bombers per les deficiències en la coordinació de l’extinció, cosa que caldrà aclarir). El que intente explicar és que aquestes dues eines, prevenció de les ignicions i extinció dels incendis, acompleixen unes funcions fonamentals, però mai no suficients per evitar del tot el foc en terrenys forestals. És evident que a major prevenció menor quantitat d’ignicions, i a majors i millors mitjans d’extinció, menys ignicions es convertiran en incendis i menys incendis es convertiran en grans incendis. Però resulta clar i demostrat per l’obstinada realitat –les estadístiques i els estudis científics–, que no podem eradicar la presència del foc dels nostres entorns forestals. Som hereus d’una explotació històrica i sense límits dels recursos forestals, la qual va desmantellar, sovint de forma irrecuperable, els fràgils equilibris ecològics dels nostres boscos primigenis. Això es va interrompre radicalment durant la primera meitat del segle XX, amb l’adveniment dels combustibles fòssils i els canvis econòmics d’una societat que abandonava el camp i els seu entorn en pro d’una societat industrial i de serveis. Des d’aleshores, la major part del territori forestal i rural (sovint indestriables), va entrar en una espiral d’acumulació de biomassa sobre sòls alterats, que en combinació amb l’oportunisme dels pins blancs, potenciats encara més per les plantacions massives durant dècades, ens ha abocat a unes forests constituïdes per masses de coníferes denses, contínues i impenetrables, generant un model de combustible explosiu. Si a eixe panorama afegim la profunda pressió antròpica sobre el territori del nostre país, junt a les condicions bioclimàtiques de la nostra latitud, tan proclius a la inflamabilitat durant l’època seca, no costa massa entendre que els nostres entorns forestals seran visitats pel foc tard o d’hora.

De vegades s’escolten alguns discursos, s’ha de dir que amb bona intenció, que evoquen temps pretèrits on els boscos eren gestionats de manera autònoma pels habitants del medi rural, de forma que se n’extreia la biomassa acumulada a les muntanyes, siga com a combustible, fusta per a construcció o pastures per als ramats, i així es prevenien els focs desbocats atés la minva de material que es pot cremar. Reclamar la reintroducció d’aquelles pràctiques tradicionals pot ser útil puntualment en algun indret concret (i s’han d’explorar totes les possibilitats), però no pareix realista imaginar-ne la viabilitat en el context socioeconòmic actual. Endemés, no sempre són les pràctiques més recomanables, atenent els excessos d’extracció dels que són testimoni les imatges i documents de finals del segle XIX i principis del XX, en els quals es descriuen unes muntanyes absolutament desarbrades i amb una biodiversitat ínfima. Està més que contrastat que els nostres boscos mediterranis no tenen capacitat de ser productius, i que les seues funcions són bàsicament protectores.

Per altra banda, molts col·lectius reclamen la intervenció massiva de brigades de silvicultura forestal per alliberar l’excés de biomassa de les muntanyes, això que es coneix amb la desafortunada expressió de ‘netejar la serra’. Sobte això, crec que queda molt de camí per fer, sempre amb principis científics, sobretot a les proximitats d’entorns habitats, àrees d’esbargiment o zones d’especial atenció, però plantejar-se la intervenció sobre tot el territori de forma permanent i efectiva, resulta un objectiu faraònic i utòpic, més si tenim en compte les característiques del nostre estrat herbaci i arbustiu, així com l’extensió i l’orografia irregular de les nostres serres (una realitat físicobotànica que té molt poc a veure amb la vegetació i els relleus suaus de l’altiplà peninsular, la gestió dels quals sovint es pren erròniament com a model).

És per tot açò, que de fa anys compartisc l’opinió d’un nombre cada vegada més gran d’experts, els quals mantenen que hem de conviure amb el foc forestal, mantenint-lo dins d’uns rangs de freqüència i dimensions assumibles per a la societat actual (i també per al grau de degradació a què han arribat els nostres entorns forestals després de segles de depredació insostenible). Si arribem a entendre que el foc forma part de l’evolució dels ecosistemes mediterranis «El foc ha estat un dels factors que al llarg de la història evolutiva dels ecosistemes mediterranis ha contribuït notablement a la seua fisiognomia» (Santiago Sabaté i Carlos Gracia (2), del llibre Ecologia del foc Ed. Proa 1996), no ens ferirà en excés a la vista veure un centenar d’hectàrees de serra cremades. Fins i tot un incendi de dimensions assumibles pot ser un recurs interessant per comprendre la dinàmica de la nostra vegetació mediterrània.

Surera del Surar de Llutxent-Pinet. Fotografia: Enric Abad

Dins el discurs de la convivència amb els incendis, un aspecte que no s’ha d’oblidar és el de reconduir, allà on siga possible, els nostres medis forestals cap a formacions vegetals resilients als incendis, és a dir cap a formacions dominades per espècies amb capacitat de rebrot. Això a través de repoblacions si és possible (que molt sovint no ho és), i especialment a través de la potenciació de les espècies que rebroten ja instal·lades, en detriment de les coníferes. Però amb tot, l’efectivitat d’aquestes mesures es preveu a molt llarg termini, i encara que han de ser ineludibles en la gestió forestal, no es poden considerar operatives davant del problema peremptori  que tenim plantejat dels incendis forestals.

En definitiva, a més de minimitzar la freqüència de les ignicions i els incendis a través de la prevenció i de mitjans eficaços d’extinció, la clau de la convivència assumible amb els incendis forestals rau en la capacitat per impedir que els incendis assolisquen grans proporcions com el de Llutxent-Pinet. I això, amb les circumstàncies descrites abans de com han arribat les serres fins els nostres dies, únicament sembla factible amb la generació de discontinuïtats en les masses. Vol dir-se mitjançant estratègies com la recuperació de camps abandonats als entorns forestals, tallafocs, franges auxiliars aprofitant infraestructures, pasturatge prescrit de ramaderia controlada, rodals de reducció de la vegetació arbòria, etc…. Tot sempre acompanyat de la planificació necessària per permetre a les brigades d’extinció rebre el foc per fer-li front amb condicions d’eficàcia i seguretat. És a dir, es tracta de disposar d’unes masses discontínues que permeten dividir en sectors els incendis i evitar així la propagació del foc al llarg de serralades senceres. La imatge d’unes serralades cobertes de masses espesses d’arbres fins on es perd la vista, pot ser idíl·lica, però ens condueix a uns escenaris d’extrema indefensió i risc de generar grans incendis, que en condicions adverses com les que es van produir a l’incendi de Llutxent pràcticament no es poden apagar fins que es consumeixen les masses senceres.

Les discontinuïtats en les masses suposen la pèrdua d’una part relativament petita de les masses forestals, és evident, però de cap manera signifiquen pèrdua de biodiversitat, ben al contrari, «A la conca mediterrània, la màxima diversitat es dóna en paisatges de tipus mosaic, on coexisteixen ambients boscosos amb ambients oberts» (Juli G. Pausas(3), del llibre Incendis Forestals CSIC 2012), i haurien de formar part intrínseca del nostre particular paisatge mediterrani. Les possibles resistències que hi pot haver, tinc la sensació que provenen de posicions conservacionistes idealitzades i, sobretot, d’una visió urbanita i acomodada a les ciutats, d’esquena al món rural i a la problemàtica del seu abandonament, la qual contempla les muntanyes com un mer marc estandarditzat per a desenvolupar el seu oci durant el cap de setmana. Una mostra clamorosa d’eixa visió urbanita un tant frívola, i sobre la que no m’estendré ara, són els infinits habitatges espontanis que es poden observar per tota la geografia valenciana, incrustats de forma temerària dins de masses compactes de pinedes i sense cap franja de seguretat.

És evident que aprendre a conviure amb el foc necessita molta pedagogia i implicació per part dels diferents actors; administració, propietaris i usuaris, però després de molts anys d’observació i pèrdues enormes, jo no veig cap altra eixida viable, socialment sostenible i econòmicament suportable per fer front al problema dels grans incendis forestals al nostre país, més encara amb l’agreujant de l’escalfament global, que tots sabem que ha vingut per quedar-se.

En qualsevol cas, tot açò no deixa de ser el plantejament teòric d’una proposta amb vocació possibilista que vol enriquir el debat, certament complex, sobre el fenomen recurrent dels grans incendis a casa nostra.

Vull acabar aquestes reflexions en veu alta, manifestant la meua solidaritat amb els pobles de Llutxent i, especialment, amb el de Pinet, un poble petit de muntanya on el foc ha arribat a fregar els carrers. L’any passat vaig tindre ocasió de visitar de nou la zona i de nou em vaig meravellar amb el paratge tan autèntic i singular del Surar, un paratge que de segur molts tornarem a visitar per veure com les sureres, nobles i resistents a les flames, es tornen a vestir de fulles esponeroses, com les carrasques i els roures renaixen d’entre la cendra, com les falagueres tornen a engalanar el sotabosc i com els brucs ens alegren de nou l’esperit amb les seues floretes enramellades.

Enric Abad i Lluch
(Tècnic en gestió dels recursos forestals i paisatgístics)

 

(1) (3) investigador del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE), Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) – Universitat de València – Generalitat Valenciana.
(2)  membres del departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i CREAF.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any